Una de les conseqüències globals de la pandèmia ha sigut l’eixamplament de desigualtats socials preexistents. Un cas paradigmàtic ha sigut la bretxa de gènere en el treball de cures, la qual -diversos estudis indiquen- ha incrementat arreu del món a causa del confinament i l'aturada de les activitats econòmiques.
El treball de cures, també conegut com a ‘economia reproductiva’ o ‘treball reproductiu’, fa referència a totes aquelles activitats, sovint no remunerades, que són necessàries per al sosteniment de la vida. Això inclou cures directes, com per exemple alimentar, vestir o realitzar la higiene d’una persona dependent; i cures indirectes, com anar a comprar, cuinar o netejar la llar. No tots els treballs de cures són de caràcter material. El suport emocional, l’educació i, en definitiva, totes aquelles condicions necessàries per al bon desenvolupament personal i social també en formen part. Totes aquestes són també les activitats que estableixen les condicions bàsiques perquè el treball remunerat sigui possible.
Ja abans de la pandèmia, aquesta dimensió invisibilitzada i infravalorada de l’economia requeia majoritàriament en les dones. L’Organització Internacional del Treball estima que al món les dones dediquen de mitjana 4 hores i 25 minuts al dia al treball de cures no remunerat, tres hores més que els homes. Aquesta bretxa continua existint fins i tot en contextos on la dona s’ha incorporat plenament al mercat de treball. De fet, això ha suposat una doble càrrega per a les dones que treballen i que alhora es fan càrrec de bona part del treball de cures no remunerat en l’àmbit domèstic. En el cas d’Andorra, per exemple, l’última enquesta del CRES en aquesta matèria, del 2017, indica una diferència mitjana de 6,8 hores setmanals dedicades a les tasques domèstiques, 9,7 en el cas dels homes els homes i 16,5 en el de les dones.
És necessari que les mesures per adreçar la pandèmia i la recuperació econòmica tinguin en compte l’impacte d’aquesta en la igualtat de gènere amb relació a l’esfera de la cura. No només això, sinó que la situació ens serveixi per repensar les relacions familiars i comunitàries des de la responsabilitat compartida
La pandèmia ha eixamplat la bretxa del treball de cures no remunerat perquè el confinament ha fet augmentar la necessitat d’aquest tipus d’activitats. Trobem, d’una banda, la cura dels familiars afectats pel virus, així com les necessitats de neteja i desinfecció per prevenir-ne la transmissió; i, de l’altra, el traspàs de les cures a la llar pel tancament de determinats serveis, com les escoles. UN Women adverteix que si bé durant la pandèmia el treball de cures ha augmentat tant per a les dones com per als homes, les primeres han continuat tenint una càrrega major en hores i intensitat. L’estudi realitzat per aquesta entitat també mostra que tot i que durant la pandèmia els homes han tingut més probabilitat de tenir cura d'una persona gran que les dones, 21% i 20% respectivament; les dones han incrementat el temps destinat a la gran majoria de formes de treball de cures en l’àmbit domèstic, com és el cas de cuinar, netejar, comprar per la família, fer reparacions de la llar, donar suport emocional a membres adults de la família i cuidar els fills, incloent-hi la dedicació a les necessitats físiques, el joc i l’educació. També s’ha vist un increment de l’ajuda rebuda a les famílies per part de les filles, sent menor en el cas dels fills, repetint així els rols de gènere dels progenitors.
Aquest eixamplament de la bretxa també és preocupant en el nostre context. Tot i que les diferències en la distribució de la cura s’hagin anat reduint amb els anys, encara hi són i repercuteixen negativament en la vida de les dones. En efecte, les dones han reportat un major impacte negatiu del confinament en el seu benestar psicològic. També trobem que la càrrega que imposa aquest tipus de treball no remunerat és una barrera al desenvolupament professional de les dones i que, per tant, la pandèmia ha suposat un pas enrere en la igualtat de gènere en l’àmbit laboral. En aquesta línia, cal tenir en compte que tot i que les mesures de conciliació laboral i familiar són necessàries per reduir la bretxa, no són suficients sense una cultura de la coresponsabilitat. Per si soles podrien ser contraproduents, ja que s’ha suggerit que la flexibilització laboral pot reforçar rols de gènere tradicionals, fomentant que les dones combinin treball remunerat amb cures no remunerades i que els homes puguin dedicar hores extres als seus llocs de treball.
En definitiva, és necessari que les mesures per adreçar la pandèmia i la recuperació econòmica tinguin en compte l’impacte d’aquesta en la igualtat de gènere amb relació a l’esfera de la cura. No només això, sinó que la situació ens serveixi per repensar les relacions familiars i comunitàries des de la responsabilitat compartida, fet que passa primer per reconèixer i valorar una dimensió, la del treball de cures, que ha estat sistemàticament invisibilitzada i menystinguda.