Com va viure els esdeveniments que van produir-se durant la inauguració de l’exposició ‘La censura és la comissària d’aquesta exposició’ i que van acabar amb la seva cancel·lació?
Com una situació frustrant que desgraciadament he viscut moltes vegades. Estàvem molt contents, també amb tot l’equip del Museu de l’Art Prohibit, i també de l’Espai Caldes, vam estar dinant junts, vaig fer moltes entrevistes... L’exposició jo crec que és molt bona i és molt interessant, toca temes que ara són totalment contemporanis i desgraciadament són situacions que es van repetint. Els espais de llibertat que necessitem els artistes per desenvolupar la nostra feina s’han anat reduint els últims anys i em semblava molt valent que una exposició a Andorra abordés aquest tipus de situacions que es donen al món de la cultura i em semblava també que és un projecte, amb el treball del Carles Guerra, molt didàctic perquè tocava molts punts. La censura té moltes formes de manifestar-se i em semblava que era molt interessant que es toquessin bastants aspectes d’aquesta xacra i aquestes limitacions que afecten el món de la cultura.
“Els espais de llibertat que necessitem els artistes per desenvolupar la nostra feina s’han anat reduint els últims anys i em semblava molt valent que una exposició a Andorra abordés aquest tipus de situacions”
Ens hem trobat amb la censura en una exposició que justament tenia com a tema central la censura.
Sí. A part, jo crec que tampoc són les formes perquè jo crec que cal confiar també en la feina que fa la gent. En un espai d’art contemporani hi ha un equip perfectament acreditat, que fa molt temps que treballen en el projecte, el mateix Carles és un intel·lectual molt ben valorat, molt acreditat com a professor, no es poden prendre les coses a la lleugera. I que sigui una figura política... A Espanya que hem viscut 40 anys de dictadura i en democràcia, no pot ser que arribi aquest tipus de personatge, un polític que agafi l’autoritat d’arribar a un espai de cultura a dir com s’ha de fer la feina... De fet, jo estava molt content, després d’això vam intentar relaxar la crisi, vaig fer una presentació una mica més llarga de la meva feina i la gent estava encantada, molt entusiasmats. Afortunadament el públic no sabia els detalls de tot el que havia passat, però crec que són molt males formes que des de la política... Ara estic al museu Reina Sofia per fer una entrevista i imaginem que entra un ministre a despenjar un quadre. És quelcom que a més, tècnicament no es pot fer, perquè hi ha assegurances, personal professional que es dedica a manipular les obres, hi ha tota una logística al darrere i un treball professional i es troben violentats. No són maneres.
Des d’aquí s’han adduït motius de seguretat nacional, per l’obra que era, la portada de Charlie Hebdo. Aquest argument és suficient o és un recurs fàcil?
A mi em sembla un recurs fàcil. Crec que és un ‘calentón’ momentani i no hi ha excuses. Primer, una societat no pot viure amb por. A Madrid jo he viscut els atemptats a Atocha, i no pots viure condicionat per la por. I crec que també és una batalla que es dona al món de la cultura i crec que cal fer pedagogia i intentar que s’entengui. De fet, és una portada que no és la que va desencadenar suposadament l’atemptat, sinó que és posterior, de quan ja havia passat tot i molts dels companys havien mort. A l’exposició era quelcom molt mínim que acompanyava una altra obra que havia estat censurada a París, que era una altra obra que són fotografies. Treure aquest suport... no sé com poden dir que es podia treure i que l’exposició continués. Primer, un museu que es dedica a parlar dels límits de la llibertat d’expressió i la censura en un moment tan reaccionari com estem vivint a tot el planeta, amb Trump, que sembla que vivim una mena de déjà vu de retallades de llibertats, crec que cal afrontar això d’una forma valenta. Jo no veig el perill, perquè si diuen que estem al nivell 4 però per altra banda als països veïns porten no sé quants anys en els mateixos límits, perquè no se suspenen altres activitats? Si es viu amb aquesta por, no veig que el nivell de seguretat estigui al carrer. El perill existirà sempre, el risc zero no existeix en una societat. Però una societat no pot viure limitant-se a acceptar determinades coses. I tal com estava plantejada l’exposició, fins i tot havíem parlat que hi havia altres coses que podien ferir sensibilitats, com alguna al·lusió a la religió o algun grup religiós que també està en l’exposició, o altres temes perquè al final, tots els temes són controvertits. Però si els artistes no podem parlar d’això, estem dient que si Goya existís ara no podria exposar els desastres de la guerra perquè fereix la sensibilitat de la gent.
Potser és que la censura està més present en el dia dia del que realment ens pensem?
Per suposat i segur que com a periodista vostè s’enfronta cada dia a la censura i no només com en aquest cas, amb un polític que decideix imposar la seva visió i prohibeix que el públic pugui accedir a alguna cosa. Crec que cada dia la censura s’imposa en el tema econòmic, per exemple, o a Madrid amb Ayuso i la censura que està fent impedint que la gent accedeixi a l’educació pública, limita els fons de l’educació pública i limita la possibilitat d’aprendre. I fins i tot els artistes, cada dia, si no podem parlar d’aquests temes i no puc dir que Picasso era comunista perquè no sigui que es desperti aquest diable roig que està a la ment d’aquesta gent, al final és una censura molt sibil·lina, però ho és. Jo no puc accedir a espais d’exposició públics perquè parlo de temes conflictius. Hi ha una cosa molt important: un dels elements de la pràctica artística és generar un espai de resistència precisament a aquests discursos limitadors i controladors. El món està cada dia més estandarditzat, més jerarquitzat i controlat i els artistes hem de fer un pas endavant. A més, es planteja dins d’espais on se suposa que la gent entra sabent al què entra.
És complicat trobar espais de manifestació, de generar incomoditats quan vivim en un món en què s’imposa només allò políticament correcte?
Exacte. I això és el que s’està imposant, a Estats Units per exemple, a totes les universitats, o ara amb la decisió de no permetre l’accés d’estudiants estrangers a Harvard. Si no tu no permets la llibertat de càtedra parlem d’una altra cosa, d’adoctrinament, d’un altre tipus de règim polític.
“Una societat no pot viure amb por i limitant-se a acceptar determinades coses”
Abans d’acabar volia comentar l’obra que portava a l’exposició, ‘Guernica. Picasso comunista’. Un conjunt de documents que demostren l’espionatge que se li va fer per comunista.
Exacte. És un període que desgraciadament s’assembla molt al que passa ara. Fins a la Guerra Civil, o fins al moment de fer el ‘Guernica’ per al pavelló de la República el 1937, Picasso vivia una vida més hedonista, més centrada en la seva feina, era l’artista mundialment conegut i un dels artistes més cotitzats de l’època. Ja tenia més de cinquanta anys i es trobava en un moment dolç. I ell comença un procés de consciència, que comença amb el ‘Guernica’, amb crítiques al feixisme, comença a militar en moviments pacifistes i aquí comença a accedir al Partit Comunista. Comença a tenir una sèrie de principis però era un comunista atípic. Quan el comunista francès comença a fer cribra de dones, feministes, amb ell no s’hi atreveixen perquè ell finançava el partit. Cada any entregava obres i els diners que se’n treia es dedicaven a finançar el partit. Era un actiu que potser no anava a totes les assemblees o un militant de base del dia a dia, però els principis els tenia. I en aquests documents es veu que a Estats Units és l’època de McArthisme i en molts documents es pot veure que donava suport a Chaplin. Quan comença cacera de comunistes a Hollywood Chaplin ho passa malament i Picasso, com amb altres artistes, li envia diners i l’ajuda a sobreviure. De fet, l’acusaven de donar suport als comunistes de Hollywood.
Tants anys després i l’espionatge segueix estant d’actualitat. Ho hem vist amb el cas Pegasus a Espanya.
Ahir ho parlàvem i és quelcom que a mi m’interessa molt que la gent vegi. És un espionatge que ja no existeix, ja no s’espia diàriament. Hi ha algoritmes, intel·ligència artificial i és quelcom que està a l’ordre del dia i que és impossible de veure, per això per a mi era important veure el document sencer perquè és molt gràfic. Un document que està desclassificat, perquè a Estats Units són molt rigoroses les lleis amb el tema de la desclassificació, cosa que no passa a Espanya o França, però imagini’s amb els nivells tant sofisticats que hi ha ara d’espionatge i control. Allò classificat continua sent secret i fins i tot cal llegir entre línies, que és molt interessant també perquè dona informació que a vegades no veus, però és molt interessant fer l’exercici de desencriptar les eines que eren molt rudimentàries, funcionaris públics que van transcrivint, que fan fotos... Imagini’s ara, hi ha coses que mai ens adonem fins que algú ho necessiti utilitzar. Tot són dades que es van acumulant i quan algú activa el sistema de control, és com un puzle que es va muntant.
Vulnerabilitat màxima, estem completament despullats davant d’això.
Exacte, per això és important quan veus una figura tan central i poderosa com Picasso, que avui per exemple, el ‘Guernica’ segueix sent la pedra angular de totes les col·leccions de l’Estat d’art contemporani. A partir d’aquí es construeix un imaginari de país i de cultura.
Comentaris (10)