L’anunci de fa uns dies de Rubén Doblas, més conegut com ‘El Rubius’, d’instal·lar-se a Andorra, unint-se així al grup de ‘youtubers’ que resideixen i tributen al país, ha reobert el debat sobre les perspectives ètiques de l’exili fiscal. A Espanya, la tendència ha sigut criticar aquest moviment com un sabotatge a un estat del benestar fràgil i endeutat, i una falta de responsabilitat social d’aquells que, ja gaudint d’una posició econòmica privilegiada, han continuat prioritzant l’enriquiment propi. També s’ha criticat la falta de perspectiva d’un col·lectiu que és jove, i que per tant té menys risc de necessitar determinats recursos públics, i que té una enorme capacitat d’influència sobre una audiència que és també molt jove. A Andorra, la resposta a aquestes crítiques s’ha basat en gran part en la llibertat de qualsevol individu de canviar de país de residència si les condicions, en aquest cas fiscals, li són més avantatjoses que en el seu país d’origen. Deixant de banda la dimensió legal, la pregunta és: qui té raó?

És menester recordar que gaudir d’una llibertat no vol dir haver-la d’exercir i que la bona conducta acostuma a instal·lar-se en la distància entre allò que podem fer i allò que hauríem de fer

La resposta és complicada i revela la complexitat de les nostres intuïcions morals. Concretament, la possibilitat de l'exili fiscal exemplifica que en les nostres societats sovint separem la justícia de la bondat. D'una banda, la gran majoria de nosaltres accepta la importància de la llibertat d'associació, que tant reconeix el dret d'un individu d'abandonar un col·lectiu per unir-se a un altre, com reconeix el dret d'un col·lectiu de decidir a qui accepta com a membre i a qui no. També acceptem el principi d'autodeterminació, segons el qual reconeixem diferents àmbits de sobirania, incloent-hi la fiscal, de les diferents comunitats polítiques. Aquests drets o principis, si bé s'han acabat traduint en formes legals, tenen per base intuïcions comunes molt profundes sobre com és just que s'estructurin els col·lectius humans. Per tant, és incoherent defensar-los i alhora jutjar que la conducta dels exiliats fiscals és injusta. Ara bé, és menester recordar que gaudir d'una llibertat no vol dir haver-la d'exercir i que la bona conducta acostuma a instal·lar-se en la distància entre allò que podem fer i allò que hauríem de fer.

Si bé es deixa entreveure una certa ingenuïtat en les crítiques cap a la conducta dels exiliats fiscals, també hauríem d’assumir que defensar-los amaga una reacció d'autoprotecció poc honesta i no gens benevolent. Perquè defensar que és moralment permissible deixar de contribuir a la teva comunitat política només per aconseguir uns nivells de benestar econòmic a l’abast de pocs és defensar implícitament uns principis reguladors de la vida humana molt allunyats de la unitat, la solidaritat i la responsabilitat social a què tant s’ha apel·lat a Andorra durant els darrers mesos. Per tant, als que penseu que ‘El Rubius’ i els seus companys no ho han fet bé, us dic: és un mal menor derivat del fet que acceptem determinats principis; i als que penseu que sí, us dic: ser un bon ciutadà no és el mateix que ser un ciutadà bo, ho podrien haver fet millor.