Fa dotze anys, el juny de 2014, l’agregat d’Interior de l’Ambaixada d’Espanya a Andorra, inspector del Cos Nacional de Policia, es va reunir primer amb Higini Cierco i, pocs minuts després, amb Joan Pau Miquel, aleshores president i conseller delegat del Grup BPA.

En aquelles reunions se’ls va transmetre amb absoluta claredat que, si no facilitaven informació sobre els comptes de Jordi Pujol, Artur Mas i Oriol Junqueras, patirien greus conseqüències. Les amenaces i pressions descrivien amb detall una operació que, segons es va afirmar, ja estava en marxa.

Es va assegurar que les autoritats nord-americanes coneixien perfectament l’operatiu, que una entitat financera dels Estats Units acabaria assumint el control del banc, que calia contactar amb una persona identificada com a “Fèlix” a Madrid i seguir-ne les instruccions, i que BPA desapareixeria si no accedia a les exigències formulades. També es va deixar clar que es tractava d’una operació coneguda i impulsada des de Madrid, és a dir, des de les més altes instàncies de l’Estat espanyol.

Nou mesos després, el març de 2015, es va publicar la nota de FinCEN. Tal com s’havia anunciat, BPA va ser intervinguda i es va iniciar un llarg calvari per als seus empleats, directius, accionistes i clients. Van arribar les acusacions, les campanyes de descrèdit, les imputacions massives i l’empresonament de Joan Pau Miquel.

La gran sorpresa és que, malgrat tot el que s’ha conegut durant aquests anys, Andorra continuï mantenint obertes causes i procediments derivats d’aquells fets, prolongant el sofriment de persones, famílies i clients que encara avui esperen una revisió serena i objectiva del que va succeir.

Dotze anys després, poques qüestions essencials resten per aclarir. La documentació coneguda, les declaracions judicials, les notes policials, els treballs parlamentaris, les investigacions periodístiques i les informacions publicades tant a nivell nacional com internacional apunten cap a una operació d’Estat, desenvolupada al marge dels principis que han de regir qualsevol democràcia i qualsevol estat de dret.

La gran sorpresa és que, malgrat tot el que s’ha conegut durant aquests anys, Andorra continuï mantenint obertes causes i procediments derivats d’aquells fets, prolongant el sofriment de persones, famílies i clients que encara avui esperen una revisió serena i objectiva del que va succeir.

Per què aquesta obstinació? Molts observadors, juristes i analistes consideren que la resposta només es pot entendre des de l’existència de diferents graus de complicitat, participació o coneixement dels fets per part de determinats responsables institucionals.

Dotze anys són una vida.

Una vida dedicada a demostrar la innocència de moltes persones i a acreditar unes actuacions policials, polítiques i judicials que mai no haurien d’haver tingut lloc. Una vida marcada pel dolor, la pèrdua, la destrucció de projectes personals i familiars, i per una recerca constant de veritat i justícia.

El més preocupant és que, encara avui, hi ha responsables polítics, judicials i institucionals que continuen actuant com si res del que ha sortit a la llum hagués passat. Com si les evidències acumulades durant aquests anys no exigissin una reflexió profunda, una rectificació i una reparació.

La història acabarà posant cadascú al seu lloc. Però cap resolució futura podrà retornar els anys perduts, el sofriment patit ni els danys causats a tantes persones que mai no haurien hagut de convertir-se en víctimes d’una operació que, dotze anys després, continua projectant la seva ombra sobre Andorra.