L’1 de juliol passat, el telescopi xilè del sistema ATLAS (Asteroid Terrestrial-impact Last Alert System) de la NASA i de la Universitat de Hawaii, va ser el primer a detectar el tercer dels visitants interestel·lars del nostre sistema solar, després del 1I/Oumuamua el 2017 i el 2I/Borisov el 2019. Com ja vaig explicar en un primer article publicat pocs dies després de la seva descoberta, l’objecte es trobava aleshores a més 520 milions de kilòmetres de la Terra, entrant en el nostre sistema solar a una velocitat de 220.000 km/h en una zona del cel entre la constel·lació del Serpent i la de Sagitari.

A partir d’aquell moment, 3I/ATLAS va esdevenir un objectiu per a gairebé tots els instruments disponibles a fi d’obtenir, d’una manera directa, informació de zones de la nostra galàxia a les quals no tindrem mai la capacitat de viatjar per estudiar-les. Si bé es podia preveure que ens aportaria dades científiques inèdites i valuoses, poc era d’esperar que desfermés un tsunami de rumors, desinformació i conspiranoies variades, algunes més surrealistes que les altres, que s’han anat multiplicant a mesura que s’ha acostat al seu periheli, el punt de màxima aproximació al Sol, aquest passat 29 d’octubre. Tant és així que, actualment, si algú busca informació sobre 3I/ATLAS a la xarxa és força probable que obtingui més resultats fantasiosos que reals, un biaix que els algoritmes de cerca aguditzen.

Un dels més actius i persistents amb aquest tipus de teories conspiranoiques ha estat l’antic director de l’observatori de Harvard, Avi Loeb. Ja va ser notícia el 2017 amb la seva teoria de què Oumuamua era una sonda artificial construïda per alguna intel·ligència extraterrestre i que ara ha repetit amb 3I/ATLAS. Les seves especulacions han trobat molt ressò, i segurament li han permès d’assolir una notorietat important, el que també ha portat al fet que d’altres s’apuntessin a la festa de la desinformació científica. Què hi ha de cert, però en tot el que s’ha anat explicant fins ara? De veritat hi ha base a pensar que 3I/ATLAS podria ser un objecte artificial, nau o sonda extraterrestre amb intencions poc clares i potser fins i tot hostils per a nosaltres? La resposta és directament no. Cap de les observacions que s’han fet fins i el que sabem de 3I/ATLAS porta a pensar que no sigui un cometa natural, d’origen de fora del nostre sistema solar i doncs diferent dels que estem acostumats a veure, però també amb força similituds.

És veritat que 3I/ATLAS té una trajectòria hiperbòlica singular, molt pròxima del pla de l’eclíptica, el pla on orbiten els planetes al voltant del Sol, tot i que no hi està perfectament alineat, ja que presenta un angle de 5º. A més la trajectòria és retrògrada és a dir que va en el sentit contrari de la rotació dels planetes al voltant del Sol. La seva velocitat és alta i s’ha anat accelerant com s’esperava en acostar-se al Sol, fins a arribar als 68 km/s que estava previst. No deixa de ser quelcom normal per un objecte en trajectòria hiperbòlica que ja arribava amb una molta velocitat pel seu llarg recorregut per la nostra galàxia. El que no és cert és que la seva trajectòria l’hagi portat o el porti a aproximar-se a tots els planetes del nostre sistema solar. Va passar a 30 milions de kilòmetres de Mart el passat 2 d’octubre, a 100 milions de km de Venus el 3 de novembre i passarà a 54 milions de kilòmetres de Júpiter el 16 de març del 2026, però del Sol només s’ha acostat a 210 milions de km el 29 d’octubre i de la Terra s’acostarà a més de 270 milions de kilòmetres el 19 de desembre. Dels altres planetes les distàncies encara són més considerables, així que té poc sentit dir que podria ser una sonda que explora el nostre sistema solar. Seria en tot cas una exploració a molta distància.

Molt s’ha parlat també de la seva aparença. Des de l’inici de la seva detecció, quan es trobava encara a una distància molt considerable del Sol, ja es va veure que tenia una coma, un embolcall de gas i pols típic en els cometes que s’aproximen al Sol. La coma es genera per la sublimació, la transformació de sòlid a gas, de les capes superficials del nucli gelat i és un element comú de tots els cometes. La presència de la coma, d’uns 26.000 km de diàmetre, ha fet que sigui impossible tenir una mesura real de la dimensió del nucli. Les estimacions més creïbles, que es basen en les observacions del Telescopi Espacial Hubble, li donen al nucli un diàmetre que va dels 0,3 als 5,1 km, el que seria un cometa de talla mitjana del nostre sistema solar (el més gran conegut és el C/2014 UN271 Bernardinelli-Bernstein d’uns 140 km de diàmetre). A mesura que s’ha anat acostant al Sol, ha començat a aparèixer una cua que s’ha anat fent més i més llarga fins a arribar a més de 100.000 km de llargada a finals de setembre. També s’hi ha vist una ploma de pols en direcció al Sol, que també s’observa sovint en cometes del nostre sistema solar a causa d’ejeccions de gas pressuritzat des de la superfície del nucli escalfat i que ràpidament desapareixen per l’efecte de la pressió solar. Imatges del Telescopi Gemini Sud també van mostrar una anticua solar, un altre efecte causat per l’activitat del nucli en acostar-se al Sol i vist moltes vegades en cometes.

A nivell de la seva composició, 3I/ATLAS sií que mostra clares diferències amb la gran majoria de cometes del nostre sistema solar. És molt més ric en diòxid de carboni, CO₂, relativament al seu contingut en aigua amb una ratiò 8 vegades superior al que s’esperaria d’un cometa que vingués del nostre núvol d’Oort. El 3I/ATLAS és doncs bàsicament una gran bola de gel d’aigua amb gas amb molt de gas. També és curiós que s’hi hagi detectat Níquel i Cianur i, en canvi, no s’hagi vist un contingut significatiu de Ferro. Aquestes singularitats es deuen segurament al seu origen, que sembla ser algun lloc del disc espès de la nostra galàxia, una zona on es troben moltes estrelles antigues, de baixa metal·licitat. Però també es poden deure al gran viatge que ha fet per arribar fins a nosaltres que segurament ha implicat passar per nombroses altres estrelles i ser sotmès a un tractament de radiació còsmica intensa. Si les estimacions que donen al cometa una edat d’uns 10.000 milions d’anys, uns 5.000 milions d’anys més antic que el nostre Sol, aleshores no seria d’estranyar que el que ha arribat fins a nosaltres només sigui una relíquia del que 3I/ATLAS va arribar a ser en el moment que va sortir ejectat del seu sistema original.

Ara mateix el cometa està emergent de darrere el Sol, on ha estat situat relativament a la Terra durant el seu periheli, i comença a tornar a ser visible des dels telescopis terrestres. Si bé abans del periheli, alguns satèl·lits d’observació del Sol i meteorològics van detectar un increment notable en la seva brillantor tampoc és una sorpresa, ja que els cometes tenen tendència a ser imprevisibles en aquest sentit. Sí que és molt clar que la seva trajectòria no s’ha desviat del que s’havia previst i diversos astrònoms aficionats han aconseguit obtenir imatges de l’objecte en trobar-se al lloc del cel on se l’esperava. És possible per això que hagi guanyat més velocitat gràcies al desgasament natural que també s’ha observat en altres cometes, el que es coneix per acceleració no-gravitacional. Aquestes dades necessitaran encara confirmació per saber exactament la seva dimensió, però no sembla que hagi sigut prou important per canviar sensiblement la trajectoria. En els propers dies, setmanes i mesos, la seva observació seguirà i serà objecte d’escrutini per part de tots els telescopis disponibles. Contràriament al que es va dir, no s’ha activat la xarxa de defensa planetària sinó que s’ha proposat de fer una campanya d’observació coordinada per part de la International Asteroid Warning Network (IAWN) una xarxa que té com a objecte coordinar esforços per vigilar asteroides i cometes que podrien ser perillosos i que ja fa mesos, abans de la detecció de 3I/ATLAS, havia anunciat que farien un exercici d’aquest tipus per avaluar el seu funcionament i entrenar els seus membres. Aquesta xarxa anirà seguint el cometa interestel·lar a mesura que s’allunya de nosaltres i es dirigeix més enllà de l’òrbita de Júpiter cap a la sortida del nostre sistema solar.

Segurament continuarem llegint i escoltant tota mena de rumors i fake news sobre el 3I/ATLAS durant bastant temps encara. No tinc cap mena de dubte que la detecció d’aquest tipus d’objectes, que fins ara ha estat molt rara, excita la imaginació de qualsevol persona i és inevitable que alguns se n’aprofitin per difondre idees que fan avançar les seves agendes personals que poc tenen a veure amb la ciència. Com ja vaig dir en el primer article sobre el tema, en el futur aquestes deteccions seran cada cop més comunes, a mesura que la nostra capacitat d’observació augmenta. Quan s’hagin normalitzat les visites d’objectes interestel·lars, que s’estimen entre 5 i 10 cada any, segurament també baixarà l’expectació que creen i tot el que hi va associat. La ciència, però, sí que s’interessarà a tots aquests objectes que ens acosten bocins de la nostra galàxia que de cap altra manera hi podríem tenir accés. Són càpsules naturals que ens aporten informació valuosa i que ens obren noves finestres del coneixement. Benvingudes siguin!