“Seguim venent la imatge estereotipada que Andorra és un parc d’atraccions a l’aire lliure”

El 2024 es va tancar amb més de 12.000 visitants i l’objectiu era arribar als 15.000 aquest 2025. S’està en la línia de poder-hi arribar?

Estem creixent i estem creixent bastant. En aquests cinc primers mesos estem un 30,75% per sobre que els mateixos mesos del 2024. Ara bé, el gruix de visitants l’hem de tenir ara, tot just estem entrant a la temporada alta que ens va des de mitjans de maig fins a mitjans o finals de setembre. És el moment de l’any i tots els equipaments culturals reben el volum més important.

Parlava de creixement. Quants visitants hi ha hagut concretament aquest any?

Entre gener i maig d’aquest any hem tingut 4.673 visitants, mentre que en el mateix període de l’any passat en van ser 3.574 i el 2023, 2.975. Per tant, el creixement respecte el 2023 és del 57,08%. A mi el que em sembla que ens diuen les xifres és que ens estem consolidant i això és quelcom que passa a la majoria d’equipaments. T’has de posicionar, has de crear una marca, t’has de donar a conèixer, i estem en aquesta fase. A més, el boca-orella i l’experiència pròpia és una cosa que funciona molt bé i molts dels nostres visitants tenim comprovat que són prescriptors. A més, tenim molt visitant recurrent andorrà.

“El boca-orella i l’experiència pròpia és una cosa que funciona molt bé i molts dels nostres visitants tenim comprovat que són prescriptors”

El dia que es va fer balanç van parlar d’un pes important de la gent del país. Això els diferencia d’altres museus?

Això no ho sé, perquè només tinc les meves estadístiques, però aquest any, fins a finals de maig, portem 1.700 visitants andorrans i 701 serien individuals (el que no són grups organitzats). De fet, de grups aquest museu en rep pocs proporcionalment, però dins dels grups, els andorrans tenen un pes específic molt important. I amb aquesta exposició que tenim ara mateix, estem tenint moltes escoles d’Andorra, sobretot de primera ensenyança, perquè és un tema que els toca de prop, el tema de la mobilitat, l’urbanisme, com els agradaria que fossin les ciutats... I sí que hem notat un repunt de visitants andorrans.

És a dir, aquesta xifra potser ve donada pel tipus d’exposició que tenen en aquest moment?

En tot cas ens ajuda. És un museu que sempre un dels targets i un dels públics objectius que ens havíem plantejat era el públic familiar i aprendre a partir del joc, que han sigut com dos potes, dos pales de taller de la concepció del museu, i aquesta exposició ens ajuda, perquè va en la línia. Tenim molta família que ve a fer el joc, molt col·legi de primera ensenyança, i segona ensenyança els més petits, que també venen interessats per la temàtica i per les propostes pedagògiques que fem al voltant, i després el públic andorrà també el tenim amb la realització d’activitats, que intentem fer com a mínim una activitat cada 15 dies, però hi ha altres moments de l’any en què se’n concentren moltes més com és ara el cas.

El repte és atraure més visitants de fora, més turistes?

El repte meu és mantenir l’excel·lència, que cada persona que passi per la porta surti d’aquí dient: ‘ostres, que xulo això!’. Jo crec que si aconseguim fer això augmentarem, perquè és una senyal que estem fent la feina ben feta. Soc molt conscient que visitar un museu és una opció d’oci, tu vens a passar el teu temps lliure i t’ho has de passar bé i això no vol dir deslligar-ho del rigor i de l’aprenentatge, però potenciar l’experiència d’usuari. I garantir que tenim una bona experiència d’usuari, que passa per moltes coses, passa per intentar fer una atenció del més bé que podem al taulell per després mimar-lo al llarg de la visita i això fa que el visitant es converteixi en prescriptor i que vingui més gent. És una mica el que deia el Joan Laporta del cercle virtuós.

Deia que estan en fase de consolidació, però encara hi ha desconeixement, fins i tot al país, de la seva existència?

Sí, sí, sí, sí. I tant! I el públic local ens el prenem molt seriosament, cada vegada ve més i estem fent molts esforços per donar-lo a conèixer. Però és cert que és una cosa que passa a tot arreu, que el que tenim al costat de casa anem dient ja hi anirem un dia i aquell dia no arriba mai. En canvi, marxes a París i ho voldràs veure tot perquè no saps quan hi tornaràs. Però tot i així, com deia, tenim molt visitant recurrent.

El que ha comentat sempre el cònsol actual és que el Bici Lab, més que només un espai d’exposició, volia que fos un lloc on passessin coses.

Sí, i intentem fer-ho.

“Visitar un museu és una opció d’oci, tu vens a passar el teu temps lliure i t’ho has de passar bé i això no vol dir deslligar-ho del rigor i de l’aprenentatge”

És la clau per aconseguir aquest visitant recurrent i evitar allò de: ‘ja hi he anat, no hi torno?

Sí, això passa per generar accions que com haurà vist intentem fer coses de tota mena, des de contes infantils, xerrades, coses molt més tècniques, sortides amb bicicleta... Fem coses una mica pensant en tot el públic, però sempre pensant que aquest públic és el que viu al costat del museu. Hi ha una museòloga americana que es diu Nina Simon, com la cantant, que parla que els museus siguin espais rellevants i es tracta d’això, que la gent que viu al costat del museu senti que aquell lloc és seu i que és important i que li aporta quelcom com a individu i com a comunitat. Per exemple, el que estan fent les biblioteques des de fa molts anys. Fins als anys 90 eren llocs on guardar llibres, anaves, agafaves un llibre, llegies i ja està. Després van fer un canvi i són un lloc on passen coses, on es teixeixen complicitats socials. Aquest museu és un exemple, o intentem ser-ho, de museologia social que replica aquestes dinàmiques.

Ve gent d’arreu del món?

Sí. Els últims 15 o 20 dies, només mirant la llibreta de signatures, tenim gent de Suècia, de Bahrain, de Geòrgia, de Llatinoamèrica... Que no vol dir que vinguin expressament al país a visitar un museu, ni molt menys.

Què els crida per venir al Bici Lab?

ChatGPT.

Com?!

Nosaltres fem una enquesta d’opinió a l’accés del museu, demanem d’on venen i com s’han assabentat de l’existència del museu. I teníem un seguit d’inputs i hem hagut d’afegir ChatGPT. “ChatGPT m’ha recomanat”. Al final, ChatGPT el que fa és agafar tota la informació que hi ha online i te la dirigeix en funció del que demanes. Per tant, suposo que si li dius m’agrada fer això i estic a Andorra, què puc fer? Doncs tira de les ‘reviews’ que hi ha penjades i estem molt ben posicionats, per tant, suposo que tot això ens va a favor. En el món online crec que estem bastant ben posicionats. La marca ‘Andorra, territori ciclista’ també ens juga a favor, és un museu de la bici però està posat en un lloc que viu la bicicleta i per tant, tot s’alinea. A més, estem molt ben situats geogràficament. Hi ha pocs museus a Andorra que puguin tenir una situació tan privilegiada d’ubicació com nosaltres, la Casa de la Vall, nosaltres i poc més. Casa Rull a Sispony me l’estimo molt, però l’has d’anar a buscar, ningú se l’ensopegarà i en canvi, aquí hi ha gent que se l’ensopega.

I el concepte de què és el Bici Lab el tenim ben entès? Potser ens fem massa la idea que només trobarem bicicletes.

No ho sé. Nosaltres intentem ser un laboratori, com diu el nostre nom, un lloc on es generi una reflexió i un debat i que el visitant no sigui purament un espectador. Que el visitant sigui una part activa. El públic sap exactament el que hi ha aquí? Probablement no, perquè una de les frases recurrents quan acaben la visita és: ‘ostres, no m’esperava això’. Però no puc generalitzar. I també una altra frase que algun conegut meu m’ha dit és: ‘jo no hi he anat perquè a mi les bicicletes...’ Evidentment que tenim bicicletes, però la bicicleta és una excusa, és l’eina, l’instrument que fem servir per analitzar com hem sigut com a societat aquests dos últims segles i cap a on anem, que és un exercici que pots fer amb qualsevol cosa, però amb una bicicleta és molt ‘catxondo’ fer-ho perquè és un objecte que tota la societat hi té un vincle i normalment és un vincle positiu. I la museografia quan és efectiva és quan crees aquest vincle, ja sigui a partir de l’estima o el rebuig. I amb la bici com la majoria de gent hi associa records o emocions positives, per tant, és més fàcil que en altres museus crear aquest vincle emocional entre el que expliquem i el visitant. A més que és un objecte molt universal.

Aquests 15.000 visitants que tenen com a objectiu per aquest any, serien el sostre, o hi ha capacitat per més?

No ho sé. El que sí que puc dir és quina és la realitat numèrica dels museus d’Andorra a data d’avui. Capdavanter sempre hi ha Casa de la Vall, que l’any passat va superar els 22.000 visitants. Ara parlo com a Edu persona. Què m’agradaria? Si tenim un país on cada any passen 9 o 10 milions de turistes i tenim un consum cultural irrisori, que no arriba a l’1%, el marge de creixement de tots els museus és exponencial. Fa falta que ens ho creguem com a destinació que podem vendre cultura. I quan dic vendre cultura parlo de museus, del Jambo, del ClàssicAnd i parlo de les falles... Moltes d’aquestes coses no les estem venent de cara a fora. Soc molt cru amb el que dic i és la meva opinió tot i que potser fico la pota, però seguim venent la imatge estereotipada que Andorra és un parc d’atraccions a l’aire lliure. Vine, compra, posa’t en remull, esquia, compra formatge, omple el dipòsit i marxa. Ens hem desfigurat com a país, ens hem fet una caricatura nosaltres mateixos.

“Per a nosaltres la bicicleta és una excusa, és l’eina, l’instrument que fem servir per analitzar com hem sigut com a societat aquests dos últims segles i cap a on anem”

Déu n’hi do.

Potser ara ja no tant, però sí des dels anys 60 fins a principis dels 2000 era això, que vingui volum de gent i gent i hem deixat arraconada l’essència del que podia ser una vall pirinenca molt singular, amb unes formes de vida tradicionals però que al mateix temps era independent des de feia molts anys i això feia que tinguéssim uns trets socials i polítics que no trobem enlloc més del món. Però tot això ho hem amagat i en canvi hem fet una gran avinguda comercial com la que pots trobar a qualsevol altra ciutat d’occident i hem deixat les altres coses no sé si és que ens fan vergonya, però les hem menystingut.

Les institucions creuen prou en el potencial cultural?

Jo crec que no podem generalitzar. A mi m’agradaria que es potenciés més, com a museòleg i gestor d’un museu? Si es potenciés més, la imatge aquesta singular d’Andorra cap a fora, aquest museu i tota la resta podrien créixer. En el cas concret del Bici Lab sí que hi ha una aliança molt clara amb què és un museu que no és únicament esportiu, però sí que toca el tema de l’esport i el turisme esportiu és un turisme que s’està promocionant molt a Andorra i molt del visitant forà que tenim moltes vegades és gent que ha vingut a fer esport.

Quan es fa la promoció cultural, acaba agafant massa pel el vessant turístic?

No sé. El que crec és que no s’han fet mai o ho desconec, uns estudis d’impacte econòmic de la cultura. Sempre s’ha venut la cultura com una despesa i no. La cultura genera una economia al darrere, genera llocs de treball directes i indirectes i genera ingressos, a tots els països del món està quantificat. A Andorra no sé si s’ha arribat a quantificar. Per tant, si entenem que la cultura només és una despesa, sempre serà l’aneguet lleig. Potser des del sector cultural ens hauríem de saber vendre més, generem aquests llocs de treball directes, aquests ingressos directes... Jo penso que hi ha molt camp per córrer però no és un camp de creixement que puguem fer sols els museus del país, sinó que ha de ser una estratègia de país.

El públic jove és un dels reptes a la majoria de museus. Al Bici Lab hi arriba?

Costa. El públic jove el tenim com a públic captiu si ens ve amb l’escola, però després hi ha com un moment vital que desapareixen una mica del mapa. Dels 17-18 fins als 23-24 anys desapareixen, és un no-públic nostre i diria de la majoria de museus, com a mínim d’Andorra. Fora d’aquí hi deu haver excepcions com el Moco que han sabut ser un lloc simbòlic i dels que has de fer veure que hi ets a través de les xarxes.

En el vostre cas, quina és la mitjana d’edat habitual?

El gruix de visitants està entre 30 i 65 anys. En el cas de les visites de grup, hi ha públic infantil i juvenil i després gent gran o de mitjana edat.

I què es pot fer per atraure els joves? Més enllà que aquí molt d’ells marxen a estudiar a fora i no hi són.

Que els joves marxin fora a estudiar no ens ajuda, però potser els hauríem de donar veu i demanar-los què podem fer per ells. És un repte.

En les activitats que s’organitzen, hi participen?

En cert tipus d’activitats sí. Per exemple, per fer prova de bicicletes elèctriques molts adolescents sí. Però després si fas una xerrada d’un tema de divulgació històrica costa. Hem de trobar la tecla tant del que es programa com quins són els seus canals comunicatius. Nosaltres fem servir el Whatsapp, Instagram, Twitter i un ‘mailing’. Jo crec que els joves de menys de 22 anys a Instagram hi ha una petita minoria, potser fan més TikTok. Jo crec que estaria bé, com a estratègia, fer un grup focus amb gent jove i segur que sortirien conclusions molt interessants.

“Ens hem desfigurat com a país, ens hem fet una caricatura nosaltres mateixos”

La setmana que ve celebren la Setmana de la Bicicleta. Quines previsions tenen de participació?

L’any passat vam tenir una mica més de 900 participants, esperem que aquest any torni a funcionar bé, hem programat 12 accions en sis dies. En alguna d’elles ja té llista d’espera, com l’spinnig, per les altres hi ha vacants i animo a tothom que es miri la programació perquè hem intentat fer coses per a tots els públics. I si no coneixen el museu, és un moment ideal per venir i veure que malgrat ser un museu de la bici hi ha molt més que això. És un lloc de reflexió, d’interacció, un lloc on aprendre a partir de la experiència i el joc que creiem que és la millor manera d’aprendre.

I justament han presentat un nou esdeveniment en l’agenda de propostes.

Sí. Nosaltres hem vist que ens funcionen molt bé els esdeveniments perquè ens permeten traccionar gent i fidelitzar-la. Ara hem presentat una cronoescalada amb bicicleta en un ambient molt festiu pel divendres 25 de juliol al vespre, amb sortida al museu i acabada al rec del Solà. Ho fem en col·laboració amb el Joan Verdú i per tant, creiem que hi pot haver un target de tota mena, però crec que hi haurà molt públic jove perquè el Joan controla molt bé el llenguatge perquè és la seva generació i crec que pot ser una bona manera d’animar el públic jove i tenir-lo aquí.

De cara al futur la idea és seguir amb aquesta aposta pels esdeveniments?

Les tecles que ens funcionen són fer activitats de tota mena, rotar les exposicions, crear exposicions temàtiques que donen temps per venir i crec que en aquesta línia hem de seguir. Aquestes dues estratègies hem de seguir perquè ens estant donant fruits. I després, la part permanent tampoc ho és, perquè les peces amb què il·lustrem els temes varien. Tenim un fons d’armari brutal, tenim una col·lecció de 362 bicis i de cara al públic n’hi ha menys de 100, per tant, si algú va venir el 2023 i torna ara potser un 20 o un 30% de les bicis que hi ha exposades no les ha vistes.

Ja per acabar. Andorra Turisme els dona prou suport en quant a promoció?

Jo crec que estem en una situació avantatjosa respecte a la resta de museus del país per aquesta realitat que el turisme esportiu i la bicicleta són una estratègia de país en la qual s’han sumat administracions de tota mena i hi ha iniciatives particulars i empresarials. Per tant, tot això ens rema a favor, però no a favor del museu, sinó com a territori. Realment a nivell del sud d’Europa hi ha dos o tres destins de cicloturisme i som un d’ells. Diria que la Toscana, Girona i Andorra són d’aquests llocs que dins de l’imaginari col·lectiu d’un ciclista dius: ‘aquí hi he d’anar’.