Per començar, cinc anys després, què en queda de la Covid persistent?
Si es refereix als números, crec que des del ministeri s’han facilitat les dades del que hi ha codificat, que no vol dir que sigui estrictament el que passa. Però encara no tenim una definició uniforme del que és la Covid persistent, n’hi ha diverses, per tant, en funció del que facis servir també és difícil de quantificar. Hi ha una part que es confon amb altres símptomes postvirals, per tant, això també dona dificultats de cara a la quantificació, com la la fatiga crònica, que també pot ser per altres virus, com la grip. Per tant, en no tenir un marcador biològic, és molt difícil el diagnòstic i quantificar amb seguretat. Tenim estimacions de prevalença, que segons els estudis van del 6 al 15% de la gent que té Covid, altres parlen de menys, ho situarien al 3%.
Inicialment s’havia parlat de més, situant-ho entre el 10 i el 20%.
Sí, és cert. Però el que sabem és que amb les noves variants i amb les vacunes en tenim menys.
De totes maneres, algú que es contagia avui de Covid, pot derivar encara en una Covid persistent?
Sí, encara pot derivar en una Covid persistent. El que sí que sabem és que les possibilitats que derivi en una Covid persistent són menys ara que amb les variants inicials. És a dir, a partir d’Òmicron la incidència de la Covid persistent disminueix respecte a les variants Delta o preDelta. Sí que hi ha certs pics a l’inici de les noves variants, alguns estudis insinuen que amb el canvi de variant hi pot haver un petit pic, però en tot cas, sempre, la tendència és anar a la baixa en quant a prevalença. També la seropositivitat, tant per malaltia com per vacunació, i les formes de Covid més lleus estarien associades a menys prevalença de malaltia, tot i que no sempre va lligat a la gravetat. Per tant, ara fer una estimació del que hi ha no és fàcil. Hi ha un problema de definició, hi ha un problema de quantificació i de superposició amb entitats que són molt semblants, i segurament hi ha un problema de codificació. Per tant, donar una estimació exacta del que tenim és complicat.
“La fatiga, l’emboirament o els dèficits cognitius de memòria recent, de nominació... Potser són els símptomes més freqüents, també els respiratoris”
Si tenim en compte les dades que ens han passat, el 2024 eren 16 casos, que constaven en història clínica, el 2023 eren 11 i el 2022, 91. Però si ens fixem en els percentatges de prevalença que comentava, i tenim en compte la quantitat de gent que ha passat la Covid, hauríem d’estar en xifres molt més altes. S’explica perquè potser hi ha diagnòstics, per exemple, de fatiga que no es lliga a Covid persistent?
Per començar, una cosa és la incidència, és a dir els casos nous que hi ha per tants habitants, i l’altra és la prevalença que és el que tens en aquest moment en aquesta població. Ara bé, n’hi ha que es curen, alguns al cap d’un any s’han resolt i per tant, molts dels detectats han deixat d’estar a les llistes. El que estem parlant amb codificació és declaració de nous casos, que no vol dir que són els que tens. Alguns dels que tenies l’any passat es mantenen i altres possiblement ja no tenen símptomes. S’ha documentat que hi ha gent que hi està un any, n’hi ha que n’hi estan tres o hi ha qui ho arrossega des de l’inici. A més, cal tenir en compte que això ha d’impactar.
Què vol dir?
Tu pots tenir símptomes després de la Covid, però perquè realment sigui considerat un Covid persistent o ‘long Covid’, això ha d’impactar en la teva vida diària. És a dir, si aquests símptomes són lleus i no impacten en la teva vida diària, al final no consta com un diagnòstic de malaltia.
Si al cap d’un any els símptomes desapareixen, això es pot considerar un Covid persistent? O quin són els terminis que es tenen en compte?
Gairebé que ni amb això es posen d’acord. La definició més acceptada és a patir dels tres mesos de persistència de símptomes. Però no hi ha un límit, pot ser per tota la vida, pot ser per tres mesos mes, per un any. És a dir, el límit està posat per començar-ho a considerar, però no com a final. Que això no vol dir que no es puguin resoldre els símptomes amb el temps o millorar. Per tant, com dic, no és un criteri uniforme però la definició més acceptada és que es comencen a considerar persistents els símptomes a partir dels tres mesos, abans es considera que formen part de la malaltia aguda, i després no hi ha límit. El que cada persona tardi a recuperar-se si és que es recupera.
El 2021 es va fer una primera enquesta, es va parlar d’un registre... Tot això s’ha continuat?
El que es va fer és un protocol per identificar aquests pacients amb les definicions llavors vigents, que han anat canviant al llarg del temps. Hi ha diverses propostes, totes semblen molt, però no són exactament iguals, i el que es va fer és posar aquest coneixement a l’abast de tots els professionals de la salut, agafant les guies que teníem de l’entorn, les definicions que hi havia llavors, posar-ho en un protocol perquè tothom pogués accedir-hi i fer el diagnòstic si procedia. La idea era veure que teníem, però sobretot era unificar el procés d’atenció a aquests pacients. Això tenia molt d’interès en aquell moment perquè havíem passat les primeres onades de malaltia aguda, i quan havíem d’afrontar les seqüeles per tenir un criteri uniforme i que els pacients tinguessin accés a una cosa una mica igual. Això, amb el temps, aquí i a tot arreu, ha passat a ser més una condició molt similar a qualsevol altra que cada professional tracta amb l’evidència científica disponible i el seu criteri. En aquell moment era una cosa nova i calia unificar, però ara ha passat a ser una malaltia més.
Entenc que no hi ha un seguiment especial ni una unitat específica per tractar Covid persistent.
Aquí no tenim una unitat específica. Però com a la majoria de llocs, on hi ha d’haver el gruix dels pacients és a l’atenció primària i és on són, perquè la majoria de símptomes associats a la Covid persistent es posen tractar des de l’atenció primària i es deriven a atenció especialitzada quan hi ha dubtes en el diagnòstic, símptomes que puguin ser específics que siguin de difícil control a la primària, per exemple neurològics. Però el gruix aquí i a tot arreu és a la primària. Queden algunes unitats de Covid persistent en alguns hospitals de tercer nivell que veuen casos, que són els que fan estudis o els que veuen els casos de més difícil control.
“Coneixem gent que està fent investigació, però de tot el que s’ha provat, i s’han provat moltes coses, de moment no hi ha res”
Tenen algun perfil de malalt de Covid persistent?
Dones, de mitjana edat, si es té sobrepès... tots aquests serien factors de risc per tenir Covid persistent. També gent amb patologia autoimmune, o altres que sovint veiem associades amb altres símptomes postvirals. Alguns estudis associen la Covid amb el desenvolupament durant el primer any de malalties autoimmunes, però ja no seria Covid persistent, sinó que el virus hauria accelerat l’aparició de certes malalties per una predisposició preexistent a tenir-les. A més, hi ha cert biaix, perquè el pacient que tenia Covid, sobretot en la primera onada, estava molt més controlat i potser feies més diagnòstics pel control, no perquè fos causa de la Covid
Encara queda gent que no hagi recuperat, per exemple, el gust o l’olfacte?
Sí, queda poca gent, perquè la majoria ho han recuperat, però pot passar. I de fet aquesta és una de les definicions de la Covid persistent, però no és el símptoma més freqüent.
I quins serien?
La fatiga, l’emboirament o els dèficits cognitius de memòria recent, de nominació... Potser són els més freqüents, també els respiratoris, l’ofec, el malestar després de fer exercici, dificultats per recuperar-se després de fer un esforç física, que també és molt comú amb moltes altres postvirals. Olfacte i gust és veritat que és una de les seqüeles que es pot tenir que s’acaba recuperant.
En aquest moment, aquí es fa recerca en aquest àmbit?
Ara no. En el seu moment es van fer coses, però ara a l’hospital no hi ha cap estudi en marxa.
Tenen contacte amb altres hospitals que sí que fan la recerca o per seguiment de pacients?
Formal, no. En les nostres consultes del 2022 la Covid estava a tot arreu i ara que ens arribin a l’hospital ens arriben molts pocs casos. Com que tampoc hi ha un tractament específic, perquè s’han provat moltes coses però de moment no hi és, només es fa tractament dels símptomes i ajudes al pacient a viure amb aquests símptomes facilitant trucs per fer front a les coses que interfereixen més a la vida diària. Per això no s’ha fet un camí de derivació formal. Sí que coneixem gent que està fent investigació, però, insisteixo, de tot el que s’ha provat, i s’han provat moltes coses, de moment no hi ha res. Llavors, que pacients nostres entrin en un assaig, que significa baixar... Si no tens un pacient realment amb molta afectació, que se’n pot beneficiar molt, difícilment busques un assaig clínic que li comporti baixar a Barcelona cada ‘x’ temps. Que jo recordi crec que no hem posat a ningú en assaig clínic.
A nivell mèdic, hi ha certa frustració amb el fet de no poder donar una resposta als pacients?
Això ja ens passava amb fatiga crònica i amb fibromiàlgia, i ens passa ara i amb totes aquelles malalties que no tenen un marcador de diagnòstic, tot i que el diagnòstic és clínic. Al pacient segurament li agradaria que li diguessin: ‘Aquesta prova t’ha sortit positiva i tens això’. Però els expliques que no té un marcador, que és un diagnòstic clínic, això sempre costa més d’acceptar i a tots ens costen d’acceptar certes limitacions en la nostra vida diària i als metges ens costa d’acceptar que no podem fer res per solucionar-ho, que podem fer coses per millorar però que no tenim una solució. En medicina per desgràcia en tenim moltes de frustracions perquè no arribem a tot el que voldríem.
“A tots ens costen d’acceptar certes limitacions en la nostra vida diària i als metges ens costa d’acceptar que no podem fer res per solucionar-ho”
En cinc anys, considera que s’ha avançat molt? S’ha fet prou per investigar la Covid?
Es va fer molt més en els primers dos anys, es va avançar moltíssim perquè es van destinar quantitats ingents de diners, com mai s’havia fet, però és veritat que a partir que arriben variants més benignes, tenim una vacunació i una exposició molt alta al virus, i per tant, passem de mortalitats que poden anar fins la 20% i les baixem a l’1%... El canvi ha fet que la necessitat en investigació no es percebi com tant imminent i ha baixat. No és que no se’n faci, però el nombre d’estudis, segurament, ha baixat. I és normal, perquè la necessitat ha estat diferent. Ara tenim mortalitat diferent, taxes d’infecció molt diferents i tot ha canviat molt i ha canviat per a bé.
La gent que es troba amb aquests símptomes, poden ser optimistes que finalment podran tenir una resposta o una solució?
Jo crec que sempre hem de pensar que hem de millorar coses, que les coses milloraran i que a més a molta gent se li acaba resolent per si sol el problema. Ara mateix, però, línies d’investigació amb potencial, és complicat, però bé, les coses en medicina afortunadament canvien. A vegades sembla que els canvis són molt lents, però mires enrere...
Potser cinc anys no és un termini tan gran.
En medicina és molt poc temps, té raó. De fet, el que vam tenir el primer o segon any és una cosa absolutament extraordinària.
Queda camí.
És que no sabem la causa. Alguns parlen de persistència viral, hi ha qui diu que la persistència viral potser explica, però no ho explica tot perquè hi ha gent que no té res i quan analitzes teixits, té virus. Sí que és veritat que coincideix que hi ha més gent que té símptomes entre els que tenen persistència viral prolongada, però no pot ser l’única causa. Hi ha qui diu que el Covid persistent és un tema més d’autoimmunitat o de regulació de la immunitat... És a dir, hi ha diverses explicacions però cap que ho expliqui tot. Potser és multifactorial, com moltes coses en medicina. Però com arregles una cosa si no saps el mecanisme que la provoca? Saber la causa és important per trobar les solucions, perquè ara l’únic que fem és pal·liar símptomes. Quan saps la causa pots dirigir. Amb temps esperem que s’hi arribi.
Comentaris (6)