El 2015, quan va tenir lloc l’atemptat a Charlie Hebdo, les institucions andorranes van fer minuts de silenci en homenatge a les víctimes i ningú va dubtar a mostrar el rebuig més absolut a l’atac. Com arreu, sí, però aquí el lligam amb França és gran i potser el sentiment va ser més fort. Les xarxes socials es van omplir de banderes de França i de missatges de ‘Je suis Charlie’. Llavors la por no era la protagonista, passaven per davant les ganes de dir que ningú ens podia trepitjar determinats drets fonamentals.

Deu anys després Charlie Hebdo segueix fent la feina, però amb el que va passar dijous a l’Espai Caldes sembla que aquí ens n’hem oblidat. Censurant la portada de la revista satírica francesa es va deixar que fos la por la que governés les nostres vides. Una por que em sembla que ningú tenia i que crec que és injust que ens l’hagin tornat a ficar al cos. Espanya i França fa anys que conviuen amb alertes terroristes pels núvols, però fan vida. La gent es manifesta, viatja, va als camps de futbol, a concerts i les publicacions satíriques segueixen arribant al quiosc.

A Andorra ningú ens havia advertit que tinguéssim un risc imminent d’atemptat. De veritat hi és? Hem de prendre mesures extraordinàries en segons quins esdeveniments? Els Jocs dels Petits Estats poden ser un objectiu? (Des del comú se’ls va posar en l’equació per justificar la censura). Si estem en aquesta tessitura, des del Govern, el ministeri d’Interior, es va fer algun advertiment? I la policia? Per què no donen explicacions quan se’ls demana? Callen i es fan còmplices d’una decisió unilateral de la cònsol d’Escaldes. Mal precedent. És ella qui decideix sobre la seguretat nacional?

“La portada censurada no és la que va causar els atemptats, és la primera que es va publicar després dels atacs. Una portada de reconciliació i homenatge als companys morts. Ara els hem censurat a ells i condemnat a l’oblit”

Parlem ara de la portada censurada. No és la que va causar els atemptats, és la primera que es va publicar després dels atacs. Una portada de reconciliació i homenatge als companys morts. Ara els hem censurat a ells i condemnat a l’oblit. El més gros de tot és que la mateixa portada ja s’havia exhibit dues vegades al país: la primera, tan sols quatre mesos després de l’atemptat. De debò ara hi ha més risc? La segona, un any després. En tots dos casos homenatjant als morts i reivindicant la llibertat d’expressió. I no va passar res. Perquè ningú li va donar importància, perquè la portada no suposa cap perill. I si no el suposava llavors, menys deu anys després. Només cal fer una cerca a Google i tothom la pot trobar. Censurant-la és com li hem posat la diana. D’altra manera hauria passat desapercebuda i segurament mig país no s’hauria assabentat que hi era. I els mitjans hauríem trobat mil i una opcions d’obres veritablement censurades per destacar. La portada no era la protagonista de l’exposició ni havia de centrar l’atenció.

I últim element que grinyola en tot aquest afer i que com a professional de la comunicació m’indigna tant o més que tot l’anterior: l’intent de fer callar la premsa. Com podem permetre que es reuneixin els periodistes que cobrien l’acte, que se’ls digui que s’ha retirat la portada de la mostra i es demani que no ho expliquin? Com podem permetre que es pretengui mantenir el silenci quan als discursos oficials i davant del públic el comissari de la mostra va fer referència a l’incident? Com podem permetre que per assegurar la censura es truqui a directors de mitjans demanant no explicar allò succeït? I dic com podem permetre perquè malgrat que no totalment, el comú va aconseguir part del seu propòsit. Busqueu el que es va publicar aquell mateix vespre o l’endemà i podreu trobar articles i cròniques de la inauguració sense ni una referència a la censura. Quina pena el poc respecte que nosaltres mateixos tenim a la nostra professió! Reporters sense fronteres ja ens pot fer baixar uns quants esglaons més en el rànquing de la llibertat de premsa. En tot cas, vull agrair que des de l’Associació de Professionals de la Comunicació alcessin la veu, perquè tocava.

El que va passar dijous ens ha de fer reflexionar com a professionals, com a societat i com a país. Quan et deixes trepitjar una vegada, ja l’has espifiat. Des de llavors tothom es veu capacitat per condicionar-te, censurar-te i fer-te retirar informacions. Perquè aquí no hi havia problemes de falsedats ni difamacions, només l’interès d’un comú (institució pública, no ho oblidem) perquè no se sabés que havia censurat. I així és com es perd credibilitat i llibertat. De veritat és aquest el país i els mitjans que volem?