Cada cop hi ha menys serps. Les d’estiu, no els rèptils. Aquests, com més lluny, millor. Entre l’ofidi i l’ofici, el del periodisme, sempre hi ha hagut una relació molt estreta. Durant molts estius, orfes de futbol, xarxes socials, i de política, periodistes d’imaginació desbordant (becaris abstenir-se) omplien pàgines allargant temes irrellevants que no mereixerien ni quatre ratlles d'un breu a l’hivern, fins a una novel·la per entregues. Les pàgines es transformaven en un regne de fantasia on podrien aparèixer cocodrils descomunals en els pantans o en els rius, panteres negres en els pobles o a la muntanya i objectes voladors no identificats en el cel. I nosaltres ens ho empassàvem com aquell que llegeix un conte infantil.

Era com una mena de pacte tàcit entre el periodista i el lector: estirats sota un para-sol i amb un Colajet a la mà, sabíem que el cocodril només apareixeria en els polos d’alguns ‘pijos’, que la pantera acabaria sent un gat negre una mica gras i que, als extraterrestres, només els veuríem en una pel·lícula de l'Spielberg o de Roland Emmerich. Però érem joves i ens deixàvem emportar per una molt remota possibilitat que allò fos veritat tot seguint el model del suposat monstre del llac Ness allà per les Terres Altes (Highlands) d’Escòcia.

Ara, les anomenades serps d’estiu són una espècie en vies d’extinció o estan canviant de pell. Si aquests dies es produeix la liquació de la sang d’algun sant com el bo de Genaro a Nàpols, la reaparició de l’Atlàntida en versió Plató, la descoberta d’una resta arqueològica que es pugui presentar com la confirmació d’un episodi bíblic, a la mitja hora està competint amb un escàndol polític, un nou caos a Rodalies, l’eclipsi, la crisi migratòria a Ceuta i Melilla, amb la darrera decisió que ha pres Trump o, el que és pitjor encara, amb greus incendis forestals. Això últim no és una serp, és un gran drac que escup foc per la boca i que ho arrasa tot, quan Daenerys Targaryen crida “Dracarys” a ‘Joc de trons'.  

Del negociat de les serps, han sobreviscut o han canviat la pell, entre altres, les colobres, amb capacitat per moure’s per les xarxes i inocular una mica de verí, mentre que les vibres continuen gaudint d’una salut de ferro: platja, sangria i sèries alemanyes per ajudar a fer la migdiada, i després, com la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, llencen missatges enverinats -no letals però sí tòxics- perquè donen vots tots els mesos de l’any. Llegint Spinoza, Maquiavel o Hobbes sabem que la instrumentalització de la por era ja en el segle XVII, una poderosa arma política. Com ara.