Saludo pel carrer un antic conegut; l’anomenaré Sam Riba per a protegir el seu anonimat; vidu, amb un fill electricista que està casat amb una gestora de comptes d’un banc, crec que ja és avi.

Naturalment lacònic – fa uns anys dèiem en broma que en Sam mereixia la presidència de la Societat de Lacònics del Tremat- avui el trobo amb ganes de parlar. M’explica que ha tancat el seu petit negoci, que cobra poc menys de set-cents euros de pensió i que ha demanat el complement de pensió de solidaritat al departament de Benestar. 

Fil per randa em descriu tota la paperassa que ha hagut d’aportar i signar: bens, i recursos econòmics, comptes bancaris, consentiment de verificació de dades, etcètera, etcètera. També li han demanat les nòmines del seu fill i de la seva jove. Quan pregunta al funcionari el perquè d’aquesta exigència, li fan cinc cèntims del concepte de “familiar obligat”. 

Jo l’escolto; intento entendre el seu estat de “desànim”. Li fa vergonya treure als seus nets ni que sigui un cèntim que aniria a pagar la classe d’anglès o unes colònies a Irlanda; ho té decidit: no demanarà al seu fill els certificats de la seva nòmina d’electricista ni la de la seva esposa. 

Riba, creu que a Andorra hi ha “massa” corrupció; sospita un tracte desigual en què a ell li demanen tot això perquè es un immigrant que va arribar de França (fill d’exiliat català) fa prop de quaranta anys. Personalitza en els funcionaris que l’han atès – o desatès?- les dificultats per a obtenir una resolució favorable del seu expedient. No els identifica com executors neutrals de normes i reglaments, més bé els veu dotats d’un poder arbitrari inapel·lable, que els converteix en còmplices d’una perversa trama de favors, d’influències, muntada pels aconseguidors en l’ombra que en treuen rèdits polítics i dominació social. Aquests funcionaris, resumeix Sam, són la ma d’obra necessària d’un sistema corrupte.

Al seu antic negoci, Riba tenia penjat un pòster de la sabana africana, molt utilitzat pels aiatol·làs del neoliberalisme en els seus seminaris d’economia pràctica. Li ho recordo; ell també el té ben present; és tot el que li va quedar de clar d’un curs per autònoms de la Cambra de Comerç.

La foto portava un llarg lema moral sobre la lluita per la supervivència, més o menys deia: “cada mati, a l’Àfrica, una gasela es desperta, sap que haurà de córrer més que el lleó, o aquest se la cruspirà; cada mati, a l’Àfrica, un lleó es desperta, sap que ha de córrer més ràpid que la gasela, o es morirà de gana. Cada matí, quan surt el sol, no importa si ets lleó o gasela, el millor que pots fer és posar-te a córrer”

-Quan vaig anar a demanar ajuda a Benestar – diu Sam Riba- em vaig sentir com una gasela i veia el funcionaris com lleons; uns lleons altivament dèspotes, que creuen que els diners que van en ajudes disminueixen els seus salaris i la seva jubilació, sense adonar-se que el dia que s’acabin les gaseles, ells començaran a morir de gana.

Sam m’explica que correrà cap a França, allí els lleons no són tan imbècils. Ell, que era callat, calmat i pacient i se’n burlava de la meva impaciència (Sans-délai) ha entès que no pot esperar, no pot perdre més temps. Sap que l’Estat francès no el deixarà caure a la misèria, ni demanarà sacrificis als seus “obligats”. 

Amb un pobre de menys, l’índex Gini de desigualtat a Andorra millorarà unes mil·lèsimes, l’índex francès baixarà una milionèsima. Seguirem “traient pit”.

Comentaris (1)

Trending

Com la majoria de webs, utilitzem cookies (galetes), tant pròpies com de tercers, per a recopilar informació estadística de la vostra navegació i soferir-vos un servei personalitzat. Si continueu navegant, considerem que n'accepteu l'ús.