Els clàssics també van a contracorrent

Aquests dies estic submergida en la lectura d’un parell de tragèdies clàssiques. Per una banda, Antígona, de Sòfocles, escrita ni més ni menys que fa dos mil quatre-cents anys, sobre una noia que s’obstina a defensar el que és just i sagrat, sabent que ho pagarà amb la seva vida. El rerefons és complir amb la llei no escrita dels déus, d’enterrar els morts, fins i tot els enemics, oposant-se així a llei dictada pel rei, que imposa la mort per tot aquell que la transgredeixi. Antígona es presenta com una dona molt sencera i íntegra, segura de si mateixa, fidel a la seva noble i justa empresa, que la condueix a no témer la mort, fet que la convertirà en una heroïna màrtir, en oposició al rei, que actua dominat per l’orgull i la supèrbia, i serà castigat amb la vida.

Per l’altra, Fedra, de Sèneca, una tragèdia “de venjança” segons Carbajo (1), escrita fa dos mil anys. Fedra, la protagonista, representa la dona inquieta i transgressora que s’atreveix a expressar el seu amor foll vers Hipòlit, el fill del seu marit (i rei d’Atenes, absent des de fa molt de temps). Però Hipòlit no només no se sent atret per la seva madrastra sinó que obertament mostra el seu rebuig i odi no només cap a ella, també cap a totes les dones. Un misogin declarat. A diferència d’Antígona, Sèneca construeix una dona a parts iguals empoderada i autònoma, com també fràgil i insegura, rosegada per un sentiment de culpa, que com a bona tragèdia, l’empeny a la mort.

Si Antígona esdevé una màrtir, Fedra encarna l’antiheroïna. Si l’una representa la força i valentia, l’altra et deixa un regust de sucre cremat. Ambdues se suïciden, l’una per avançar-se a la voluntat del rei, l’altra abduïda per la culpa, amb el propòsit de posar fi al seu eixelebrament i matar l’esperit lliure. Dones ben diferents, però alhora similars, dones que s’atreveixen a pensar i actuar a contracorrent, contra les lleis socials.

Quines lliçons de vida, que generació rere generació, a la vora del foc, hem anat reproduint, i interioritzant, i ens ho hem ben cregut.

Quines lliçons de vida, que generació rere generació, a la vora del foc, hem anat reproduint, i interioritzant, i ens ho hem ben cregut. Hem entès que ser rebel (i dona) es paga car, digues-li amb la mort, digues-li amb el rebuig social... Recordo la notícia al diari d’un senyor que va morir de fred a Barcelona, sí, Barcelona, al mig del carrer. Es veu que va caure, era un senyor gran, que anava potser a comprar el pa, i que la fornera encara espera que el passi a recollir. Ningú el va socórrer. -Quina vergonya, un vagabund borratxo! Què dirà la gent si em veuen ajudar-lo. Devien pensar els qui el veien, i fins i tot, per evitar-lo, canviaven de vorera.

Els exemples literaris que he posat es poden aplicar en el nostre dia a dia contínuament, en fets ben quotidians, ja ho veiem. Però per què evitem dir i fer per por a?

El meu tabú és la llengua. No poder demanar o defensar parlar en català en espais públics, sentir que m’he de justificar per usar la llengua pròpia d’aquesta terra, demanar perdó per exigir-la, i sentir-me sola. Però no soc ni Fedra ni Antígona, les (anti)heroïnes i màrtirs, per la literatura. Aquí, a la Terra, toca arremangar-se i picar pedra, com sempre s’ha fet (i he esmentat en anteriors publicacions). Seguint aquest fil, deixeu-me compartir l’article de Xafa.cat-famílies pel català: https://www.leuropeu.cat/es-lhora-dagrupar-los/ que comença amb aquesta cita de Fishman J. a: «Si vols que els teus fills parlin la teva llengua, assegura’t que passin la infància amb altres nens que la parlin i per als quals sigui la llengua normal de la vida quotidiana.»  Aquests sí que piquen pedra!

Estimades Antígona i Fedra, morir és el camí més fàcil. Ens calen els vius per canviar les coses.
 

Cites i bibliografia:

1. Carbajo, Paco. (2002). “Introducció”. A: Fedra de Sèneca (p. 7-65). Edicions La Magrana.