Una hora és el que ens caldria per trobar la solució del problema actual. Els interlocutors serien privats i públics, tècnics i financers. Més temps dedicat a trobar la solució ja voldria dir que no hi ha voluntat i que entrem en aquella fase de marejar la perdiu. I un any és el temps que ens caldria per a construir un seguit de pisos per allotjar les persones que avui pateixen la situació d’estrès habitacional. Uns habitatges que serien de diferents grandàries des del pis d’1 habitació pensat per a joves que es volen emancipar fins a pisos de 3 habitacions per a les famílies.

Si portéssim el raonament a l’extrem de què és necessari per a construir un habitatge m’atreviria a dir que ens calen dues coses: un terreny i diners (accepto la crítica per la simplificació del meu plantejament). Però no ens en calen més!!!

Abans estaria bé preguntar-nos com és que hem arribat a la situació actual. Aquí m’atreviria a dir la dita espanyola que diu que “entre todos la mataron y ella sola se murió”. És un cúmul de circumstàncies que han anat deteriorant el mercat de la inversió en pisos de lloguer (fixeu-vos bé que dic mercat d’inversió). No totes són responsabilitat del “porco governo” però sí que és cert que els costos derivats d’iniciatives governamentals generalitzades han provocat un significatiu increment del cost, la inflació sobre els materials i la mà d’obra, la falta de finançament adient per tirar endavant els projectes, la nul·la política fiscal promocionant la inversió en habitatge de lloguer, els nous impostos a la construcció, la cessió comunal (entre un 10 i un 15%, poca broma!!!), la manca d’una eficient legislació per a protegir al llogater i al propietari, i tot un llarg etcètera que tots ja coneixem. La pèrdua de confiança i la por de l’excessiva regulació del govern legislant han acabat de fer la resta. Avui podem dir, sense temor a equivocar-nos, que el mercat de lloguer de pisos nous ja no existeix!!!

“Avui podem dir, sense temor a equivocar-nos, que el mercat de lloguer de pisos nous ja no existeix!!!”

La solució hauria de passar per la imprescindible col·laboració entre el sector privat i el sector públic. Qui té el terreny és el privat nacional que n’és propietari secular. Un actor que fins fa pocs anys havia estat el principal proveïdor d’habitatge de lloguer. Per què l’oferta ha desaparegut? Què hauríem de fer per recuperar la seva confiança, i tornar-lo a tenir com un element per a la solució que busquem? Analitzant la inversió, és difícil obtenir una rendibilitat adequadament satisfactòria si cal comprar els terrenys on bastir els pisos. I, per altra part, l’ús de l’escàs terreny comunal pot ser una solució a curt termini però no per sempre. Indiscutiblement, és molt més rendible per a tots establir un marc favorable perquè la inversió del propietari local torni a confiar en el mercat de lloguer. El seguit de mesures a proposar anirien cap a crear el que s’anomenaria un marc d’estímuls a l’oferta. Us recomano escoltar la intervenció del parlamentari del PNV Aitor Esteban en un debat recent sobre la llei d’habitatge espanyola:

https://www.tiktok.com/@eldebate_com/video/7427043492993535265

El segon pilar per a poder tenir pisos de lloguer són els diners. No tots els propietaris de terreny disposen dels diners suficients per construir aquests edificis. Es requereix un finançament bancari. Amb un finançament estàndard és insuficient. Caldria un aval temporal durant el període de construcció.

Cal fixar el nivell de rendibilitat i el cost de l’obra ens dirà directament el preu del lloguer, o viceversa. En el cost de l’obra caldrà veure quina és la magnitud de l’ajuda a donar. Aquí és important simplificar tot el procés de creació de l’immoble i pensar a reduir el cost del mateix al màxim. Simplificar el cost de construcció és possible sense parlar d’abaixar la qualitat dels habitatges. Les ajudes també poden ser de tipus estructural en el cost de l’obra i de tipus circumstancial amb ajudes directes al preu del lloguer, fixes o temporals. Cada una té unes possibilitats i representa una ajuda que té un cost per a l’administració molt diferent. I en tot cas estarà molt allunyada del cost assumit per l’administració actual per oferir habitatge de lloguer assequible al mercat. No oblidem que si els pisos no assoleixen la rendibilitat necessària és el conjunt de la societat qui ho cobreix amb els seus impostos. Per tant, cal ser molt curós amb les polítiques a tirar endavant.

El marge dependrà també de la gestió. I aquí sí que cal que l’administració no hi sigui per a res. Cal que cada inversor tingui el seu propi projecte i cal que després sigui ell qui es cuidi de la gestió total daquest. Des del cobrament de la renda, els aprovisionaments, les reparacions o manteniments. El retorn del finançament serà evidentment una qüestió del contracte establert entre privat i banquer.

Cal començar a parlar d’habitatge de lloguer com una inversió. En un escenari de tipus d’interessos baixos ens sorprendria la quantitat que donaria satisfacció a aquest inversor nacional de perfil patrimonialista en un entorn de seguretat adequada.