Fa temps que a Europa es parla de shrinking civic space, la reducció progressiva de l’espai que té la societat civil per organitzar-se i actuar amb autonomia. Sovint pensem en aquest fenomen a partir dels casos més extrems, però no sempre pren la forma d’una prohibició o d’un conflicte obert. També pot aparèixer d’una manera més gradual, a mesura que l’Administració ocupa cada vegada més espais que abans pertanyien directament a la iniciativa cívica.

El problema comença quan l’acompanyament es transforma, gairebé sense adonar-nos-en, en una relació de supervisió permanent, i quan cada vegada costa més imaginar una activitat associativa que no hagi de passar per algun mecanisme institucional.

Aquesta ocupació sovint es presenta com una forma de suport. Pot tenir una voluntat positiva, respondre a necessitats reals i fins i tot ser útil. El problema comença quan l’acompanyament es transforma, gairebé sense adonar-nos-en, en una relació de supervisió permanent, i quan cada vegada costa més imaginar una activitat associativa que no hagi de passar per algun mecanisme institucional.

El Consell d’Europa ha insistit reiteradament en la necessitat de garantir un entorn que permeti a la societat civil actuar lliurement i amb independència. No es tracta només de poder constituir una associació o existir jurídicament, sinó de conservar un marge propi d’acció respecte dels poders públics i, evidentment, de poder discrepar-ne, qüestionar-los o actuar fora de les seves prioritats. La mateixa Recomanació CM/Rec(2018)11 demana als estats que garanteixin un entorn favorable perquè la societat civil pugui desenvolupar lliurement la seva activitat.

Això és especialment important perquè la fiscalització de l’espai cívic no sempre arriba amb mala intenció. De vegades arriba de bon rotllo, en forma de servei, coordinació o acompanyament, i precisament per això és més difícil de qüestionar. No tota iniciativa pública és problemàtica, però la suma d’aquestes iniciatives pot anar desplaçant silenciosament la frontera entre allò que correspon a l’Administració i allò que hauria de continuar sent propi de la societat civil.

Les entitats poden i han de relacionar-se amb les institucions, col·laborar-hi, rebre suport públic i participar en els espais que les afecten. Però aquesta relació no hauria de convertir-les progressivament en una realitat cada vegada més observada, condicionada o dependent dels poders públics.

Protegir l’espai cívic també implica acceptar que una part de la vida associativa no necessita ser organitzada des de dalt i que no tot ha de tenir una traducció administrativa ni passar per una estructura institucional per ser legítim. L’espai cívic pertany a la ciutadania. L’Administració pot facilitar-lo, protegir-lo i donar-hi suport, però no hauria d’acabar definint-lo ni ocupant-lo.

Per això, quan es creen nous mecanismes de suport a les entitats convé preguntar-nos no només si són útils, sinó també què fan amb la seva autonomia: si amplien realment la capacitat d’actuar de la societat civil o si, encara que sigui sense voler, contribueixen a fer-la cada vegada més dependent del mateix poder públic que, tard o d’hora, ha de poder qüestionar.