Sempre m’he considerat una persona vergonyosa.

No d’aquella vergonya evident. No de no poder parlar en públic o evitar qualsevol situació social. Una vergonya més subtil.

Com si tingués una petita veu interna que diu “millor no diguis res”, “millor no molestis”, “millor no et facis notar”.

I sense adonar-te’n, t’acostumes a viure així. Més en segon pla. Més observant que participant.

Durant molt temps ho vaig acceptar com una part fixa de mi. “Soc així”, em deia.

Fins que em vaig fer una pregunta diferent: “I si això no és qui soc… sinó el que he repetit i m’he acabat creient?”

Aquí és on va començar el canvi.

No amb una gran decisió. No amb un gir radical. Amb una cosa molt més petita.

Un dia, al gimnàs, hi havia una noia amb qui coincidia sovint.
Ens veiem, ens reconeixíem… però mai ens dèiem res. El típic.
I aquell dia em vaig proposar fer una cosa diferent.
Només una: dir-li “hola”. Res més.

Pot semblar insignificant. Però no ho era.

Perquè dins meu passava de tot: “i si és estrany?”, “i si no em respon?”, “i si queda forçat?”.

I llavors em vaig fer la pregunta que -ara- m’acompanya sovint: “Realment, què és el pitjor que pot passar?” Vaig analitzar-ho.

Que no em respongués?
Incòmode, sí. Greu, no.

Que fos sec?
Possible. Però suportable.

"Perquè no es tracta de convertir-te en una persona completament diferent d’un dia per l’altre. Es tracta de fer petites accions que van en la direcció de qui vols ser."

Que jo em sentís una mica rara?
Ja m’hi sentia igualment sense dir res.

Així que ho vaig fer.

Un “hola” curt. Senzill.

Em va respondre. I ja està.

No va passar res extraordinari. No es va transformar la meva vida en aquell moment.

Però sí que va passar una cosa important: vaig trencar un patró.

Vaig deixar de fer el que feia sempre.
Vaig actuar tot i la incomoditat.

I això -encara que sembli petit- és el que construeix qualsevol canvi. De fet, m’utilitzo a mi com a exemple, al parlar amb alguns clients.

Perquè no es tracta de convertir-te en una persona completament diferent d’un dia per l’altre. Es tracta de fer petites accions que van en la direcció de qui vols ser.

En el meu cas, algú més obert.
Més proper.
Més disposat a interactuar.

I això no s’aconsegueix pensant-hi més. S’aconsegueix fent. Repetint. Entrenant.

Ara ho faig sovint.

Veig una situació que em genera una mínima incomoditat… i em pregunto: “Realment, què és el pitjor que pot passar?” I després actuo.

No sempre és fàcil.
No sempre em surt natural.

Però cada vegada és una mica més fàcil que l’anterior.

I això és el que importa.

Perquè la ment també s’entrena.

S’entrena a quedar-se petita.
O s’entrena a expandir-se.

I aquest entrenament no es fa en grans moments.
Es fa en decisions petites.

En un “hola”.
En un pas que abans evitaves.

No sembla gran cosa.

Però ho és.

Perquè no és només el que fas.

És en qui t’estàs convertint mentre ho fas.

I tot comença així.

Amb una acció tan simple… que gairebé ningú li dona importància.

Fins que la fa.