I tot amb una idea clau: el benestar financer és clau, també, per tenir un bon estat de salut física i emocional. És a dir, qui pateix massa per la seva situació econòmica, tampoc és cap secret, pot acabar tenint altres problemes. I, per això, és clau, defensa Martínez, tenir un mínim coneixement per saber afrontar les qüestions financeres que, de forma irremeiable, tothom es troba gairebé cada dia. I en això, adverteix, cal millorar. L’educació financera de la societat, en general, és pobra.
Per això, defensa que cal arribar al màxim de gent possible amb les seves explicacions. I, també, que no cal esperar a l’edat adulta. Al contrari, considera que aquests coneixements s’han de posar sobre la taula des dels primers cursos d’ensenyament però, també, a casa. Una opció tan senzilla com donar una paga setmanal als infants, assegura, pot ajudar-los, i molt, de cara al futur. Si els ha picat la curiositat, ja saben, la cita és aquest vespre.
El fet que el fons de reserva porti un expert en educació financera, en ensenyar, entre altres coses, la gent a estalviar, pot fer pensar que sense un estalvi privat no hi ha opció a tenir una pensió digna...
Per mi no és ben bé així. Al final, l'educació financera el que permet és tenir benestar financer i això acaba repercutint en la salut física i l’emocional. Després, la pensió hem de veure quina és la seva taxa de retorn. Si un té una nòmina de 1.000, igual una taxa del 70% ja és una prestació digna perquè la gent pot tenir ja el seu habitatge pagat. També hi ha qui potser vol passar la jubilació viatjant, coses que van més enllà, llavors tenir un estalvi complementari pot ajudar, però fomentar-lo no és renyit amb què hi hagi d’haver pensions dignes per a tothom.
“Necessitem millorar, informar-nos I formar-nos una miqueta més, perquè les finances afecten el nostre dia a dia”
Per tant, entenc que tenir una pensió digna és factible sense haver de recórrer a plans privats?
Avui en dia, si es fa bé, sí. També depèn de la piràmide poblacional i de les aportacions que hi hagi per baix, però sí que es poden fer pensions dignes amb un sistema de repartiment, tot I que jo soc més partidari d'un sistema de capitalització.
Quin és l’objectiu de la xerrada que faràs, organitzada pel fons de reserva, i, ja dimecres, amb alguns joves del país?
Entendre que les finances personals han de servir per tenir més benestar. Hi ha un triangle entre el benestar físic, l'emocional I el financer. Si falla un dels tres, repercuteix en els altres dos. Les persones que tenen estrès financer, tenen més problemes de salut física i emocional. Fins i tot, falten més a la feina. Són persones menys productives. Segons els estudis, acaben faltant entre dos i nou dies més al treball. La meva intenció és explicar això i donar eines per agafar el control de les finances I sentir aquest benestar, que no va de guanyar més.
Hi deu ajudar, no?
Sí, però el que vull dir és que jo conec gent amb nòmines altíssimes que estan estressats finançament i gent amb sous més modestos que tenen benestar financer perquè se saben organitzar, arriben a final de mes i tenen les necessitats cobertes. A vegades passa que aconsegueixen més ingressos però les despeses també s'incrementen. Doncs l'important és tenir el control, agafar-lo i saber per on se te'n van els diners o construir un fons d'emergència per imprevistos entre altres coses. La idea és que cal tenir clar que amb unes finances controlades serà més fàcil assolir els teus objectius. I aquesta és l'altra clau que també tractarem: conèixer els objectius vitals. Això és un tema més d’autoreflexió. Com vull que sigui la meva vida en el futur? Per exemple, algú em va dir que volia tenir una autocaravana d’aquí a cinc anys. I què estava fent? Res. Doncs, anem a mirar: quant val aquesta caravana? Quants diners has d’estalviar? Quina entrada haurà de posar? Però si d’entrada no saps que vols una autocaravana d’aquí cinc anys, tota la resta no té sentit. L’objectiu vital, doncs, també és important.
“Com a expert, m'és igual si es fa amb un sistema privat o un de públic; el que és important és estalviar”
Vostè, que és expert en educació financera, considera que la societat en general té un bon nivell?
En línies generals, a Europa, és millorable, tant l'educació com el comportament financer. Ens trobem amb estudis internacionals que així ens ho ensenyen, amb preguntes molt bàsiques que la gent desconeix i normalment és perquè no ens han explicat a l’escola alguns conceptes que després necessitem per a la resta de les nostres vides. Hem estat parlant d'objectius vitals i darrere cadascun d’ells hi sol haver un de financer. No hi ha dia que no interactuïs amb les finances, que no paguis alguna cosa, que no tinguis un dubte a la targeta, que rebis la nòmina i no sàpigues que és el salari brut o que vagis al banc perquè necessitis finançament i no acabis d’entendre com funciona.
En termes educatius, necessita millorar la societat...
En general, necessitem millorar, informar-nos I formar-nos una miqueta més, perquè les finances afecten el nostre dia a dia. A vegades també hi ha el tabú, que no es vol parlar de diners, i el mite, que són molt difícils. I poden ser complicades i complexes, però les personals són relativament senzilles. Amb una mica de formació, informació i interès es pot aprendre. I després també tenim el mal costum de no fer preguntes quan anem al banc. Quan algú va a comprar un mòbil, arriba a la botiga sabent més que el venedor perquè ha mirat per internet, ha preguntat els amics i ha vist comparadors. I quan et diuen si ho vols finançar, no preguntes ni el tipus d’interès ni si hi ha una comissió. Directament, entenem que com serà complicat, ja no pregunto, quan segurament seria molt més senzill entendre el tipus d'interès que algunes coses de les funcions del mòbil.
Quina és la clau per tenir un bon benestar financer?
Això és una de les coses que explicaré.
Toca fer spoiler, doncs...
És una de les coses que m'agrada explicar tenint en compte quines característiques tenen les persones que tenen benestar financer. Es pot resumir en quatre punts. El primer és que tenen el control de les seves finances. El segon, que poden fer front a un imprevist o una despesa necessària. El tercer, que o no estan endeutats o tenen el deute sota control. I el darrer és que coneixen els seus objectius vitals clars i estan en camí d’aconseguir-los.
Amb un salari mínim de 1.525 euros es pot tenir benestar financer?
El problema avui dia és l’habitatge, que el preu és elevat i una part gran de salari marxa per aquí, però tot és una mica organitzar-se. Del salari que tinc, quina part dedico al pis; quina, a coses que necessito; i quina, a l’oci. Si més no, que aquest exercici d’endreçar s’hagi fet. Sempre posa l’exemple de les nostres àvies. Els hi arribava un sobre amb la nòmina i en pots o calaixos ho dividien. Pel menjar, pels nens, per la casa... Estaven fent un pressupost sense saber-ho. Això, doncs, és bàsic. Si no ho faig, és molt difícil. Clar que hi ha gent amb sous baixos o que no té ingressos i entenc que hi hagi qui em digui que ho tindran impossible, però fer un pressupost ho pot fer tothom.
El problema deu ser tenir els ingressos per cobrir-lo...
Clar, clar, clar, clar, però, vull dir que, al final, un cop tenim els ingressos, saber on se’n van els diners és una cosa que la gent no fa quan hauríem de saber fins a on va el darrer euro. A partir d'aquí, podem prendre decisions. És evident que una persona amb els recursos escassos ho té molt més difícil que una amb els recursos més elevats.
“Amb la paga setmanal la clau és que no només transfereixo diners als nens, sinó també la responsabilitat de gestionar-los”
Com ha d’afrontar algú amb 30 o 40 anys el seu benestar financer sense oblidar que, d’aquí a un temps, es jubilarà i necessitarà tenir una pensió?
Jo miraria i buscaria saber quina és la meva pensió esperada i, a partir d’aquí, preguntar-me si, per la vida que m’imagino, en tindré suficient. Com més aviat es comenci, més fàcil és, gràcies a l’interès comport, anar fent un petit capital. El que és important és preveure quina prestació s’espera i veure si, amb això i les despeses que creu que tindrà, serà suficient. A partir d’aquí, anar construint.
Aquest estalvi és millor buscar posar-lo en instruments públics o al sector privat?
Sincerament, com a expert, m'és igual si és privat o públic. El que és important és estalviar. Si l'instrument és públic o privat, és indiferent. El que importa és fer-ho com més aviat millor, amb una rendibilitat elevada i amb uns costos baixos. La intuïció em diu que si ho fas amb algun servei públic, totes les comissions seran més baixes, però també es pot legislar per llei que el privat tingui un límit a l’hora de cobrar. L’important és realment fer-ho.
El privat té prou garanties?
La normativa europea és garantista. No tinc cap dubte de la solvència de les entitats andorranes quan ofereixen els seus productes per establir inversió. Al contrari, són capdavanters en moltes coses. Amb això, estaria molt tranquil.
Els sistemes de pensions públics, tal com els hem conegut com fins ara, tenen futur?
Crec que sí. Aquí, el problema ara és la piràmide poblacional, perquè hi ha una generació que és la més difícil de cobrir, però després tot s’anirà normalitzant. Per a mi, què seria l’ideal? Si hagués d’escollir, diria que es podria mantenir un sistema de repartiment i combinar-lo amb un de capitalització. Tu vas fent aportacions i la teva pensió va quedant allà. A Espanya, que té la taxa de retorn més alta d’Europa i on cal molta mà d’obra per fer-hi front, crec que hi continuarà havent pensions. Una altra cosa és si sempre pujaran amb la inflació, però no dubto que el sistema continuarà funcionant.
“Els orcs tenien una esperança vida de 30 o 40 anys, amb la qual cosa la seva pensió, per molt que aportin cada any, no l’arriben a gaudir gaire; en canvi, un hobbit a la Comarca viu cent i pico d’anys i amb ells el sistema ho tindria més difícil, però podem fer que es jubilin més tard. I ja no parlem dels elfs, que són immortals. Seria injust que es retiressin als 65”
Com afecta l’esperança de vida a tots aquests càlculs?
Això afecta i també l’objectiu temporal dels objectius financers que tinguem: si volem l’autocaravana d’aquí a cinc anys, comprar-nos el pis en quinze i jubilar-nos en 30. Això influirà també en el meu risc. Si m’haig de jubilar en 40 anys, un jove i vol començar a estalviar podrà arriscar-se perquè a llarg termini tendirà a guanyar. Si és algú que ho ha de fer d’aquí a poc temps no convindrà que ho posi tot a renda variable perquè hi ha més risc. Més que l’esperança de vida, el que mana és l’horitzó temporal de l’objectiu.
Quan s’hauria de començar a fer educació financera?
A veure, una cosa és a casa I l'altra és de l'escola. A casa soc partidari de partir dels 6 o 7 anys, quan els nens ja són capaços de fer algun càlcul aritmètic, de donar-los una paga simbòlica, perquè comencin a gestionar els cromos o les llaminadures. I a l’escola, crec que des de primària fins a la universitat caldria anar tractant transversalment alguns conceptes, perquè al final és el que veiem a la vida adulta, quan tots tindrem necessitats financeres.
Quina hauria de ser la paga per a un nen?
Més que la quantitat, el que és important aquí és l’edat a la qual comencem. Jo ho faria a partir dels sis o set anys i es pot anar incrementant. I quan ja són adolescents, que sigui mensual perquè aprenguin a anar-se gestionant mes a mes. I que no sigui tan poca cosa com perquè no hi hagi res a gestionar ni tampoc tant que no sigui necessari perquè ho poden fer tot. Aquí cada família ha de buscar i acordar. Aquí és clau que no només transfereixo diners, sinó també la responsabilitat. El que deia dels cromos. Si tens set anys el que li dic és que, a partir d’ara, els cromos els pagues tu. La meva gran ja té catorze i li dono 41 euros a més -eren 40 i ara he pujat la inflació-; a partir d’aquí podrà decidir si vol anar dos cops al cinema i un a berenar a les amigues o anar només un dia i estalviar per una cosa més important que voldrà fer d’aquí a dos mesos. Ella té la capacitat de poder decidir una mica, també amb coses pactades. Els diners són per això però no per això altra. Imagina que la meva filla estigués deu mesos sense gastar res i quan té 400 es compra una Play Station.
Tindria mèrit aguantar deu mesos...
Sí, sí, però això són coses que s’han de pactar a casa. La decisió final, crec, ha de ser, en aquest cas, compartida o, almenys, pactada.
És partidari que des de ben petits se’ls fiqui al cap la cultura de l’estalvi?
Sí, però no com a privació, sinó perquè comencin a entendre que suposa un regal per a ells en el futur. Ara no es compren els cromos però d’aquí a tres setmanes podràs tenir una revista o en dos mesos, un joc de la Play.
Qui porta millor les finances, els nens o els adults?
És molt bona pregunta. Per força, els adults les hauríem de portar una miqueta millor en el sentit que hem tingut experiència i hem vist quines coses funcionen i quines no, però també és veritat que els petits tenen l’avantatge que tot és més limitat. A la meva filla el fons d’emergència el pot tenir per si se li espatlla el mòbil, però els grans tenim més preocupacions i més dificultats.
A vostè, però, li agrada explicar això de l’educació financera d’una forma força original. Com es fa això de vincular pel·lícules a les finances?
Mira, jo amb els nanos dimecres els posarà l’exemple de Superman. Cobra una nòmina al Daily Planet com a Clark Kent però no arriba a final de mes. Llavors, els plantejaré què podem fer perquè ho faci. En l’exemple que poso no gasta en taxis quan pot anar volant. També faig servir la pel·lícula ‘UP’ per parlar de fons d’emergència. També parlo de la diversificació amb ‘Forest Gump’, de les pensions amb ‘El senyor dels anells’ o de l’interès comport amb ‘Star Wars’.
Expliqui’m això de les pensions i ‘El senyor dels anells’...
Els orcs tenien una esperança vida de 30 o 40 anys, amb la qual cosa la seva pensió, per molt que aportessin cada any, no l’arriben a gaudir gaire. En canvi, un hobbit a la Comarca viu cent i pico d’anys i amb ells el sistema ho tindria més difícil, però podem fer que es jubilin més tard. I ja no parlem dels elfs, que són immortals. Seria injust que es retiressin als 65.
I això de l'interès compost i ‘Star Wars’...
Aquí el que faig és agafar la princesa Leia i el Luke Skywalker, que són bessons. Arriben als 20 anys i ella vol començar a estalviar i Luke diu que encara no. Ella ho fa durant deu anys i, després, deixa de fer-ho però ho manté invertit. I, en canvi, Luke comença a estalviar un cop passats aquests deu anys i ho fa durant 40, posant el mateix que ella. I a la jubilació ella té més diners que ell per haver començat ade molt jove i l'interès compost fa que es vagi incrementant i acabi tenint molt més tot i haver aportat poc.
Quantes pel·lícules ha vist?
No sé quantes hauré vist, però almenys una per setmana de la meva vida.
I totes les analitza sota aquest prisma?
Totes no, però sí moltes. Al blog hi tinc moltes analitzades.