IA o humans? Qui ens cuidarà millor?

Marcel Tomàs opinió

Marcel Tomàs

Emprenedor

Comentaris

És millor que et cuidi una persona o una intel·ligència artificial? La pregunta sona gairebé com un acudit dolent, però amb el ritme de la tecnologia, potser aviat la resposta ens farà riure menys. Ens agradi o no, la IA ja no és aquella promesa llunyana que semblava cosa de pel·lícules de ciència-ficció. No, senyors, la IA ha vingut per quedar-se, no fa vacances, no demana augment de sou i no es posa de mal humor si el dia s’ha torçat. Però, és això realment el que volem? De debò preferim la veu suau d’un robot a una persona amb les seves imperfeccions encantadores, amb les seves distraccions, amb els seus “escolta, et truco després”?

Fa només unes dècades, si algú hagués dit que un robot faria companyia als avis, tothom li hauria dit que se n’anés a dormir, que allò no passaria mai. I, tanmateix, aquí estem: Assistència 24 hores, ni un sol segon de mal humor, una paciència infinita programada en codi binari. Per què seguir depenent de call centers tradicionals quan pots tenir un bot conversacional que et coneix millor que la teva pròpia família i que mai et diu que té pressa? Però, pot un robot escoltar amb una mirada afectuosa, transmetre calor humana, fer una broma per alegrar el dia, o dir-te “Ai, això mateix li passava al tiet Joan?”

El vell rellotge d’assistència, aquell botó vermell que alguns avis penjaven al coll com si fos un medalló sagrat, ja és història. Què en faríem avui, d’un enginy que només serveix per prémer un botó en cas d’emergència? Això és gairebé medieval. La IA ja no espera, la IA ja no reacciona: Anticipa, observa, aprèn. Detecta canvis en el to de veu que poden indicar una caiguda emocional, sap si l’avi no ha pres la pastilla de la pressió, fins i tot endevina si el teu estat d’ànim no és l’habitual. Però, pot substituir el caliu d’un familiar que et fa una abraçada en silenci perquè sap que no cal dir res més?

A la Universitat de Màlaga, un grup d’investigadors treballa en robots socials que no només aspiren la pols, sinó que també conversen i fan companyia. Al Japó, el robot Pepper ja actua com a assistent emocional per a persones grans. No és un nét de carn i ossos, però almenys no et diu que està ocupat i que ja et trucarà més tard. A WhatsApp, els bots conversacionals amb IA estan començant a gestionar la salut de la gent gran, recordant-los medicacions i programant visites mèdiques. És una gran comoditat, però pot un robot entendre la nostàlgia d’un avi parlant de la seva joventut?

“Els sistemes d’IA ja resolen més incidències en menys temps i amb menys marge d’error. Ens pot fer pena, pot sonar fred, però som realment capaços de defensar la ineficiència per nostàlgia? I és aquí on entra el gran dilema: pot la IA reemplaçar la proximitat d’una abraçada o la complicitat d’una mirada entenedora?”

Els call centers que donen assistència a la gent gran tenen dues opcions: Adaptar-se o esdevenir el nou fax. La veritat és que la IA pot fer-ho millor, més ràpid i sense errors humans. Això no és una hipòtesi: És un fet. Els sistemes d’IA ja resolen més incidències en menys temps i amb menys marge d’error. Ens pot fer pena, pot sonar fred, però som realment capaços de defensar la ineficiència per nostàlgia? I és aquí on entra el gran dilema: pot la IA reemplaçar la proximitat d’una abraçada o la complicitat d’una mirada entenedora?

I aquí arriba el gran problema: la piràmide de creixement demogràfic als països desenvolupats s’ha capgirat. Hi ha cada cop més gent gran i menys joves per cuidar-los. A països com el Japó, Alemanya, Espanya o Andorra, la falta de cuidadors humans és alarmant. Per exemple, Andorra va tancar el 2023 amb una població de 85.101 persones, de les quals el 13,58% tenen més de 65 anys. La taxa de natalitat és de només 5,5%, una de les més baixes del món, mentre que l’esperança de vida és de 84,6 anys, una de les més altes. Això crea una societat envellida, amb una base de joves cada cop més estreta i una necessitat creixent d’assistència per a la gent gran. La IA no és només una comoditat; és una necessitat imminent. Si no ho fa la màquina, qui ho farà? Però, fins a quin punt podem confiar en una IA per donar consol i suport emocional a qui més ho necessita?

Imaginem un 2040 on cada avi tingui un assistent robòtic personal. No parlem d’un simple altaveu intel·ligent, sinó d’un company amb braços i cames, capaç de preparar un cafè perfecte i detectar si el seu usuari està bevent prou aigua o si la seva memòria comença a fallar. Un company infal·lible que mai perd la paciència, mai aixeca la veu, mai té un mal dia. Però, pot un robot notar la tristesa en els ulls d’una àvia que se sent sola? Potser sí. O potser no, perquè per molt que ho intentem, no es pot programar el sentiment.

La IA transformarà la societat molt més del que ens pensem. La imatge de la iaia asseguda al sofà esperant que algú la truqui ja no tindrà sentit. Ara serà la màquina qui li recordarà que ha d’agafar el telèfon. Alguns diran que això és trist, que ens deshumanitza, però la veritat és que la tecnologia no s’oblida, no es distreu i mai gira l’esquena. Ara bé, la confidencialitat d’aquesta informació és un punt crític: Qui controla les dades d’aquests assistents virtuals?

Un sistema descentralitzat podria ser la solució, permetent que la IA sigui gestionada per xarxes segures i amb supervisió humana. A més, una integració entre IA i professionals de la gent gran pot ser la resposta ideal: La màquina s’encarregaria de la part tècnica i analítica, mentre que els cuidadors humans aportarien l’empatia i el tracte personal insubstituïble. La pregunta és, estem disposats a confiar la nostra vellesa a un algoritme? O encara creiem en el poder insubstituïble del contacte humà, aquell que cap IA, per molts terabytes que tingui, mai podrà replicar?

Comentaris

Trending