Després d’una llarga trajectòria en el món de la llengua, s’ha animat a escriure un llibre. Com va sorgir aquest projecte?
Vaig començar a escriure fa un any. A l’institut havia fet alguns poemes i fins i tot havia guanyat un premi, però des de llavors no havia tornat a escriure més fins al 2023. Ho vaig fer com una mena de teràpia, perquè vaig pasar per una depressió força important, i per a mi escriure ha estat molt terapèutic. De fet, tinc una anècdota força curiosa, perquè el primer que vaig escriure van ser dos contes, i vaig penjar un missatge a X (abans Twitter) dient: “Ostres, tinc 51 anys i ara m’adono que escriure és terapèutic!”. Vaig fer aquest tuit i, al cap d’una estona, em va contestar el periodista Quim Monzó. Ja havia tingut algun contacte amb ell per missatge directe, i vaig decidir escriure-li. Li vaig dir: “Escolti, li agradaria llegir aquests contes que he fet?”, i em va contestar que sí, que l’hi enviés i que, quan tingués una estona, els miraria. Al cap de tres dies em va enviar un missatge d’aquests privats i em diu: “Ostres, me’ls he llegit i m’han agradat molt”. Jo vaig flipar perquè a més és un dels meus ídols. Després em va trucar, em va donar quatre consells i em va dir que podia construir una novel·la a partir d’aquests dos contes. I ho vaig fer.
“L’hivern passat va ser una bogeria, vaig escriure gairebé tot el llibre sencer, va ser com un llampec”
És a dir, que aquest llibre ha arribat en part gràcies a Quim Monzó, no?
Sí. Si no m’ho hagués dit, no sé si ho hauria fet igualment, però el que segurament no hauria fet és ajuntar els dos relats. A partir d’aquí l’hivern passat va ser una bogeria, vaig escriure gairebé tot el llibre sencer, va ser com un llampec. Jo havia tingut una depressió, això em va ajudar molt a tirar endavant.
De què tracta la història?
El llibre és la història dels dos personatges dels relats. Són dos homes que viuen les seves aventures, els seus problemes de la crisi dels 40, del matrimoni, de la monotonia tant de les relacions de parella com de la feina, i al final es troben treballant a la mateixa feina. Curiosament, tots dos són lingüistes, és a dir que una mica d’alter ego meus sí que ho són, però hi ha molta part de ficció, per sort [riu]. Un dels personatges, és en Jofre, la seva història comença quan arriba a Andorra a fer de corrector amb un diari. Aquesta arribada sí que és una picadeta d’ull a la meva història, però després tot el que passa és ficció. L’altre personatge és en Roc, que després d’una separació se’n va a viure a Organyà. Per intentar integrar-se al poble, decideix sortir amb ells de caça i quan arriben a una serra que hi ha allà que es diu Boumort, des de dalt veuen un ramat i el ramader morts. A partir d’aquí intenten mirar que ha passat amb aquesta gent.
Com s’ho ha fet per convertir els dos relats en una novel·la?
Aquestes dues històries les vaig fent evolucionar, fins que hi ha un capítol que es diu ‘Trobada’, que és quan coincideixen tots dos treballant al Servei de Política Lingüística del Govern. Curiosament, com jo [riu]. A partir d’aquí ja no són relats tan independents, sinó que van confluint. No només coincideixen en la feina, sinó que tots dos tenen problemes d’addiccions i problemes de parella molt importants. En el cas del Jofre, després de canviar de feina i li va molt malament, està sol i li cau tot el món a sobre. Al final acaba ingressat a l’Hospital per una addició i allà s’enamora d’una companya. En aquesta novel·la també té un paper important la intel·ligència artificial, que es converteix en un personatge més. Fins i tot hi ha un capítol que, si veus el llibre, posa que és un relat prescindible [riu]. Això és una cosa bastant innovadora, em sembla, perquè el capítol no afecta el contingut de la novel·la, però que al final de tot, hi ha una referència que permet reprendre el fil de la història i trobo que és interessant també.
“Una de les obsessions que tinc és intentar explicar problemes quotidians que tothom s’hi pot veure reflectit”
‘Colls d’ampolla’ parla de matrimonis fallits, d’addiccions, de redempció. En certa manera, són temes molta actualitat.
Una de les obsessions que tinc és això, intentar explicar problemes quotidians que tothom s’hi pot veure reflectit. Més o menys, tothom coneix algú que té problemes de salut mental i qui no té un parent o un amic que s’ha divorciat? Aquesta és una de les obsessions que tinc i l’altra és fer una redacció que sigui molt fluida. M’agrada molt escriure de manera planera i sense artificis. No sé si ho he aconseguit o no, però ho intento. Almenys fins ara la gent que m’ha llegit és una de les coses que m’han valorat, que es llegeix bé. Tot i que els escriptors a vegades tenim la fama de ser una mica rebuscats, jo intento sempre el contrari, ser molt planer i amb els temes que tracto que siguin molt pròxims. No deixen de ser uns personatges que tenen una feina que no està malament. Treballen al Govern, tenen sous de funcionaris, però tot i que tinguis un sou raonablement bo, sempre hi ha aquella buidor i es troben molt sols. A vegades no fa falta estar sol per sentir-se sol. Aquesta solitud també em sembla que queda bastant ben reflectida en el llibre.
Comentava abans de la importància que té la figura de la intel·ligència artificial per a la història, en quin sentit?
Quan vaig anar a Montcada i vaig rebre el premi pel relat de ‘MarIA’, em van dir que els havia agradat molt, fins i tot el to humorístic d’aquest personatge. Es tracta d’un regal que li fan els seus fills al Roc. És com una assistenta, però ell comença a veure que aquesta IA sobrepassa les seves funcions normals i es comporta com si fos una persona. Al final s’acaben convertint amb amants, encara que sigui virtualment, i tenen una història d’amor on també hi ha molta gelosia. En el cas del Jofre, també ell té un amor platònic que desapareix un dia de cop i no la torna a veure més. Això el marca molt, i el fet de canviar de feina, fa que s’acabi enfonsant i s’aboca a la beguda. Un dia, té un accident on hi ha ferits, i aquí és on apareix tot l’intent de redempció que té el personatge.
“Intento que l’humor sempre sigui present, perquè és una manera de distanciar-te, tant amb els personatges com amb els fets”
És una novel·la que toca temes seriosos com aquest, però també utilitza molt l’humor i la sàtira.
Jo intento que l’humor sempre sigui present, perquè és una manera de prendre distància tant dels personatges com dels fets. I també m’agrada enriuem una mica de mi mateix, perquè a vegades, al llarg de la novel·la, jugo amb frases fetes, llocs comuns i tòpics. Els marco entre parèntesis amb un signe perquè el lector se n’adoni i pensi: “Aquest autor està fent servir un tòpic de tota la vida” [riu]. I l’humor, per a mi, és molt important, un dels meus referents és el Quim Monzó, i tota la tradició humorística catalana del segle XIX, XX, per mi és la meva font d’inspiració principal.
Com va ser iniciar el procés d’escriptura del llibre?
Jo soc molt desordenat, gens metòdic. Quan em van suggerir que enllacés les dues històries, no em vaig fer cap esquema mental. Simplement, em posava davant l’ordinador i escrivia i van anar sortir les idees. No em plantejo un final ni una estructura, ni ara tiraràs per aquí, ni ara per allà, és molt automàtic. Sempre he estat a l’altra banda, com a corrector. Ara, en posar-me a la banda de l’escriptor, m’he adonat que escriure és difícil [riu]. Has de vigilar molt de no repetir-te gaire i de ser coherent. A l’hora de corregir-me també ha estat complicat. En ser corrector, donava per fet que ho faria bé, però després de llegir-m’ho tres o quatre vegades, encara hi trobava algunes cosetes, és a dir que no és tan fàcil [riu].
Com va arribar a les mans de l’editorial?
El vaig ensenyar a l’editorial quan ja havia ajuntat les dues narracions, però estava bastant environaria la cosa. Un dels editors, em va dir: “Això té bona pinta, acaba-ho”. Ho vaig acabar i els va agradar. I ara, doncs a veure què passa. Jo estic molt expectant, perquè és la primera vegada i no sé com es rebrà, per molt que els amics i els familiars em diguin que està bé.
Li agradaria continuar en aquesta línia?
Sí, de fet, estic escrivint una continuació del segon capítol, que és el de ‘MarIA’. A partir d’aquesta narració he escrit una altra novel·la amb el permís de l’editorial. Dec tenir alguna obsessió jo amb la IA [riu]. I bé, ja la tinc gairebé acabada. En aquest cas és un tema més relacionat amb assassinats, amb la policia, amb el procés independentista, i també hi ha una relació prohibida.
En el cas que ‘Colls d’ampolla’ funcioni, sortirà publicada aquesta “segona part”?
M’agradaria molt publicar, però això dependrà moltes coses. Primer, de com arribi aquesta novel·la, i després si aquesta segona història els agrada a l’editorial o no. Ja ho veurem, però estic molt content de moment. Ja tinc el meu fill que volia, i ara ja continuo escrivint i fent narracions. La veritat és que escriure em va molt bé, igual que fer esport va bé per despreocupar-te de moltes coses, l’escriptura també va molt bé.
Comentaris