Si alguna cosa hem après de les darreres dècades és que la humanitat xala per una bona història de ficció. Primer va ser el big data, aquella màgia negra que prometia llegir les nostres ments interpretant grans volums de dades. Després, el blockchain, una cadena de blocs que, segons els entusiastes, ens alliberaria dels bancs (mentre consumia més energia que Dinamarca), dels notaris, i certificaria la propietat de moltes coses. Més tard, les smart cities, aquelles utopies digitals on els semàfors s’autoajustarien i les papereres ens saludarien amb emojis, però que en realitat han convertit les ciutats en laboratoris de vigilància. I no oblidem el metavers, aquell món virtual on Zuckerberg volia que ens passéssim hores i hores amb avatars sense cames, com si la vida real ja no fos prou absurda, moltes vegades.

Ara, la protagonista de la temporada és la Intel·ligència Artificial (IA). I com tots els seus predecessors, ve embolicada en el paper de regal de la promesa infinitament utòpica de com “Canviarà el món!”, “Revolucionarà la creativitat!” o “Resoldrà la fam i el canvi climàtic!”. Però, com passa amb els nens i les joguines noves, al cap d’un parell de setmanes, la novetat es desinfla i ens adonem que el nostre robot-poeta prefereix escriure haikus sobre la fugacitat de les bateries de liti dels cotxes elèctrics que solucionar el trànsit d’Andorra. Aquests dies també hem sentit a dir que segurament fa molts anys que la fem servir, sota el nom d’eines i programaris informàtics, ara el nom d’Intel·ligència Artificial té més glamur, és com les Tiny houses que són molt més glamuroses que les roulottes de tota la vida (que també es van anomenar Mobile homes).

El cercle viciós del hype o la teoria de la decepció.

Tot hype arriba amb una promesa. Tota tecnologia nova arriba amb un manifest redactat en PowerPoint. La IA, diuen, ens farà lliures, generarà informes, pintarà quadres, parlarà tots els idiomes del món i ens farà la traducció simultània, diagnosticarà malalties... fins i tot ens permetrà parlar amb els difunts (per si la mort capitalista no era prou lucrativa, ara la IA serà una mèdium per transformar els nostres estimats difunts en immortals), ves a saber què els farà dir.

“La IA, diuen, ens farà lliures, generarà informes, pintarà quadres, parlarà tots els idiomes del món i ens farà la traducció simultània, diagnosticarà malalties...”

La crua realitat, a data d’avui, fa que descobrim que la IA “creativa” escriu textos com un estudiant de secundària amb ressaca. M’assabento per la IA que un dels meus millors amics, Mo Ya, que jo pensava que era un brillant enginyer electrònic ara és un jugador de tenis professional (ja pot anar a Korea a anunciar vehicles amb 7 anys de garantia). Diuen que els algoritmes de reconeixement facial confonen els rostres asiàtics, i que els xatbots terapèutics recomanen divorciar-se quan els expliques que ets informàtic i la teva parella ha cremat les croquetes i no ha posat cola UHU a la pizza per aguantar junts tots els ingredients per menjar-la millor. Per descomptat, tot això amb un consum elèctric que faria enrojolar fins i tot a un xeic del petroli de l'Orient Mitjà.

El joc de les cadires musicals corporatives

Els grans jugadors tecnològics saben que el secret no és innovar, sinó reempaquetar. Facebook es va convertir en Meta per fugir dels escàndols de privadesa i vendre’ns ulleres de realitat virtual. Les smart cities o smart country, com la vam anomenar a Andorra, van deixar de ser urbanismes sostenibles per esdevenir plataformes de recopilació de dades per a subcontractar els serveis de neteja. I ara, la IA és la nova app predilecta per a injectar capital risc en xerrades de coworking. Google, Microsoft, OpenAI, DeepSeek, Mistral, Grok d’Elon Musk i companyia competeixen per qui integra més IA inútil en els seus productes i serveis. Reps un correu electrònic on posa “Fet!” i Gmail et proposa “Resumir aquest correu electrònic” o fins i tot de “Redactar una resposta amb un to passiu-agressiu” per dir “Gràcies”. Pots generar una llista de compres basada en els teus somnis més profunds o crear els missatges de màrqueting perquè tots els consumidors vulguin comprar-te els productes i serveis.

L’esquer del progrés o quan la solució és el problema

El metavers volia ser un paradís digital on tothom interactuaria mitjançant el seu avatar, però avui, és un centre comercial buit amb connexió de 5G. Les smart cities van prometre eficiència i van lliurar el control corporatiu dels ciutadans. La IA, mentrestant, ens ven neutralitat mentre perpetua biaixos racials i de gènere. I aquí estem, discutint si una màquina que no sap diferenciar un gos d’un muffin mereix un lloc al consell d’administració.

Què ve després?

La IA passarà a la història de la mateixa manera que el metavers, amb un xivarri d'influencers anunciant el pròxim game-changer. Potser seran les xarxes neuronals quàntiques, o els implants cerebrals que ens vendran com a “suplements de productivitat” per evitar de procrastinar. Mentrestant, els mateixos gurus que van exaltar el big data i el blockchain ens explicaran, amb el mateix fervor, per què la IA sí que és diferent. I nosaltres, com bons espectadors d’un cicle sense fi, tornarem a creure’ns-ho. O almenys, fins que el proper hype ens distregui i generi propostes polítiques en el programa electoral disruptiu d’alguns partits polítics.

Si vols salvar el món, compra una planta, no consumeix electricitat, no et vigila, i si et descuides, fins i tot creix... Això sí: consumeix un mica d’aigua que comença a ser un bé escàs, fins i tot entre les nostres muntanyes. Sempre i quan la cuidis una mica.