Anar a un camp de futbol per un partit d’un cert nivell s’ha convertit en un esdeveniment extraordinari. Els horaris ja fa temps que no els dicta el sentit comú ni el benestar dels aficionats, sinó la programació de les televisions. El preu de les entrades és digne d’un regal de bodes de la jet-set com la de Cayetano Martínez de Irujo, el noble més ranci de tots, com aquella galeta que et trobes oblidada al fons de la capsa quan tornes de vacances.
En un matx de la Lliga de Campions et poden demanar 300 o 400 euros per estar penjat en vista panoràmica sobre el banderí de córner. El partit inaugural del pròxim Mundial 2026 tindrà preus de 370 dòlars a 1.800. En alguns estadis ja hi ha més zones de vip i llotges corporatives per seients per a abonats. Com en els passatgers del Titànic, els que estan a les parts altes del recinte gaudeixen d’alcohol i menjar i de millors condicions que aquells que sojornen a baix, a tocar de la gespa, que són els que es mullen, es pelen de fred o passen calor.
“Qualsevol partit es pot jugar actualment a qualsevol lloc en uns estadis tan impersonals i freds com mausoleus”
Ara només faltava que al futbol d’elit hi arribés la deslocalització. La primera, el partit entre el Vila-real i el Barça de la primera divisió espanyola a Miami, als Estats Units en. Qualsevol partit es pot jugar actualment a qualsevol lloc en uns estadis tan impersonals i freds com mausoleus. Sort que a l’Arieja no estan per a massa inversions perquè encara veuríem l’Andorra jugant un partit a Foix i també sort que no hi cap equip català a la categoria perquè igual la delegació de la Generalitat amb seu al carrer Prat de la Creu promou, amb permís de la Lliga de Futbol Professional, un FC Andorra-Nàstic de la següent Lliga Hypermotion a Perpinyà amb el lema “Els Països Catalans units per l’esport”.
El futbol es deslocalitza però amb la dignitat facturada. Tot que ara mateix aquesta dignitat pesa molt menys de 20 quilos.