La Renaixença i el desvetllament literari (culte)

Barcelona, any 1833. El jove Joaquim Rubió i Ors, de quinze anys, està tafanejant a la llibreria del seu pare, la Llibreria de vell de Rubió. Li crida l’atenció, que d’entre els pilons de papers, cartes i llibres que desprenen aquella olor que tant el fascina i embriaga, de fusta vella, afruitada, hi troba un retall d’un article del diari El Vapor que conté un poema amb el títol “La Pàtria”, signat per Bonaventura Carles Aribau. I el comença a llegir:

La pàtria

“Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,

oh serres desiguals, que allí, en la pàtria mia [...]” (AELC s.d.)

S’atura, no pot ser, està escrit en català! És un poema romàntic, com tants d’altres, però a diferència dels altres, algú, s’ha atrevit a trencar la norma i escriure’l en català, i de cop obre els ulls i ho veu: “Catalunya pot aspirar encara a la independència... literària.” [1]. El jove Rubió no sap que aquella oda i l’any que es va publicar, el 1833, fixaria en l’imaginari col·lectiu dels catalans l’inici de la Renaixença i la recuperació de la llengua culta, i que ell, com Bonaventura Carles Aribau, acabaria sent un dels protagonistes representatius d’aquest fenomen cultural.

Situació de la llengua

En aquesta primera part del segle XIX el procés de castellanització avança més eficaçment que al segle anterior. S’intensifica la presència del castellà en les zones urbanes per la pressió de l’Estat (centralista i unitari i amb les bases d’un estat modern), per la diversificació dels seus aparells ideològics, ajudada per la mobilitat i el creixement demogràfic, i l’augment de l’oferta dels mitjans de comunicació castellans (Ferrando i Nicolàs 2011:5) però el català, malgrat les intenses i persistents prohibicions [2], continuava sent la llengua usada en l’àmbit privat i en la cultura popular (Cassany i Domingo 2018), i el castellà, com a llengua pública de prestigi.

Canvi de rumb dels interessos de la burgesia

Durant la Restauració s’aprecia un creixement econòmic —és la Barcelona de l’Exposició Universal del 1888—, les ciutats creixen i esdevenen un símbol de modernitat com també un nucli social per excel·lència. Tots aquests canvis incidiran en els usos sociolingüístics i repercutiran sobre l’art, el teatre i la literatura de costums, però la crisi agrícola i econòmica associada a la fil·loxera i a la pèrdua de les colònies d’ultramar, el 1898, afavoreixen el gir polític definitiu de la burgesia catalana amb relació a la política central espanyola. Aquesta elit que fins aleshores havia donat suport a la Restauració, se’n separa, i el fenomen de la Renaixença cultural deriva cap a un catalanisme polític i cultural.

La Renaixença i la recuperació de la llengua

Aquest moviment cultural promogut per la burgesia barcelonina del segle XIX pretenia “recuperar i definir una consciència i identitat de pàtria catalana” (Molas 1985) seguint el model dels corrents culturals d’Europa. Això no obstant, els inicis d’aquest moviment no van deixar de ser un simple entreteniment o passatemps de la classe burgesa catalana (Marfany citat per Barnils 2017).

El fenomen de la Renaixença va rebre el suport de diferents institucions, però la principal, en l’àmbit lingüístico-nacional fou la dels Jocs Florals de Barcelona (Molas 1985)—certamen literari per excel·lència restaurat el 1859— (Domingo 2009), per com va acabar despertant un sentiment de pàtria articulada a través de la llengua que va permetre justificar la modernització i popularització de la literatura en català.

Nosaltres representem l’únic estat independent amb el català com a llengua oficial, oficialment reconegut des del 1898 pel Consell General d’Andorra

Aquesta identificació amb la cultura pròpia no es va traduir de la mateixa manera en tots els territoris de parla catalana. Per exemple a les Illes Balears i País Valencià el regionalisme polític no derivà en cap moviment polític ni social ben estructurat, per ser territoris eminentment agraris que s’avenien amb el sistema tradicional i amb la situació de dependència amb l’Estat. A Catalunya del Nord les estratègies per eliminar totes les llengües que no fossin el francès, ja des de l’Antic Règim i després amb la Revolució Francesa i els seus valors republicans (Mayans 2020), van afavorir l’assimilació lingüística d’una part de la població urbana al segle XIX. Així i tot, una gran part de la població de la Catalunya francesa (com en el territori occità), sobretot la més rural, s’expressava en català (i occità —Carrera 2013—) fins ben entrat al segle XX, com a única llengua. En el cas de Sardenya, aquesta va perdre l’estatus de regne autònom el 1847 i restà integrada el 1861 al nou estat d’Itàlia, que va imposar la llengua italiana a l’administració i ensenyament. Un cas diferent és el del Principat d’Andorra, que va suprimir el delme eclesiàstic el 1842 per esdevenir una república independent, protegida pels estats francès i espanyol. Nosaltres representem l’únic estat independent amb el català com a llengua oficial, oficialment reconegut des del 1898 pel Consell General d’Andorra (Ginebra 2025).

I per acabar...

Hem vist que la Renaixença va permetre recuperar la consciència històrica i un llegat cultural i literari propi. També tornar l’estatus de llengua viva i de prestigi (Domingo 2009) amb autors com Jacint Verdaguer, Narcís Oller i Àngel Guimerà (Molas 1985), ara bé, l’entrada del català com a llengua social no va ser una tasca fàcil, es veia com a inadequat que el català, reservat a l’àmbit més íntim, privat, es mostrés en actes públics. Una mostra d’aquesta realitat és quan el 1895 l’escriptor Àngel Guimerà pronuncià en català un discurs a l’Ateneu Barcelonès i una gran quantitat d’oients, ofesos, abandonaren la sala (Ferrando i Nicolàs 2011), però després de Guimerà vingueren altres agosarats, ciutadans compromesos amb la llengua. De fet, les condicions “ambientals” hi eren, però a la mentalitat de diglòssia, per desaparèixer, li calia alguna més, un canvi d’actitud i la implicació de tots els ciutadans. I hi va ser.

Bibliografia

Associació d’escriptors en llengua catalana AELC (s.d). [ https://www.escriptors.cat/autors/aribaubc/la-patria]

Barnils, Andreu. (28 / gener / 2017). Entrevista a: Joan Lluís Marfany "En la invenció d'Espanya els catalans hi participen amb autèntic entusiasme". Vilaweb. Recollit de Vilaweb.

Cabruja, Lluís, Massip, M. Àngels, Casanellas, Pere. (1993). Història de la llengua catalana. (síntesi, textos i exercicis). Barcelona: Editorial Columna

Carrera, Aitor (2013). La llengua occitana avui. ARTS, Núm. 38, p. 13-19, https://raco.cat/index.php/arts/article/view/413444.

Cassany, E. i Domingo, J. M. (2018). Volum V. Literatura contemporània (I). El Vuit-cents. A À. Broch, Història de la literatura catalana. p. 97-127. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, Editorial Barcino.

Domingo, Josep M. (2009). Jocs florals de Barcelona. En 1859. Modernització urbana i representació col.lectiva. Avenç. Núm 352, p. 33-44.

Ferrando, Antoni i Nicolàs, Miquel (2011). Mòdul 3. “L'inici del desvetllament literari”, dins Ferrando, Antoni i Miquel Nicolàs Història de la llengua catalana. Barcelona: Eureca media.

Ginebre, Jordi (2025). La història de la llengua catalana: llums i ombres. [Conferència, 27 de març del 2025] Àrea de Museus i Monuments. Casa Rull de Sispony. Principat d’Andorra

Mayans, Pere (2020). Cròniques negres del català a l’escola. Barcelona: Edicions del 1979

Molas, Joquim. (1985). “La cultura durant el segle XIX”. A Història de Catalunya. Vol. 5 (p. 177-191). Barcelona: Salvat Editores.

[1] Joaquim Rubió i Ors escriu aquestes paraules al pròleg del recull de poemes que publicà al Diario de Barcelona, el 1841 i que es poden interpretar com a un manifest del moviment Renaixentista (Cabruja 1993:LVII).

[2] Un bon exemple de la persecució del català a l’escola es troba publicada a “Cròniques negres del català a l’escola” de Pere Mayans (Mayans 2020), amb exemples de totes les èpoques i territoris catalans.