És un diumenge al matí i surts a fer un cafè. Pel camí, veus una cara coneguda. Potser una antiga companya d’institut, un ex veí, aquella persona amb qui havies compartit cafès o converses profundes fa uns anys. El teu cervell la reconeix en mil·lèsimes de segon. Però què fas? Baixes la mirada, canvies de vorera, o simplement et poses la mà a la cella per simular una distracció. “Ai, no l’he vist…”.

A Andorra, qui més qui menys, ens coneixem. Vivim en un país petit, compartim espais, records, històries que s’entrellacen. I, tanmateix, sovint actuem com si fóssim desconeguts. Ens fa vergonya saludar? O és que no sabem com trencar el silenci que ha deixat el pas del temps?

“Ens fa vergonya saludar? O és que no sabem com trencar el silenci que ha deixat el pas del temps?”

Moltes vegades, el que ens paralitza no és la manca de ganes, sinó el pes d’una història viscuda i posada en pausa. El “què li dic?”, el “i si no em reconeix?”, el “ja fa massa temps”. Ens protegim darrere d’aquestes excuses subtils. Potser el que hi ha al darrere és por. Por al rebuig, a la incomoditat, a trencar una dinàmica social silenciosa que diu que “millor fer veure que no ens hem vist”.

Però, i si saludar fos un petit acte de valentia? I si reconèixer l’altre fos una manera de mirar una part del que hem viscut, sense necessitat de tancar els ulls? D’honrar el que vam compartir, encara que ja no sigui part del present?

Havent estudiat psicologia, puc dir que l’evitació manté la distància, però també perpetua la solitud. I no parlo només de la solitud física. Parlo de la desconnexió emocional, aquella que fa que anem pel món envoltats de gent, però sentint-nos sols.

Hi ha alguna cosa molt humana en tornar a mirar algú als ulls i dir-li, encara que sigui mitjançant un somriure: “Ei, hola”. Potser la conversa no anirà més enllà. Però aquell gest pot trencar murs invisibles. Pot reobrir vincles. Pot recordar-nos que, encara que el temps passi, sempre hi ha espai per tornar a connectar.

La propera vegada que vegis algú conegut pel carrer, pregunta’t: què perdries si el saludes? I què pots guanyar?

A vegades, el que ens fa vergonya no és l’altre. És la nostra pròpia sensibilitat. Però justament aquí comença la valentia: en atrevir-nos a ser una mica més humans.