Escric aquest article sumant-me a un debat d’actualitat a les xarxes socials a Espanya, a propòsit dels penosos resultats dels nostres veïns al concurs d’Eurovisió, un any més. La massa enfurida demana no participar-hi més, no qüestionant el producte presentat sinó el canal. I havent passat ja 12 anys des de l’última participació d’Andorra a Eurovisió, crec que caldria tornar a analitzar fredament fins a quin punt aquest festival redita beneficis de desenvolupament de marca (branding), posiciona un país o resulta una despesa insostenible.

Els números diuen que l’envergadura d’Eurovisió, pel que fa a l’audiència i segons la consultora AdGlow, creix cada any i és només comparable al mundial de futbol, la ’Champions League’ o els Jocs Olímpics: aquest any es calcula que 200 milions de persones van estar davant de la pantalla seguint la gala. A més a més, el salt a les xarxes socials d’un producte pensat i concebut per veure’s en televisió s’ha consolidat definitivament: a falta encara d’estadístiques oficials de la gala holandesa de dissabte passat, l’última edició va estar seguida per 41 milions de persones a YouTube, 34 milions van veure les ‘stories’ d’Instagram, sense deixar de banda la increïble activitat a Twitter que aquest any s’ha tornat a repetir. Cal observar, també, que Eurovisió és una de les paraules més buscades a Internet durant tot l’any.

“¿Andorra hauria de tornar a Eurovisió? Estic convençut que sí. ¿Els 300.000 euros de drets de retransmissió de la UER, més la producció, és molt o poc? Segons es miri. Però dubto que hi hagi moltes oportunitats de situar el nom d’Andorra, durant 3 minuts com a mínim, davant de 200 milions de potencials visitants”

¿Quin és el punt en qüestió? La sospita permanent que els països es voten en bloc o moguts per qüestions polítiques, cosa que deixaria Andorra en inferioritat de condicions. Però des de fa un parell d’anys això s’ha trencat amb la implementació d’un doble vot: el primer del jurat format per les empreses televisives, que podrien estar esbiaixades ideològicament o geogràficament, i una segona del ‘televot’ del públic, que ja més d’un cop ha fet guanyador a un país que no havia estat líder de la primera ronda de votació.

Queda, doncs, el tema principal: el producte, la cançó. En l’edició del 2007, a Hèlsinki, per molt poc Andorra no va passar a la final amb Anonymous, qui va interpretar una cançó parcialment en anglès amb una melodia molt en la línia del que s’escoltava en aquells anys. Està vist que Eurovisioó, que no deixa de ser un ‘talent contest global’, sol afavorir les cançons en dos idiomes, anglès i francès, i aquí no hi ha espai per romanticismes, tot i l’anècdota del guanyador italià de dissabte (el segon i tercer lloc van ser per cançons íntegrament en francès).

¿Andorra hauria de tornar a Eurovisió? Estic convençut que sí, amb una important implicació privada en totes les etapes, tant en la producció com en la selecció i difusió de la cançó i amb una planificació de llarg termini. Eurovisió és molt més que una gala de dissabte nit: és una acció promocional que dura mesos i que té un abast, com a mínim, continental, amb unes possibilitats de divulgació de marca com les que n’hi ha poques actualment. És, a més a més, un producte que crea comunitat, igual que el futbol, un sentiment que sempre s’agraeix.

¿Els 300.000 euros de drets de retransmissió de la UER, més la producció, és molt o poc? Segons es miri. Però dubto que hi hagi moltes oportunitats de situar el nom d’Andorra, durant 3 minuts com a mínim, davant de 200 milions de potencials visitants.