Com valora la revalorització de les pensions inclosa en els pressupostos del 2026, aprovats aquesta setmana?
El primer que cal aclarir és que en la vida real hi ha sous diferents. No guanya el mateix el director d’una empresa que el caixer que treballa en la mateixa empresa, per exemple. A l’univers dels pensionistes, doncs, passa el mateix: les pensions són un reflex de la realitat prèvia. Una pensió és, en el fons, un estalvi que tu fas –normalment obligatori: ho és per llei– i qui hagi tingut un sou alt o bé hagi cotitzat molt tindrà, en definitiva, una pensió més alta. A la inversa, passarà el mateix: amb un sou baix la pensió resultant serà baixa també. És la crua realitat. El problema és que sovint es treuen conclusions errònies de les estadístiques. En aquest sentit, es parla de pensions baixes, però la mitjana de la retribució es fa tenint en compte el que cobren els jubilats que han cotitzat quinze anys, però també el que perceben els pensionistes amb trenta anys o més treballats. Per tant, diem que les pensions són baixes, però cal comparar-les amb la vida laboral. El que no pot ser és que un senyor que vingui a Andorra als quaranta anys cobri la mateixa pensió que algú que ha treballat al país des dels divuit. Crec que això es pot entendre. Aleshores, quan mires les estadístiques, la mitjana surt baixa, sí, d’uns 1.200 euros, però això és així perquè hi ha un col·lectiu que té una vida laboral reduïda. S’ha de mirar, també, la mitjana de la gent que ha cotitzat 35 o 40 anys. I en aquest cas, sí que veus que hi ha pensions de 1.300 o 1.400 euros.
I pel que fa, doncs, a la revalorització inclosa en els comptes d’enguany, que és el que li demanava...
El pressupost contempla, finalment, una de les demandes que vam fer directament al cap de Govern durant l’última Festa Magna. Una demanda concreta que ja havíem fet l’any anterior, per cert. El que demanàvem i s’ha fet efectiu és l’esglaonament de l’increment de les pensions. Vam proposar que les pensions brutes mensuals que estiguessin per sota del salari mínim –que ara és de 1.525 euros; abans era de 1.447– s’augmentessin dues vegades l’IPC anual del 2025, que va quedar en un 2,7%. És a dir, demanàvem un augment del 5,4%. I així s’ha integrat en els comptes. Ara només queda signar-ho. I, evidentment, aquest increment és retroactiu a l’1 de gener.
És a dir, des de la federació estan satisfets.
Sí, el que vam demanar l’octubre passat s’ha contemplat, el Govern ens ha escoltat. Totes les pensions mensuals de jubilació i viduïtat que estan per sota del salari mínim seran incrementades un 5,4%. Els jubilats que cobren una pensió que queda entre una i dues vegades el salari mínim veuran augmentada la prestació un 2,7%, és a dir, l’IPC. Les pensions que oscil·len entre dues vegades i tres el salari mínim s’incrementaran un 25% de l’IPC. I les que estan per damunt del triple del salari mínim no s’augmentaran.
Les pensions més altes queden congelades. El creixement és zero. És just?
El que volíem és que les pensions més baixes visquessin una revalorització més alta del que és habitual. Pensa que les més altes són pensions substancialment elevades. I, a més, les cobra molt poca gent. Vam fer un càlcul l’any passat i vam determinar que estem parlant de 80 o 90 persones cobrant una prestació superior al triple del salari mínim. L’impacte és molt poc i és menor perquè la pensió ja és molt alta. És important dir, també, que alguns pensionistes també cobren una jubilació d’un altre país. Potser perceben 1.200 euros a Andorra, però també tenen una segona pensió perquè han treballat a Espanya, França o Portugal.
“És important dir, també, que alguns pensionistes també cobren una jubilació d’un altre país. Potser perceben 1.200 euros a Andorra, però també tenen una segona pensió perquè han treballat a Espanya, França o Portugal”
Un complement.
Bé, de vegades, no és un simple complement. Aquest complement pot ser de 800 o 900 euros. És una pensió, de fet. No són quatre duros. No és una quantitat per fer un cafè i prou, diguéssim. Així, les estadístiques de la CASS diuen que la pensió mitjana és de 1.200 euros, però cal tenir en compte que també hi ha aquest gruix important de jubilats que reben una pensió estrangera.
La federació ha sol·licitat una aportació de cinc milions d’euros al Fons de Reserva de Jubilació: per què considera que és una mesura necessària?
És el que ja fa en altres països. A Espanya i França, per exemple, el Govern normalment cada any, quan aprova els pressupostos, dedica una part dels comptes a la guardiola del fons de pensions. És veritat que a Andorra el Fons de Reserva de la Jubilació ja té aproximadament uns 2.000 milions. Ho vam demanar i el Govern ja ens va donar una resposta negativa. Al pressupost, de fet, ja es pot comprovar que no s’ha previst aquest traspàs.
Mantenen la reclamació, però.
Sí. Considerem que aquesta idea d’aportació és pertinent, important. Ara bé, se’ns pot criticar dient que podrien ser dos milions o bé trenta. Cinc milions, però, és una xifra prudent, petita per a un pressupost com el del Govern, d’uns 600 milions. Ens van dir que no, però. I l’argument va ser que el fons de reserva ja està dotat amb 2.000 milions. Per tant, aquesta aportació no cal.
Segons les estadístiques, un 22% de les persones grans es troben en risc de pobresa encara amb pensió i prestacions incloses. És una realitat que palpa?
Bé, segurament sigui així, però com es calcula aquesta dada? Ja he dit que les pensions són baixes, però ho són perquè molta gent ha cotitzat pocs anys i ha cotitzat poc, que és un dels altres problemes que cal abordar. Mirem Espanya o França. Són països que en què es cotitza al voltant del 40% [el 22% a Andorra]. La pensió és un estalvi, una guardiola: si poses poc, tindràs poc. Un altre inconvenient per al recompte de la pensió és que abans –ara ja no passa tant– la gent cobrava part del sou sense declarar. L’assalariat moltes vegades calla, però hauria de dir-ho perquè tot això el perjudica.
L’augment de la cotització no s’acaba de desencallar mai al Consell General. És el camí que cal seguir per millorar les pensions?
Sí, s’hauria de canviar el percentatge de cotització per no arribar a la tercera edat amb pensions tan baixes. La gent hauria de cotitzar més. Hi ha una comissió al Consell General que treballa en aquest sentit, però ja n’hi va haver una altra anterior que també va debatre aquest assumpte. Els informes estan fets, de fet. Jo crec, però, que aquest any o tirarà endavant la modificació profunda del sistema de pensions perquè estem en un any preelectoral i és un tema pelut. És una qüestió que requereix consens absolut. La modificació hauria de passar amb el vot favorable dels 28 consellers. En any preelectoral, aquesta unanimitat és molt complicat assolir-la. El que sí que es pretén fer és una rectificació urgent de dos o tres aspectes de base que comptaria amb l’acord de tots els grups: alça de la cotització i augment de l’edat de jubilació. El que passa és que tornem al debat de sempre quan parlem d’augmentar les cotitzacions: quina proporció paga l’empresa i quina part paga l’assalariat? Paral·lelament, el Fons de Reserva de la Jubilació va augmentant progressivament per dues raons: el rendiment mateix del fons i les importacions, és a dir, el superàvit que la CASS genera anualment.
Un factor de risc de pobresa al qual es veuen exposades les persones grans és l’habitatge. El 2027 arribarà la descongelació dels lloguers, que tot i que estarà ‘regulat’, pot fragilitzar encara més la situació d’alguns pensionistes.
És un problema això, aquesta caiguda de la pròrroga. Però també cal veure l’altre costat: el Govern va contactar l’altre dia amb 800 propietaris de pisos turístics per traspassar-los al mercat de lloguer. És a dir, per un costat, cal augmentar l’oferta de pisos de lloguer, una qüestió que el Govern –encara que sigui molt a poc a poc– està atenent. Després tenim, també, el parc públic de pisos a preu assequible. Al febrer, l’Institut Nacional de l’Habitatge obrirà una nova promoció amb els dos blocs d’Arinsal, que sumen uns setanta pisos. Què passa, però? Que els pisos del parc públic no tenen un gran impacte perquè no representen un gran volum. L’impacte és baix. Fins que no s’arribi als 1.000 o 1.500 pisos de lloguer assequible… I es trigarà a arribar a un parc d’aquestes dimensions. Han de sumar-se més endavant els pisos del Pessebre –aquí a Escaldes, que, per cert, avancen molt lentament; jo hi passo cada dia i no veig gaire activitat– i ja tenim en funcionament els de Canillo.
Les parròquies també comencen a fer feina en aquest sentit: tenim el projecte de pisos tutelats de la Fundació Laurus a Sant Julià i els divuit pisos reformats del programa Reviu de la capital destinats a la gent gran.
Totes aquestes iniciatives estan molt bé, però quin impacte tindran divuit pisos respecte del volum total del mercat de l’habitatge d’Andorra? De moment, els projectes no són massius, diguéssim. Tot suma, però la repercussió és baixa. Això implica que la gent continua vivint en cases de lloguer i tenen dificultats per pagar l’arrendament, la qual cosa pot generar problemes de salut mental. A aquesta situació cal sumar ara la incertesa que produeix la descongelació del 2027. Els llogaters no saben què els pot passar.
“Totes aquestes iniciatives estan molt bé, però quin impacte tindran divuit pisos respecte del volum total del mercat de l’habitatge d’Andorra? De moment, els projectes no són massius, diguéssim. Tot suma, però la repercussió és baixa. Això implica que la gent continua vivint en cases de lloguer i tenen dificultats per pagar l’arrendament”
La gent gran amb qui parla li transmet preocupació?
Sí, sobretot per l’escenari que es pot obrir l’any vinent. I és normal. Si no tenen alternativa, veuran com els augmenten un 40% el lloguer. És cert, però, que el Govern ha previst uns barems que limiten l’increment aplicat: per zona, per dimensió de l’habitatge, per antiguitat de l’immoble… El col·lectiu de la gent gran és un col·lectiu feble. Un treballador actiu pot demanar un increment de sou o pot mirar de trobar una segona feina, però els pensionistes no. Tenen la pensió i prou.
Com valora l’evolució de les places a les residències i els pisos amb suport per a la gent gran que s’estan creant al país? Tenim els pisos de Sant Julià, com deia, o bé la futura residència d’Encamp. O, fins i tot, tot i que aquest s’espera a molt llarg termini, el projecte de geriàtric del comú d’Ordino.
És una evolució lenta. Mira, jo he anat a la inauguració d’El Cedre, de la Salita i de Clara Rabassa i puc dir que des que es posa la primera pedra per construir una residència fins que entra la primera persona poden passar cinc o sis anys. I ara mateix –gener del 2026– no hi ha cap residència que s’estigui construint. I cal recordar, a més, que l’única residència pública és El Cedre.
Això torna a abocar el col·lectiu de la tercera edat a situacions de risc i fragilitat: pobresa, aïllament, solitud... Mala vida, en definitiva.
Bé, abans, moltes persones grans que no eren d’origen andorrà marxaven al poble o la ciutat on havien nascut. Amb els anys, però, la majoria ja es queda a Andorra. El que passa és que molts d’aquests homes i dones grans acaben vivint sols perquè es queden vidus o vídues. Perden mobilitat o entren en episodis de demència.
I no poden accedir a una plaça de residència. El Govern no es mou?
El Govern no vol construir i opta per acordar places convencionades amb les residències privades: Salita, Rabassa…
És urgent convencionar més places?
Sí, sobretot perquè no hi ha construcció. Però convencionar places també significa que el privat surt perjudicat, ja que la tarifa d’una plaça convencionada no és la mateixa que la d’una vacant normal. És més baixa, és un preu públic, inferior al preu de mercat. El Govern, per tant, no pot tirar de veta convencionant places amb privats, té un límit.
Pocs pisos tutelats, poques residències i la gent gran vivint a casa amb alguns casos de padrins que necessiten ser atesos al domicili per qüestions de mobilitat. Considera suficient l’oferta actual de serveis sociosanitaris i atenció domiciliària?
Sí, el SAAS ho està fent prou bé. Ha contractat més professionals i també opta per una via que és la subcontractació d’empreses privades que ofereixen el mateix servei d’atenció domiciliària. En aquests casos, una part la paga el Govern i una altra la família. Hi ha diverses empreses desenvolupant aquesta funció. Empreses que ja han vingut a presentar-se a la federació. Cal matisar, però, que el col·lectiu de gent gran s’ha de dividir en dos grups o fases: els que tenen entre 65 i 80 anys, que disposen de mobilitat, no pateixen senilitat i poden fer, en definitiva, una vida normal, activa; i els que superen els vuitanta anys, als quals el cos o la ment ja no els acompanya. És en aquesta segona fase on es requereix més atenció domiciliària.
Darrerament, hem patit un episodi de patinades nombroses a causa del fenomen de la pluja gelant. No totes les persones que van patir una caiguda eren majors, però caure en una edat avançada és més perillós. Es va actuar correctament, amb rapidesa des del Govern o els comuns? La manca d’alerta va impedir fer una feina preventiva.
Jo mateix vaig caure. Tinc un blau ara aquí a la cuixa que va en augment. Sobre aquesta qüestió no voldria pecar d’optimista, però vull recordar que tenim dotze centres d’atenció primària a tot el país. I som un país petit. Podem ser atesos en dotze ambulatoris sense comptar l’hospital.
Els serveis coberts per la CASS són suficients respecte de les necessitats del col·lectiu que representa?
Sí. Fa un any i mig, per exemple, vam aconseguir incloure l’atenció podològica –dues visites anuals– als centres d’atenció primària. És una atenció que no és una simple manicura. La salut dels peus, en aquestes edats, és molt important perquè és la part del cos on reposa el pes. Cal tenir-ne cura. També hem aconseguit desencallar l’atenció en podologia diabètica, cosa que també vam demanar nosaltres. La diabetis sovint afecta els peus i és un mal molt perillós perquè es corre el risc de gangrena. Els diabètics, en aquest sentit, tenen un tractament especial.
Creu que les llistes d’espera permeten disposar de visita mèdica o hora per fer un tràmit administratiu en un temps raonable? Algunes especialitats sanitàries acumulen demores importants… També li demano per l’atenció a la CASS i en altres administracions. Vostès mateixos van comunicar fa temps alguna queixa.
Jo diria que passem per un moment de llistes d’espera correctes. Al final, el que importa és el que tu veus i jo la setmana passada vaig demanar hora per renovar el permís de conduir i vaig poder fer la gestió força de pressa. És cert que la renovació del carnet de conduir per a persones grans es fa amb prioritat. En una hora vaig tenir el nou carnet. A la CASS, d’altra banda, hi ha una persona que es dedica exclusivament als assumptes relacionats amb les pensions. El tracte és personalitzat, hi ha un canal específic per a la gent gran.
Quant al transport públic, la valoració de la xarxa és bona? L’estiu passat, el Govern va sacsejar el mapa de línies i alguns canvis van generar rebombori. Les persones grans que agafen els busos ho fan per no haver de caminar en excés i algunes modificacions de parades han provocat algun maldecap.
Hi ha hagut malestar. Ara, però, ja n’hi ha menys. Les queixes han disminuït. Suposo que la gent s’ha habituat a les modificacions. Al principi, com passa sempre, hi va haver un cert xoc. Xoc i malestar, especialment, pel canvi de rutes en parròquies altes. Per anar de Canillo a Sant Julià has de fer dos transbords, per exemple. També hi ha hagut queixes pel canvi de parades i per la poca freqüència, tot i que el Govern ha augmentat el nombre de busos en circulació ara. Els usuaris també ens diuen que els busos van molt plens i això implica que, de vegades, el conductor s’ha de saltar una parada perquè el vehicle va molt atapeït i no pot entrar-hi més gent. D’altra banda, fem una bona valoració dels serveis de transport comunals. La prova és que van plens.
“Se’ns respecta i valora, però al final tot acaba sent una qüestió de diners. Ens hem de posar en la pell dels administradors dels recursos públics: el Govern, els comuns… Les necessitats són infinites. Un ministre o un cònsol ha d’acabar prioritzant. Per a mi, que presideixo la federació, la gent gran és el més important, però dins d’un Govern tothom reclamarà prioritzar el seu camp”
Considera que el col·lectiu de la tercera edat es valora prou a Andorra? S’escolta la gent gran? Tenen, els pensionistes, un paper en la societat?
Sí, ens considerem suficientment escoltats. Tenim un rol. El que passa és que les frases sempre són les mateixes. Pensa que Andorra s’ha fet en 50 anys. Fa 50 anys érem molt poquets, el país no tenia importància a escala internacional. En 50 anys s’ha fet molt, moltíssim. Però el nostre col·lectiu sempre escolta les mateixes frases. “Vosaltres, que heu fet el país…”, “el que tenim és gràcies a la gent gran…”. Se’ns respecta i valora, però al final tot acaba sent una qüestió de diners. Ens hem de posar en la pell dels administradors dels recursos públics: el Govern, els comuns… Les necessitats són infinites. Un ministre o un cònsol ha d’acabar prioritzant. Per a mi, que presideixo la federació, la gent gran és el més important, però dins d’un Govern tothom reclamarà prioritzar el seu camp. Un ministre d’Educació dirà que l’ensenyament i les criatures han de ser la prioritat. Si hi hagués diners per a tot, tot seria més fàcil.
Vostè diria que Andorra és un país amable per a la gent gran que hi ha de viure? El país té les seves especificitats: orografia, clima, pensions baixes…
Bé, tenim especificitats negatives, però també en tenim de positives. Si fem balanç, crec que sortim beneficiats. L’especificitat negativa és, bàsicament, el clima. I potser, també, la mobilitat per les complicacions geogràfiques. A l’altre costat, tenim tots els serveis públics o publicoprivats de què disposa la gent gran. Casals de dia, menjadors socials amb preus econòmics, un munt d’activitats organitzades… Hi ha molta vida. Qui no vulgui anar al casal, no hi anirà, és clar. No li posaràs una pistola al pit. Ahir, a la Massana, per exemple, a les nou del matí ja estaven fent un taller de memòria per als padrins de la parròquia. Potser eren nou o deu persones. En una gran ciutat serien cinquanta i l’atenció també canviaria. Els comuns també ofereixen classes gratuïtes de ioga, pilates… Es podria fer més? Sí, sempre, és clar. Si ets pessimista, sempre veuràs el got mig buit i tot estarà malament, però no és així.
Va arribar a la presidència de la federació el 2019. Quan està previst el seu relleu? Quan caldrà renovar el mandat?
Mira, jo vaig substituir algú i a mi també em substituiran. El cert és que a mi m’agradaria plegar. Jo vaig entrar de la mà del Govern actual, sobretot de la mà del cap de Govern. I l’any vinent hi haurà eleccions i el cap no pot repetir. Són set anys ja i encara que no ho sembli hi ha molta feina a fer al capdavant de la federació. Moltes reunions, gestions… No es tracta de passejar-se pels casals i pels actes com si fossis la Reina Mare. Per exemple, rebem una subvenció anual del Govern i estem obligats a fer una auditoria, a presentar els nostres comptes, a lligar les despeses amb l’ajuda econòmica. No tenim cap altra font d’ingressos. I si no tenim diners, no podem fer res. Cal ser curós.
Comentaris (2)