Avui em centraré en la figura del gramàtic menorquí Antoni Febrer (Maó, 1761-1841). Volíeu exemples de qui neda a contracorrent? Aquí en teniu un.

Parlem d’un escriptor i lingüista menorquí representant del Grup Il·lustrat, que treballà en diferents gramàtiques a principis del segle XIX sobre la llengua menorquina i francesa, i en la recopilació lexicogràfica del menorquí, castellà, francès i llatí, segons descriu Paredes (1). La pràctica totalitat de la seva extensa obra no s’arribà a publicar mai en vida, i fou quasi silenciada fins als anys seixanta del segle XX quan Jordi Carbonell el “desenterrà” i posà el nom d’Antoni Febrer dins la Història de la Literatura, de la lingüística, de la lexicografia i de l’humanisme catalans.

Aquest autor menorquí malgrat tots els canvis polítics que visqué, associats al fet que la Menorca del segle XVIII fou ocupada sobretot pels anglesos, però també pels francesos i espanyols, no deixà mai d’escriure en català.

Hem d’entendre, però, que si bé Menorca durant el domini britànic mantingué les mateixes lleis i el català continuà essent la llengua de l’administració i de l’escola, com remarca Marcet (2), a partir del 1802, amb l’ocupació definitiva espanyola, aquesta realitat canvià, com ja havia succeït uns anys abans a la Península. Amb la guerra de Successió (1700) i l’entronització del Borbó Felip V, el català deixà de ser oficial en tot el domini lingüístic català (llevat d’Andorra i Menorca). Així mateix, fou objecte d’exclusions, tal com llegim a Fernando i Nicolàs (3), per exemple del camp de la il·lustració i del corrent literari neoclàssic, o sigui de l’anomenada alta cultura, segons Cabruja et al. (4), excepte a la Catalunya del Nord i a Menorca, i aquí és on trobem la figura d’Antoni Febrer.

Antoni Febrer: un home compromès amb la llengua

Passem a indagar sobre aquest autor a partir dels documents que es troben a l’apèndix de l’article de Jordi Carbonell (1961) titulat Notes sobre els “Principis de la lectura menorquina” de 1804 https://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000154/00000017.pdf

Febrer discrepa de qui creu que el menorquí no és una llengua vàlida per a ser usada com a llengua de cultura.

En aquests fragments es pot copsar l’interès de Febrer per tenir una llengua viva, en tots els àmbits i registres, per tal d’adquirir el prestigi de llengües com el francès. Per això creia que amb el seu exemple, d’autor que escriu en menorquí, incentivaria la lectura, i esdevindria un referent per a altres escriptors, tal com ens explica Carbonell (5). En definitiva, pretenia que la llengua esdevingués un “instrument vàlid de cultura per als seus contemporanis” (6). Alhora, era conscient que perquè això passés calia depurar i uniformitzar la llengua, d’aquí la intenció dels Principis de gramàtica o normativa. Finalment, sabia que aquests Principis mancaven de sentit si els resultats no es difonien entre els seus parlants, sobretot entre els més joves. Febrer discrepa de qui creu que el menorquí no és una llengua vàlida per a ser usada com a llengua de cultura. Ho argumenta dient que les regles de la gramàtica de llengües cultivades com el francès són quasi les mateixes que les del menorquí, i precisa que només practicant, s’aconseguirà assemblar en “elegància i perfecció” a la llengua francesa (5).

D’aquí la necessitat d’aconseguir el suport econòmic i personal perquè les seves obres es publiquessin. Però segons interpreta Paredes (7) la castellanització de l’illa que havia començat el 1783 amb la dominació borbònica fou una de les causes que les obres de Febrer, escrites en català, no s’acabessin publicant. Així mateix, a principis del segle XIX començava a despuntar la doctrina del Romanticisme amb altres temàtiques literàries que s’introduïren amb la nova llengua de cultura, el castellà (7), mentre que Febrer es mantenia ancorat amb l’estil i pensament del Neoclassicisme, mantenint encara els principis de la Il·lustració. Sigui com sigui, no aconseguí que en vida veiés publicada cap obra, i per tant els seus nobles i ambiciosos objectius, quedaren enterrats amb ell, o això devia pensar.

Bibliografia

(1) Paredes, Maria (2002). Www.[ lletra.uoc.edu/ca/autor/antoni-febrer-i-cardona/detall] [data de consulta: 7 de març del 2025]

(2) Marcet, Pere (1987). Història de la llengua catalana I. Editorial Teide. Barcelona

(3) Ferrando, Antoni i Nicolàs, Miquel (2011). Mòdul 2.Una llengua relegada a la privacitat. De l'abolició del règim foral (1716) a la instauració del liberalisme centralista (1833).Història de la llengua catalana. Barcelona: Eureca media. UOC

(4) Cabruja, Ll, Casanellas, P. Massip, P.À. (1993). Història de la llengua catalana. (síntesi, textos i exercicis). Editorial Columna. Barcelona

(5) Carbonell, Jordi (1961). Notes sobre els “Principis de la lectura menorquina”, “Estudis Romànics”, vol. VIII, pp.195-214. https://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000154/00000017.pdf

(6) IEC (2008:375). Diccionari de la literatura catalana. Enciclopèdia Catalana. Barcelona

(7) Paredes Baulida, Maria (1994). La Recuperació d'una figura cabdal de la Il·lustració menorquina: Antoni Febrer i Cardona (1761-1841), "Llengua i literatura", núm. 6. Barcelona: Societat Catalana de Llengua i Literatura (IEC). Consultable a: http://revistes.iec.cat/index.php/LLiL/article/view/1375/44851Links to an external site.