Figures genials

paula removebg preview

Paula Przybylowicz Vidal

Graduada en Filosofia

Comentaris

Darrerament, m’he aficionat a ‘House’, la sèrie televisiva. Deixant de banda que vaig uns quants anys tard, això no tindria més misteri si no fos perquè m'he adonat que tinc una certa predilecció per un determinat tipus de protagonista. I és que abans de ‘House’ vaig veure ‘El mentalista’ i, abans d'aquesta, ‘Sherlock’. Tres versions diferents d'una mateixa cosa: la representació popular de la figura del geni.

No serà cap sorpresa per ningú que les representacions populars de les figures genials les acostumin a encarnar homes blancs. Tots, és clar, amb unes capacitats cognitives o productives extraordinàries. A més, si ens fixem en les sèries i pel·lícules, sembla que en podem trobar dues versions estereotípiques ben diferenciades: el tipus ‘Sherlock’ i el tipus ‘Sheldon’.

“Les figures genials les acostumin a encarnar homes blancs. Tots, és clar, amb unes capacitats cognitives o productives extraordinàries. A més, si ens fixem en les sèries i pel·lícules, sembla que en podem trobar dues versions estereotípiques ben diferenciades: el tipus ‘Sherlock’ i el tipus ‘Sheldon’”

El geni de tipus ‘Sherlock’ és una persona intel·lectualment brillant, emocionalment problemàtica i moralment qüestionable. És algú amb qui se't faria molt difícil treballar i, tot i molestar a tothom, se l’acaba tolerant perquè sempre té la raó. Aquest és el tipus de geni que encarnen les versions contemporànies de Sherlock Holmes, així com Gregory House i Patrick Jane.

En contraposició al geni ‘Sherlock', trobem el tipus de geni ‘Sheldon’. Aquest també es tracta d'una persona brillant, però, a diferència del primer, es caracteritza per un contrast molt fort entre unes capacitats analítiques excepcionals i unes habilitats de socialització més aviat febles. No és tant que el primer geni estereotípic sigui gaire sociable—perquè no ho és—, sinó que mentre aquell s’aïlla voluntàriament, aquest té dificultats per entendre les interaccions socials. Potser per això, aquest geni s’acostuma a caracteritzar, més o menys explícitament, dins l’espectre autista. Aquest seria el cas de Sheldon Cooper, a ‘The Big Bang Theory’, Shaun Murphy, a ‘The Good Doctor', i Temperance Brennan, com a anomalia femenina, a ‘Bones'.

La representació del geni no és, és clar, un fenomen contemporani. De fet, diversos autors al llarg de la història s’hi han interessat. Kant, per exemple, tot dissertant sobre la genialitat en les belles arts, afirmà del geni que la seva propietat primària era l’originalitat. I és que el geni no crea seguint una tècnica, sinó que sempre crea en la novetat. L’originalitat i la normalitat són contràries. Per això, el geni sempre queda fora de la norma. Si ens fixem en qualsevol de les figures que han passat a la història com a genials hi veurem aquesta característica. En major o menor mesura, totes han pensat, escrit, pintat o esculpit fora del cànon. Fins i tot, potser, n’han establert un de nou.

“Tot i l’exageració que els caracteritza, és clar que hi ha alguna cosa fascinant en els genis. Potser és per unes qualitats que mai podrem arribar a tenir, perquè són figures sovint tràgiques, o perquè no els acabem d'entendre. Qui sap? En qualsevol cas, aquesta admiració comuna cap a la genialitat és una cosa ben estranya”

A les sèries i pel·lícules actuals, la situació del geni fora de la normalitat s'accentua fins a convertir-se en exageració. En el cas del geni tipus ‘Sheldon’, es busca fer la genialitat més realista tot atribuint-la a la neurodiversitat. Això, però, acaba tenint l’efecte contrari, ja que representa de forma simplista la realitat diversa de les manifestacions dels trastorns de l’espectre autista. A vegades, fins i tot, amb un toc satíric més aviat de mal gust.

En el cas del tipus ‘Sherlock’, la condició del geni fora de la norma és ben curiosa perquè sovint es tradueix en una certa anormalitat moral. Aquest tipus de geni acostuma a contribuir al bé comú, però no és algú particularment bo. Holmes i Jane resolen crims, mentre que House practica la medicina. Cap d’ells és massa de fiar i, tot i això, ens acaben agradant. Per què?

El cert és que no ho sé. Tot i l’exageració que els caracteritza, és clar que hi ha alguna cosa fascinant en els genis. Potser és per unes qualitats que mai podrem arribar a tenir, perquè són figures sovint tràgiques, o perquè no els acabem d'entendre. Qui sap? En qualsevol cas, aquesta admiració comuna cap a la genialitat és una cosa ben estranya.

Etiquetes

Comentaris (2)

Trending

Com la majoria de webs, utilitzem cookies (galetes), tant pròpies com de tercers, per a recopilar informació estadística de la vostra navegació i soferir-vos un servei personalitzat. Si continueu navegant, considerem que n'accepteu l'ús.