El debat sobre l’edat del consentiment sexual no és només una discussió jurídica. És, sobretot, una pregunta de fons sobre com protegim els adolescents en una societat marcada per la hipersexualització, la pornografia digital, les xarxes socials i noves formes de pressió emocional cada vegada més difícils d’identificar.

I és també un debat que hauria de començar des d’una evidència científica abans que des d’un titular polític.

La neurociència i la psicologia evolutiva fa anys que assenyalen que entre els 14 i els 16 anys es produeix una etapa clau en el desenvolupament emocional i afectiu. La maduresa física no implica necessàriament maduresa emocional, i les àrees del cervell vinculades al control dels impulsos, la percepció del risc o la capacitat de resistir determinades pressions continuen desenvolupant-se durant tota l’adolescència.

Precisament per això, molts països europeus han anat elevant progressivament l’edat del consentiment sexual cap als 16 anys. No per negar la realitat afectiva dels adolescents, sinó perquè entenen que aquesta franja ofereix un millor equilibri entre protecció del menor i autonomia progressiva.

La gran majoria d’Europa occidental se situa avui entre els 14 i els 16 anys: Espanya la fixa als 16, França als 15 i Alemanya, Itàlia o Portugal als 14.

En canvi, situar l’edat del consentiment als 18 anys convertiria Andorra en una excepció molt minoritària, per no dir quasi única, dins del nostre entorn jurídic i ens aproparia a models molt més restrictius.

La proposta de la majoria fixa formalment l’edat del consentiment sexual als 18 anys. Ara bé, immediatament introdueix excepcions molt àmplies: permet relacions entre menors majors de 14 anys i també relacions amb persones majors d’edat quan el menor té més de 16 anys i la diferència és de fins a cinc anys.

Però, sobretot, cal entendre bé què s’està debatent realment al Consell General.

La proposta de la majoria fixa formalment l’edat del consentiment sexual als 18 anys. Ara bé, immediatament introdueix excepcions molt àmplies: permet relacions entre menors majors de 14 anys i també relacions amb persones majors d’edat quan el menor té més de 16 anys i la diferència és de fins a cinc anys.

El resultat final és, com a mínim, paradoxal: es proclamen els 18 anys com a principi general, però el mateix sistema acaba construint una progressivitat d’excepcions que reconeix jurídicament relacions consentides molt abans d’aquesta edat. I és precisament aquesta arquitectura gradual la que fa preguntar-se si el debat real no està, en el fons, molt més a prop dels 16 que dels 18.

Aquest és precisament el punt on la proposta socialdemòcrata intenta ser més coherent.

El model del GPS no fixa simbòlicament els 18 anys per després omplir el sistema d’excepcions. El que fa és establir directament l’edat general del consentiment als 16 anys i limitar molt més les excepcions entre els 14 i els 16 anys perquè només siguin possibles quan hi ha una proximitat real d’edat.

La diferència no és menor.

En el model socialdemòcrata, l’excepció existeix únicament per evitar criminalitzar relacions adolescents molt properes en edat i maduresa. En canvi, el model de la majoria acaba acceptant diferències molt més àmplies tot i mantenir formalment el llindar als 18 anys.

Per això el debat no és només quin número posem al Codi Penal. El debat és si volem una norma coherent o una norma construïda sobretot des del simbolisme polític.

I això no vol dir ignorar els riscos actuals. Al contrari.

Les dades i les tendències socials són preocupants. A Andorra, durant el 2025 es van tramitar 28 expedients de presumptes agressions sexuals a menors. I l’informe presentat després del Congrés Juventia de Cooperand reflecteix una realitat inquietant: el 78% dels nois enquestats consideren normal fingir amor per obtenir sexe i la meitat consumeixen pornografia amb components violents.

Aquest és el veritable repte.

No estem parlant només d’edat. Estem parlant de maduresa emocional, de consentiment real i de relacions de poder.

El consentiment no és només dir ‘sí’. El consentiment exigeix llibertat, igualtat i capacitat real de decidir.

I cap reforma penal serà suficient si no abordem també el problema de fons: la manca d’educació afectivosexual, la normalització de conductes tòxiques i l’impacte que tenen avui les xarxes socials i la pornografia en la manera com molts adolescents construeixen les seves relacions.

Per això aquest debat no hauria d’acabar en un número.

Hauria de servir per reflexionar sobre com protegim millor els joves sense convertir automàticament qualsevol realitat adolescent en un problema penal.

Una societat madura no és només la que castiga després dels fets. És la que crea les condicions perquè els abusos siguin menys possibles.