Jo estimo el meu país i també la seva llengua, el català. Tot i això, a les meves xarxes socials parlo principalment en castellà, bàsicament per dues raons.

La primera, i per a mi la més important i lògica, és que és la meva llengua materna i, per tant, és la llengua en què m’expresso millor. És la que he parlat des de petit a casa. Per molt que també hagi parlat català a l’escola, al carrer i durant tota la meva vida a Andorra, em resulta més natural expressar-me en la llengua amb què he crescut.

El castellà és una llengua parlada per centenars de milions de persones arreu del món i, quan crees contingut a les xarxes socials, això és un factor important.

La segona raó és que vull arribar a un públic més ampli. El castellà és una llengua parlada per centenars de milions de persones arreu del món i, quan crees contingut a les xarxes socials, això és un factor important.

Precisament arran de publicar contingut a les xarxes, alguna vegada he rebut comentaris criticant-me pel fet de parlar en castellà o qüestionant per què no faig els meus vídeos en català. I això m’ha fet plantejar una pregunta que crec que va més enllà del meu cas particular: fins a quin punt hem de decidir en quina llengua s’expressen els altres en els seus espais personals?

En la meva feina o quan entro en un establiment a Andorra, m’adreço habitualment a la gent en català. De fet, soc dels que defensen la importància de parlar català a Andorra i de protegir la nostra llengua. Però crec que una cosa és defensar-la i fomentar-ne l’ús, i una altra de diferent és qüestionar la llengua que una persona decideix utilitzar en el seu espai personal.

Les xarxes socials són, en certa manera, una extensió d’aquest espai personal. Cadascú decideix de què parla, com ho explica i també a quin públic es vol dirigir. En el meu cas, usar principalment el castellà no significa que valori menys el català ni que renunciï a la llengua del país on he crescut. Simplement, és la llengua en què em sento més còmode comunicant determinats continguts i la que em permet arribar a més persones.

També crec que intentar imposar una llengua pot acabar provocant un efecte contrari al que es busca. Les llengües s’han de fomentar, protegir, ensenyar i, sobretot, fer estimar. I, al meu entendre, això és molt més fàcil quan les persones s’hi acosten perquè volen que no pas perquè senten que algú els diu com s’han d’expressar.

Andorra té en el català una part fonamental de la seva identitat, i crec que preservar-lo és responsabilitat de tots. Però potser aquesta defensa també pot conviure amb el respecte a les decisions lingüístiques individuals en determinats àmbits.

I tu, què n’opines?