El festival SANT ANTONI MÚSICA (SAM) s’acomiada de la cartellera cultural de la Massana. Bé, millor dit, ha sigut acomiadat!

L’actual corporació comunal considera que aquest format no rutlla, tot i haver programat en les seves tres edicions una trentena llarga d’artistes andorrans, donant a conèixer grans talents com la Júlia, l’Helena o l’Eugènia, grups de nova creació així com multitud de corals del país. Tot això combinat amb la presència de grans artistes de talla internacional com la Beth, el Lluís Gavaldà o la Ludwig Band. Un festival organitzat amb la vocació d’ésser una finestra de benvinguda d’any nou on sempre es prioritzà la promoció d’aquells artistes que presentaven nous treballs, i també aquells de nova creació. Un format inèdit a Andorra, però que ha tingut forta repercussió mediàtica especialment a Catalunya, on hem sigut notícia, per exemple, a l’Enderrock i que, a més, esdevenia un acompanyament ideal de la nostra festivitat per excel·lència: l’escudella de Sant Antoni.

Doncs bé, el comú ha dit prou. Sota l’aixopluc del pressupost i de la lamentable excusa de què en alguna proposta no s’havia assolit massa aforament, el SAM abaixa el teló.

Si parlem de pressupost, em sembla inacceptable que s’utilitzi la fórmula de dividir l’import total pel nombre d’assistents per avaluar el cost real. I si parlem d’aforaments, tres quarts del mateix, existeixen moltes circumstàncies que poden determinar l’afluència de públic: horaris, climatologia, encavalcament d’actes, comunicació, el renom de l’artista, etc...

“El comú ha dit prou. Sota l’aixopluc del pressupost i de la lamentable excusa de que en alguna proposta no s’havia assolit massa aforament, el Sant Antoni Música abaixa el teló”

En ambdós casos, un comú hauria d’entendre que la programació cultural no s’hauria de veure com un negoci, sinó com un servei que s’ofereix a la ciutadania i sobretot com un compromís amb el teixit cultural del País, un sector que ja des de sempre, sol ser dels més maltractats per l’administració. La falta de sensibilitat política al respecte fa que sovint s’entengui la cultura més com un mal de cap i una despesa que com una oportunitat de creixement tant en l’àmbit personal com de societat.

El simple oferiment a un artista jove o novell de pujar-lo en un escenari, va molt més enllà del que pugui cobrar pel bolo o del públic que hi assisteixi. Li estàs brindant una gran oportunitat per guanyar en experiència, currículum, confiança i prestigi, a part de la pròpia difusió que se’n podrà fer a xarxes. La cultura és molt més que números.

Només em queda agrair a tots aquells que han participat i han fet possible aquests magnífics tres anys de SAM a la Massana: artistes, tècnics, organitzadors i espectadors. Lamentar també per tots aquells que ja s’havien ofert i estaven expectants de les noves edicions, puix que es tracta d’una decisió que, a parer meu, va més enllà d’aspectes tècnics, va de colors polítics. La cultura mai hauria de ser objecte partidista.

Aplicat 100% a la música, acabaré amb una frase de Pérez-Reverte: “Cada edifici, cada quadre, cada llibre antic que es destrueix o es perd, ens fa una mica més orfes. Ens empobreix”.