Reconec que he emprat un joc de paraules força barat per referir-me al cantant i compositor Harry Styles, del qual n'estic escoltant temes ara mateix mentre escric aquestes línies. I és que, per absurd que sembli, per mi, aquest britànic de vint-i-vuit anys representa un bri d'esperança per la música moderna. Per increïble que sembli, un jove llençat a l'estrellat gràcies a la famosa ‘boy band' One Directon, ha sabut continuar una carrera en solitari elaborant un estil amb moltíssima personalitat. Un perfil sense por d'utilitzar els orguenets i sintetitzadors tan característics dels vuitanta, creant unes composicions amb una evident feinada instrumental, d'estudi i d'una bona veu, autèntica i treballada. En general, una música que et transporta. Una mica com l'Adele, o la malaurada Amy Winehouse, una bèstia, musicalment parlant, que va trencar amb les modes i estereotips dels seus temps per crear quelcom propi, amb un caràcter i una força inigualable.

Tot això, incrementa el seu mèrit pel fet de produir-se en uns moments on regna de forma clara i evident el famós ‘reggaeton’. Una espècie de subclasse sorgida a còpia de reduir pràcticament a l'absurd l'essència de grans gèneres com són el hip-hop, el reggae o la salsa, quedant una música sovint buida de contingut, forma, missatge i fons. Veus mediocres retocades fins a l'infinit, de tal manera que qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència, sense cap mena de treball, recordant el que deia la humorista catalana Eva Soriano, referint-se a Bad Bunny: “Se’l veu cansat, sembla que badalli quan canta”. I ja ni parlem de les lletres i els missatges als quals massa sovint venen associats a aquest estil musical que ha calat de ple a tota una generació. Espero de tot cor que acabi passant com una moda més, o si més no, evolucioni en quelcom millor. Per exemple la cantant Rosalía, que agradarà més o menys, però el que és innegable és el seu virtuosisme a l'hora de compondre, servint-se de tot un ventall de noves tècniques i fusionar-les amb el clàssic flamenc.

Però tornant al Harry Styles, us convido que busqueu, per exemple, el seu tema ‘As it Was’, tanqueu els ulls, i penseu a què us recorda. A mi, el primer que em ve a la ment és, a mi mateix de petit, amb el dit tremolós enganxat sobre el botó de REC de la minicadena, esperant capturar a la ràdio aquella cançó que tant m'agradava i que voldria poder reproduir fins a l'avorriment al meu ‘walkman’. Un instant en què reso perquè quan soni, el comentarista no es posi a xerrar, esgarrant-me la gravació. Em recorda a aquell rebobinat manual de casset amb un llapis. Quan bufàvem dins el ‘walkman’ deixant-hi els pulmons amb la creença de què així deixaria de sonar ‘brut’.

Una bona pila de ximpleries que, a l'època, ens treien de polleguera, però que ara recordem amb tant afecte. Precisament, afecte és el que li faltaria en gran manera a la música actualment. Tractant-la com un producte, un interès, pensant només en quantes reproduccions tindrà a l'Spotify, quants ‘likes’ obtindrà a Youtube, que, sense restar-li importància, ja que lògicament l'èxit d'un tema radica en gran part en la seva difusió. Però que vagi més enllà d'aquest cultiu mecànic i artificial de composicions. Que els artistes se sentin reflectits i identificats amb els seus temes.

“Hem de gaudir i apreciar al màxim d'aquestes petites coses que ens transporten, que ens emocionen, que ens dibuixen una rialla a la cara. La música és una fidel terapeuta capaç de canviar-te l’estat d’ànim”

M'agradaria que les noves generacions, i nosaltres mateixos, poguéssim continuar gaudint de la joia de la veu humana que tants registres, colors i timbres pot arribar a produir, d'aquella guitarra rascada amb la virtuositat d'un Jimmy Hendrix, aquell baix roncant en el més profund del ‘subwoofer’ o les baquetes d'una bateria realitzant ritmes impossibles.

Pot semblar un article d'opinió banal, que no porta enlloc, però per mi té un missatge molt clar: hem de gaudir i apreciar al màxim d'aquestes petites coses que ens transporten, que ens emocionen, que ens dibuixen una rialla a la cara. La música és una fidel terapeuta capaç de canviar-te l'estat d'ànim. Tots hauríem de dedicar uns minuts al dia a deixar-nos portar per les melodies que més ens toquen, oblidant-nos per uns instants de la resta del món. Com diria el mateix artista: “En aquest món només hi som nosaltres, saps que ja no és com era abans”. Per descomptat que ja no és com era abans, i tots enyorem èpoques millors, però també tots tenim l'obligació de xalar el present i fer que aquest sigui el millor possible, perquè així en un futur, també el puguem recordar amb nostàlgia.