‘Quatre dones i el sol’ és el seu debut a la direcció, pot fer ja un balanç de la feina?
Ja feia temps que em rondava la idea de dirigir, i va sorgir aquest projecte de l’Escena Nacional (ENA) i vaig decidir encarar-ho. La veritat és que ha sigut un procés molt profitós i molt divertit, m’ho he passat molt bé i encara m’ho estic passant molt bé.
Perquè amb aquesta obra? Què té d’especial?
Jo ja l’havia vist muntada al teatre fa molts anys, potser 20 o 25 anys, i era un text que sempre m’havia agradat molt i que l’havia anat revisant de tant en tant. És un text molt profund i que intuïa que amagava moltes coses, que podia ser una bona base de treball. També era propici per ser el primer muntatge amb l’ENA ja que parla de coses de muntanya i de gent que viu en un món rural, i creia que encaixava molt bé com a projecte.
Ja s’ha estrenat abans, què tindrà diferent aquesta representació? Li ha donat un toc personal?
Té moltes coses de diferent. En primer lloc, totes les actrius estan tota l’estona a escena. L’escenografia també és molt conceptual, l’obra passa tota l’estona dins d’una cuina i nosaltres l’hem deslocalitzat també. Després, utilitzant la metàfora del Sol, entrem en un imaginari del temps i de la natura com a una cosa immutable, com que hi ha moltes coses que són així i no poden canviar. Això lliga molt bé amb la força motriu de l’obra, que és l’intent de llibertat, de canvi, de buscar una nova vida, de trencar aquestes barreres que tenen els personatges.
En què ha consistit la seva feina com a director?
Ha consistit en molts vessants molt diferents, perquè diguem que he pres part tant en el disseny del cartell, com de l’escenografia, com en el disseny del vestuari, com l’aprofundiment en el treball del text i en el disseny de llums. M’he ficat una mica en tots els aspectes de la funció perquè quedi lligada des de tots els punts de vista on puguem mirar. Totes les coses estan relacionades entre si.
Acostumat a estar a la banda de l’actor, li ha transmès sentiments diferents estar al lloc de director?
És molt diferent. És molt diferent estar a damunt de l’escenari que estar dirigint des de fora. Però precisament la meva voluntat a l’hora de dirigir ha sigut el poder explicar les coses a la meva manera i sota el meu punt de vista. Això quan estàs actuant ho pots fer fins a un cert punt, però arriba un moment en que la figura del director s’imposa. Jo tenia ganes d’explicar el text i l’obra des de mi, realment és la meva interpretació de ‘Quatre dones i el Sol’.
El fet de ser actor li ha facilitat la feina de posar-se en la pell del director? O ha sigut més complicat?
No, de fer si no portés no sé ni quantes obres de teatre, sense tot aquest bagatge i tota aquesta experiència, també a nivell tècnic, perquè he anat adquirint coneixements de so, de llums, no m’hagués atrevit a agafar la batuta de la direcció. Amb aquest bagatge he pogut explicar molt i molt bé a les actrius què és el que volia, i perquè ho volia. Sobretot, que elles ho poguessin entendre bé, i crec que no aplica sols a les actrius, sinó també per a la resta de l’staff artístic. Ha sigut de molta utilitat.
Aquest equip és molt de “casa”, això ha facilitat l’entesa?
Al final es tracta d’un projecte de l’ENA i el que hem intentat és que el màxim de l’equip artístic, més enllà de les actrius, i del disseny de l’espectacle fos el màxim andorrà possible. Tret de dues o tres persones tots som d’aquí d’Andorra i això és bo per al panorama nacional.
A Andorra aquest moviment artístic és complicat...
És molt complicat guanyar-se la vida sent actor, actriu o director. Hi ha fent que ho aconsegueix, però és més aviat fundant escoles, com la Irina. És difícil a l’hora de treballar en un muntatge professional, has de tenir un nivell mínim d’exigència. Aquí, pel simple fet d’aquesta dificultat a dedicar-se professionalment és difícil de trobar, però en aquest cas ho hem aconseguit i espero que això segueixi endavant en pròximes produccions.
Potser també serveixi per posar damunt de la taula la situació, i demostrar que és possible fer coses amb gent del país...
Sí, clar, jo estic convençudíssim que es poden fer coses d’aquí del país, sinó no m’hauria embarcat en aquest projecte. Hi ha gent molt vàlida, amb molt talent, i a nivell tècnic hi ha de tot. L’únic és que Andorra és un país petit i hem de ser conscients, i de vegades s’han de compaginar certes coses i renunciar a altres, però jo estic molt content amb el resultat. Ja tenim l’obra gairebé enllestida, estem a una setmana de l’estrena i ja estem fent passis com si fossin funció, penso que anirà bé.
Aleshores, s’espera una bona reacció per part del públic...
Esperem que vingui molta gent, dijous ja comença a estar bastant ple. Divendres és més complicat perquè hi ha pont i molta gent marxa. A més el públic de teatre a Andorra és més reduït, però estic convençut que la gent té moltes ganes d’anar al teatre després de totes aquestes coses que ens han passat. A més, tenint en compte que és un espectacle que neix aquí, que l’hem fet aquí, que l’hem assajat aquí, hauria de ser un impuls per a l’espectador.
“Potser va sent hora que entenguem que la cultura és la que ens ha de fer lliures”
Hem obert el teló de la pandèmia, com ho ha viscut vostè des del món artístic?
No és cap secret que el món artístic ho ha passat molt malament, també ja veníem d’una situació bastant precària i això encara s’ha accentuat més per la manca de recursos i la manca d’aposta a nivell polític per a les projeccions culturals de tota mena. Potser va sent hora que entenguem que la cultura és la que ens ha de fer lliures.
Tornant a l’aspecte personal, aquest estiu va ser guardonat a Màlaga, com ho va rebre?
Molt content (riu), sempre que et donen un premi estàs content i alegre, però l’important dels premis no és ben bé que te’ls donin a tu, sinó que li donen publicitat a la pel·lícula, que facin que la gent vagi a veure-la. ‘El ventre del mar’ s’estrena el 10 de novembre a Barcelona i el 12 de novembre a Madrid, i ens falta veure la resposta. És una pel·lícula de l’Agustí Villaronga que sempre fa un cinema molt interessant i compromès, i jo crec que tindrà molt bona acollida i molt bon resultat.
Rebre aquesta mena de guardons l’anima a continuar agafant projectes?
Realment no, ni més ni menys, però si que és com un plus diguéssim. Quan estàs fent una pel·lícula no penses que et van a donar un premi (riu). Poses tot el teu esforç i tot el teu saber fer. Ara tinc un petit rodatge amb una productora d’aquí d’Andorra, després tinc una pel·lícula amb la directora Sílvia Quer, que tracta sobre l’últim maqui que va quedar a la resistència antifranquista i un parell de projectes més. Després el dia 21 de novembre també toquem amb Hysterio Funk, i després toquem amb la Jove Orquestra, en un concert molt especial.
Té un hivern molt complet...
Bastant mogut, sí.
“Si depengués del procés jo em tornaria a posar ara mateix com a director”
Ha dit molts projectes com a actor, té ganes de tornar-se a embarcar en un altre com a director?
A mi m’encantaria, perquè la veritat és que he gaudit molt, però primer caldrà veure els resultats. Quina resposta té el públic, perquè la veritat és que l’espectacle serà bastant especial. No és una cosa gens tradicional i és una aposta arriscada per part de l’ENA. A veure, si depengués del procés jo em tornaria a posar ara mateix.
Per acabar, la pregunta del milió, però és necessària. Actor o director?
(Riu) És una pregunta una mica errònia, com quan diuen si t’agrada més el cine o el teatre. La cosa va més aviat per projectes. Hi ha projectes que m’interessen més i altres menys, he fet coses de teatre que ho he passat molt bé i altres que no m’han agradat gens. Igualment amb el cinema. Ara, de moment, dirigint només he fet un projecte i m’ha encantat, però cal veure la resposta del públic. No és més una cosa o l’altra, sinó més aviat pel projecte que fas.
Comentaris