Coneixem gent que ho té “tot”. Feina estable. Agenda plena. Família feliç. Objectius assolits. I, tot i així, alguna cosa no encaixa. Ho notes en la mirada cansada. En aquella frase que sona a broma, però no ho és: “No em puc queixar.”

Però “no queixar-se” no és el mateix que estar bé.

L’èxit s’ha convertit en una mena de consens silenciós. Ningú l’ha definit clarament, però tothom sembla saber quan algú “va bé” a la vida. Produir, avançar, créixer, acumular experiències, no quedar-se enrere. Sempre una mica més.

La pregunta és incòmoda: qui ha decidit què vol dir tenir èxit?

"Moltes persones persegueixen fites que, un cop assolides, no donen la pau esperada. I no perquè siguin equivocades, sinó perquè potser no eren pròpies, no eren seves".

Moltes persones persegueixen fites que, un cop assolides, no donen la pau esperada. I no perquè siguin equivocades, sinó perquè potser no eren pròpies, no eren seves. Objectius correctes, però heretats. Vides coherents… amb expectatives alienes.

Ens han ensenyat a mesurar l’èxit en resultats visibles, però no en coherència interna. A celebrar el que es veu, encara que per dins hi hagi desconnexió. A seguir avançant, fins i tot quan el cos i la ment demanen pausa.

I llavors apareix una sensació difícil de posar en paraules: no és fracàs, però tampoc plenitud. És aquell moment en què compleixes tot el que se suposava que havies de complir… i, malgrat això, alguna cosa queda buida.

Potser l’èxit no és arribar més lluny. Potser és evitar trair-se pel camí.

N’estic convençuda que no hi ha una resposta universal. Però potser sí una pregunta honesta: si ningú et mirés, si no haguessis de demostrar res… continuaries definint l’èxit com ho has estat fent fins ara?