Robert Basart // Editor

“Som una editorial andorrana però estem oberts al món”

Ha posat en marxa Marinada Edicions des del poble de Santa Coloma. Nascut a Catalunya, viu a Andorra des de fa molts anys i és un apassionat dels llibres i del procés editorial. Se'l pot veure sovint per la part antiga d'Andorra la Vella, pels seus carrers estrets i en alguns locals emblemàtics.

Robert Basart, a Santa Coloma.
Robert Basart, a Santa Coloma.
MARINADA EDICIONS

Comentaris

Arriba a l'entrevista amb un llibre de Toltstoi 'El camino de la vida' que ha editat Acantilado, i amb una llibreta-agenda d'apunts. S'acosta Sant Jordi i Marinada Edicions s'estrena amb un llibre de poemes i, si tot va bé, una traducció a diversos idiomes  de les màximes de Fiter i Rossell al 'Manual digest'. Rebutja les etiquetes com ara la del bibliòfol.

La trobada té lloc en un bar al costat d’on Robert Basart i Laura Casanovas van mantenir les entrevistes amb Antoni Morell que van quedar plasmades a ‘La meva obra és Andorra’, una monografia que es va endur l’accèssit a la penúltima convocatòria del premi Principat d’Andorra d’investigació històrica i que el Consell General va decidir no publicar. Dos anys després, Antoni Morell és mort i el seu local de reunió amb Basart i Casanovas, un bar amb taules de marbre, està tancat però el llibre està ben present.

És obligat començar amb ‘La meva obra és Andorra’.

Hi havia, primer de tot, una amistat personal. Quan vaig arribar a Andorra va ser al principi que l’Antoni començava a fer escrits al Diari d’Andorra. Vaig començar a llegir-los i hi va haver una coincidència de pensaments i poc a poc, un dia em vaig decidir, després de llegir llibres d’ell, anar-lo a veure a casa seva. Em va signar els llibres, vam estar xerrant , la conversa va ser molt agradable, molt llarga, més del que ens pensàvem en principi. A partir d’aquí ens veiem sovint i hi havia una amistat. Arran d’aquesta amistat vaig considerar que feia molt de temps que no rebia cap premi i se’l tenia, a veure no sabria com dir-ho, entre cometes una mica oblidat. Considerava que no era just. I després va ser quan vaig decidir que es podria fer un llibre amb la seva vida, la seva trajectòria, un anàlisi crític literari. Ho vam fer, ho vam presentar a la Nit Literària. No vam guanyar el premi però ens van donar l’accèssit i després també hi havia la possibilitat d’editar-jo. El tribunal va dir que sí però el Consell ho va declinar per qüestions econòmiques i va quedar penjat. Així s’ha quedat i espero que el poguem publicar algun dia.

“Sempre respecto tot el que digui l’autor d’un llibre que és l’amo”

Ara ha engegat Marinada Edicions amb diverses col·leccions, i amb una esperada versió multilingüe del ‘Manual Digest’, i amb un llibre de poemes del filòleg i corrector Joan Ramon Marina, que no és, per cert, el poemari que va guanyar l'apartat Recull, del darrer premi Miquel Martí i Pol que convoca la Biblioteca Pública.

Teníem el permís per a poder-lo editar però l’autor va considerar que ja tenia preparat aquest llibre i que, de moment, volia publicar aquest. Jo sempre respecto tot el que digui l’autor d’un llibre que és l’amo per dir-ho d’alguna manera, “si vols publicar aquest a mí, m’està bé”. El Joan Ramon Marina escriu molt bé, a part que és filòleg, té un coneixement de la llengua potent i  va decidir quins poemes volia publicar i de quina manera fer-ho i així ho hem tirat endavant i és el primer llibre que surt. El segon és el ‘Manual digest’. Hem agafat només les màximes. Primer de tot, actualitzar-les al català modern. A mi no em fa res llegir Àusias March o coses del 1.200 o del 1.300  i no hi ha cap problema. Però reconec que per un noi jove agafar una frase d’un català antic del 1.700, doncs li costa. En canvi, si l’actualitzes dient el mateix perquè hem estat molt curosos de no canviar les paraules si no era necessari. És una cosa feta amb molta delicadesa. Les vam actualitzar al català modern i a partir d’aquí es van anar fent traduccions. És una cosa que fa anys que havia començat jo i en principi volem agafar les llengües europees i que sigui un llibre que si ve un turista d’Itàlia el pugui comprar o un d’Alemanya i que pugui llegir les màximes en la seva llengua. És com fer aportació mundial de les màximes. És una cosa molt específica, si vosté vol però em feia plaer dur-ho a terme.

Entenc perfectament qui vulgui anar a fer llibres a un altre lloc”

En relació al llibre del Joan Ramon Marina, cal destacar que és un llibre d’una editorial andorrana, d’un autor andorrà i imprès a Andorra.

Ho tinc molt clar. Jo no voldria entrar en polèmiques amb ningú perquè evidentment cadascú a casa seva amb el seu negoci, molt lliurament fa el que creu oportú però personalment potser per ser andorrà i  molt arrelat al país considero que hem de treballar amb la proximitat. Ja ho sabem, ara me’n vaig a la Xina i un llibre em sortirà molt més barat allà però és clar: què farem després? Per posar un exemple, l’altre dia estava parlant amb un senyor d’una impremta. A l’empresa tenia 39 treballadors; ara són nou. Vol dir que 30 han quedat sense feina, han desaparegut.  Si seguim a aquest ritme arribarem a un moment en què aquí no hi haurà impressions. Hem de protegir una mica. Jo ja sé que si publico aquí em surt una mica més car que si vaig segons a on. No soc tonto. Però m’estimo pagar més i si el llibre surt una miqueta més car, doncs ho sento molt. Però és un llibre andorrà. Entenc perfectament qui vulgui anar a fer llibres a un altre lloc. No tinc obsessió mercantil en el sentit que això ha de ser un negoci. Si el llibre ven i puc guanyar una mica de diners, en podré editar més i si no en venc cap, alabat sigui Déu. Em fa molt plaer tenir un autor andorrà i un llibre fet a Andorra.

En temps d’internet, hi ha més editorials i es publiquen més llibres que mai.

No sé el jovent perquè és d’una altra manera i potser ells s’habituen a la pantalla però li asseguro que si llegeixo a l’ordinador és un esforç, els ulls, la pantalla i la posició. No és el mateix. El llibre el tens, el toques, és més personal. Als Estats Units està funcionant molt una cosa curiosa: tu vas a una llibreria i no hi ha llibres i tu demanes, voldria aquest de Toltstoi. Ah, molt bé. Vol un cafè? I mentre fas el cafè, t’imprimeixen el llibre a l’acte. Als Estats Units, en aquests moments, un de cada quatre llibres funciona així. Penso que això si que pot ser que passi a la llarga. Que vagis a una llibreria i que t’imprimeixin el llibre a l’acte. Potser trigarà anys però  aquest camí no el trobo malament perquè permet a una llibreria tenir deu milions de llibres sense tenir un fons editorial d’ics llibres. Si la llibreria imprimeix un llibre paga un part de drets d’autor a l’editorial. Aquest és un sistema que a la llarga, penso que pot funcionar.

“Una editorial no és una persona”

En el cas de la seva editorial hi ha una plantilla de gent del país amb una llarga trajectòria.

Per descomptat. Aquesta editorial va al meu nom perquè hi ha d’haver un propietari legal però una editorial no és una persona. Jo sense correctors no puc fer un llibre perquè podria haver-hi alguna errada que un llibre no pot tenir. És importantíssim que hi hagi correctors, un filòleg, el dissenyador. És molta gent per fer un llibre. Si vols un llibre d’actualitat ha de ser així. Reconec que hi ha editorials i fins i tot diaris que a vegades veus faltes d’ortografia però entenc que alguna es pot escapar. La perfecció no existeix però a vegades veus alguna errada que dius: Mare de Déu! No hi hagut un corrector que s’hi hagi mirat? Si agafes un corrector, ha de cobrar. Si el llibre val ics, li has de sumar una altra ics pel corrector. Ha de ser així. Som una editorial andorrana però estem oberts al món. Si hi ha un senyor d'Andalusia amb un llibre interessant, el publicarem.

Etiquetes

Comentaris (2)

Trending