Yo no sé muchas cosas es verdad.
Pero me han dormido con todos los cuentos…
Y sé todos los cuentos. (León Felipe)

Vivim en un país en el qual -per manca d'enquestes i estudis demoscòpics- l’estadística no va més enllà de l’aritmètica de les quatre regles; una aritmètica que és inservible per a mesurar el transvasament de vots entre successives eleccions, de manera que les valoracions post-electorals fetes a corre-cuita que es pretenen recargoladament objectives, s’aproximen massa al relat d’una part, l’ ‘storytelling’  o si preferiu el conte que deia Leon Felipe.

Menys poèticament que León Felipe, però pot ser més científicament, Louis Althusser deia que la ideologia dominant és la de la classe dominant. Una ideologia que, segons el filòsof estructuralista, es reprodueix i propaga mitjançant l’església, els mitjans de comunicació, l’escola, l’aparell jurídic, etcètera. Ara, podríem afegir, mitjançant les xarxes socials.

Els analistes haurien de fer un esforç per seguir un procés de recerca honest, revisar les poques dades quantitatives  disponibles, tractar-les sense parti pris i construir – amb els aclucalls ideològics que cadascú té- un relat coherent

Així, en primer lloc, crec que els analistes haurien de fer un esforç per seguir un procés de recerca honest, revisar les poques dades quantitatives  disponibles, tractar-les sense parti pris i construir – amb els aclucalls ideològics que cadascú té- un relat coherent, que tingui algun vestigi de versemblança. Si no fan aquesta recerca honesta, el valor de la seva “troballa” s’assembla molt a la filosofia escolàstica: Q.E.D. (Quod erat demonstrandum  - tal com es volia demostrar)

En segon lloc, una anàlisi mínimament objectiva hauria de diferenciar el resultat del vot, de les tàctiques, estratègies – i perquè no!- de les idees de les diferents candidatures. Per poder fer això cal prendre més – i més bones- dades que les que prenen els ‘valoradors' i acudir a períodes més amplis cronològicament per a poder fer comparacions. El vot, com he llegit en un comentari sobre les eleccions del Regne Unit, atorga la representació però no santifica les idees, ni a Andorra, ni a Brasil, ni als Estats Units. 

En tercer lloc, i enllaçat amb l’anterior, “l’analista” mínimament objectiu, no hauria de fer – com fa un vell polític, “progressista de luxe”- convertir la necessitat en virtut. I molt menys batejar a aquesta pràctica de “nova política”. A les eleccions generals de 2011 i a les comunals d’EE del mateix any, Toni Martí va fer “bingo” sumant totes les tendències polítiques presents en aquell moment contra el PS. Era això nova política? Només li va fallar l’estratègia a les comunals d’Andorra la Vella, que van perdre per la presència de la candidatura “local” del Cd’i de Rosa Ferrer que es va imposar davant la de Carles Torralba.

En quart lloc, els analistes haurien d’evitar fer intrusisme i respectar l’ofici dels vidents i dels ‘rasputins’. El que es fa a l’ombra, si és que es fa, hauria de tenir menys prestigi que el que li atorguen alguns especialistes (politòlegs?). Les conspiracions, les manipulacions a amics, aliats i fins i tot als enemics, rarament tenen eficàcia; amb l’excepció coneguda de la candidatura frustrada de Josep Miquel Vila a les darreres eleccions a Sant Julià de Lòria; dic coneguda en el sentit més restrictiu de la paraula. 

En cinquè lloc, els mecànics polítics ( amb clau anglesa?), haurien d’intentar no envair les competències de psicòlegs i psiquiatres, i molt menys voler fer un ‘remake’ andorrà de Joc de trons.

En sisè lloc, els aspirants a analistes, haurien d’utilitzar amb més rigor els mots; no cal ser doctor en semiòtica per distingir entre transversalitat i transfuguisme. Si s’utilitzen els mots equivocadament no se està fent anàlisi, sinó propaganda...... del transfuguisme, es clar.

Actualment, la majoria de politòlegs i analistes semblen reduir la política a una caixa d’eines per a aconseguir el poder i/o conservar-lo.  No és estrany que valorin negativament les opcions que persistim en defensar valors i conviccions

Estar mínimament informat de la vida interna dels partits, és la setena bona pràctica que caldria tenir en compte l’analista polític. En el PS, a partir de 2013, no hi ha un lideratge unipersonal perquè la militància va voler acabar amb aquest tipus de direcció política. El partit ha optat per una pràctica de la democràcia interna que aboca a lideratges compartits; sé que aquesta circumstància obliga a pensar i complica la tasca de gent acostumada a simplificar les coses complexes, com son les decisions democràtiques d’un col·lectiu. És cert que la majoria de partits de dreta i centre-dreta – a Andorra i arreu- han adoptant el model leninista de “centralisme democràtic”, sota la figura dels híper-lideratges; els socialdemòcrates andorrans sabem que aquest centralisme “poc-democràtic” és només un eufemisme justificatiu de un “líder màxim” que per nosaltres és innecessari, antidemocràtic i perniciós.   

En alguns moments de la història, el concepte de política anava lligat a la defensa d’una certa idea del món i del funcionament de la societat, amb la voluntat de transformar aquest funcionament, corregir desigualtats, injustícies i una idea estesa de llibertat massa asimètrica.

Actualment, la majoria de politòlegs i analistes, com fa l’Albert Roig, semblen reduir la política a una caixa d’eines per a aconseguir el poder i/o conservar-lo.  No és estrany que valorin negativament les opcions que persistim en defensar valors i conviccions. La qual cosa, certament, és també una idea del món, d’un món (que no és cap parròquia) en el qual la gent es va allunyant de la política, dels polítics i de la democràcia.