Ha estat temps, algun any inclòs, cuinant la història d’una passadora que podrien ser moltes de les dones del Pirineu, d’Andorra, que durant la Segona Guerra Mundial van contribuir, tant o més que els homes, a fer possible les xarxes d’evasió. Perearnau mira de rescatar aquelles dones anònimes que van salvar vides. Que van ser clau en la lluita per treure els jueus, els membres de la resistència, els pilots britànics, de l’horror nazi.
No li ha estat fàcil perquè, explica, el franquisme, al cantó català, espanyol, ha fet massa mal. Els anys de dictadura haurien ‘recomanat’ passar pàgina i deixar en l’oblit o fins i tot que algunes dones, algunes famílies de passadores, s’avergonyissin d’aquella lloable tasca. Amb ulls ‘barcelonacentristes’ exalça el paper que juguen molts historiadors locals i espera que el fet de portar al primer pla fets i històries com les dels passadors del Pirineu serveixin per fer incrementar l’interès per un episodi de la història que, literalment, l’ha atrapat.
Entre les històries de la periodista i la documentació i la recerca de la historiadora, suposo que això de la novel·la històrica li va com anell al dit.
Home, podria trobar un altre gènere, però em trobo supercòmoda fent una novel·la històrica. He fet periodisme i he fet història, i és com unir les dues coses que m’apassionen. Sobretot faig guions, sóc realment més guionista que periodista. M’agrada molt analitzar les trames de les novel·les, m’agrada molt veure que hi ha darrere de les narracions i com es teixeixen, llavors clar, això em porta a fer una trama bastant ben teixida. Diguem-ne que almenys a mi sempre m’atrapen. Però amb una component històrica que és el que m’agrada.
I, per ara, també li agrada donar llum a dones, rebels, que en el seu moment feien coses poc de dones i que, això sí, tenen una base real. Perquè a ‘Francesca de Barcelona’ hi havia un rerefons similar a la Sol de de ‘La Passadora’.
Sí, el que passa és que en aquest segon cas no és ben bé un personatge real.
Més aviat ve a ser una construcció a partir de diversos personatges.
És una construcció, sí. Quan vaig començar a investigar una mica sobre el tema dels passadors, jo me'n vaig adonar que sobretot es parlava d’homes, això que dèiem, el perfil d'home que pujava muntanyes, que havia d'estar fort, que havia d’assumir molts riscos… Tant durant la Guerra Civil com durant la Segona Guerra Mundial hi havia gent que fugia d'un cantó a l'altre i, per tant, tenies molta gent que els anava al darrere perseguint-los. Ja fossin carabiners al cantó espanyol, o la Gestapo per la banda alemanya o els gendarmes al cantó francès. Per tant, en tots els llibres es descartava que hi hagués dones fent aquesta feina. Però, què ha passat?
“És una mica un homenatge a totes aquestes dones que van existir, però que no consten enlloc. No consten en els llibres, no consten en cap recull de res, com si no haguessin existit. Em vaig entusiasmar amb tot això, perquè és un petit homenatge a aquestes dones tan invisibles, però que havien sigut molt valentes i havien fet una feina molt extraordinària en un moment molt advers”
Expliqui’m-ho.
Mirant més al detall, vaig trobar una francesa, una dona del cantó de l’Arieja, que és el cantó francès, que ho feia. I aquesta dona, amb poquets anys, devia tenir 18 o 19 anys, va pujar per la muntanya, va ajudar uns joves que fugien i els va portar un nadó, perquè duien un infant que era molt petitó, i ella el va carregar en braços i el va portar fins a l'altra banda de la frontera. I la notícia era que, 40 anys més tard, aquest nadó, que era un home, va tornar del Canadà per donar-li les gràcies, i es va fer un acte, i li van imposar una medalla a aquesta dona reconeixent-li els seus mèrits. I se’m va encendre la bombeta. Si això passava al cantó de dalt, a França, forçosament també havia de passar al cantó de baix. Perquè no penso que fossin tan diferents els uns dels altres. I, efectivament, vaig començar a gratar i a fugir una mica dels llibres d’història i em vaig passar més a la lletra petita, als historiadors locals, als testimonis. Vaig pica mil portes. Evidentment, molta gent, clar, molta gent d’aquesta generació és morta. Però tenen parents, molts fills, néts, nebots… Vaig estar parlant amb molta gent. I, finalment, vaig recollir el testimoni de 25 passadores del nostre cantó. Llavors, amb aquestes 25 passadores vaig construir el personatge de la Sol Mentruït, que és la protagonista.
Un reconeixement, a ella i, especialment, a aquelles que es podrien veure reflectides en ella, vaja.
És una mica un homenatge a totes aquestes dones que van existir, però que no consten enlloc. No consten en els llibres, no consten en cap recull de res, com si no haguessin existit. Em vaig entusiasmar amb tot això, perquè és un petit homenatge a aquestes dones tan invisibles, però que havien sigut molt valentes i havien fet una feina molt extraordinària en un moment molt advers.
Déu-n'hi-do, doncs, per trobar 25 passadores. Ha hagut de gratar de valent.
Molt, molt. A veure, totes no les he trobades jo, les he reconegut o s'havien trobat en algun lloc. Hi havia alguns historiadors locals que les havien rescatat, algunes persones ja n'havien parlat. Jo les he recollides aquí i n'he afegit moltes altres, d'aquestes que comentava més anònimes. Al final del llibre hi ha un recull de totes elles. Les he volgut posar totes, tant les que tenen noms i cognoms i també aquelles que només puc posar, que és la feina que van fer, perquè he parlat amb molta gent que et diu… ‘El meu pare va anar a Argelers, que li va portar una dona de l’Alt Empordà’. Ja però, i en saps més d’aquesta dona? ‘No, no. Però el meu pare sempre ens parlava d’aquesta dona, però no en recorda ni el nom ni sap d’on era.’ Clar, aquesta dona era una passadora, però el seu nom ha quedat en l’anonimat per sempre més. Però l'he volgut posar al final del llibre.
Un bon homenatge.
I segurament hi haurà moltes dones més. Vull dir que jo he trobat aquestes durant un període limitat de temps en què he fet la investigació. Si algú més continua escarbant, doncs probablement en sortirien moltes més.
Vostè es va interessar pel tema dels passadors arran de veure el documental ‘Boira Negra’.
Sí, tot va començar aquí, amb aquest documental, que és del Felip Soler, i a mi em va frapar molt el personatge del Quim Baldrich, que és un dels personatges que surten a la meva novel·la. En Quim Baldrich era un guia, un passador, que va treballar sobretot a Andorra, passant jueus, pilots, fugitius del règim nazi, que arribaven a la frontera amb Andorra, i ell, a través d'una xarxa que ja estava organitzada, passava a través de tot el territori andorrà fins a la frontera amb Espanya. I des d'aquí els portava fins a Barcelona al consolat britànic, i allà li pagaven per cada persona, per cada pilot, en aquest cas pilots anglesos, que lliurava al consolat britànic. Per què? Doncs perquè els britànics es va adonar, durant la guerra, que recuperar pilots que haguessin caigut em territori francès era molt més senzill i molt més econòmic, en tots els sentits, que no fas formar-ne de nous, perquè formar un pilot els costava un any, i recuperar un pilot els costava setmanes o alguns mesos.
“Cada nom, cada dona que passava per la muntanya és una història en sí mateixa, una història de novel·la de per si. I això resulta apassionant per mi, alhora que molt dur i molt trist, perquè és una tragèdia al final el que va passar. Però explicada des d'un punt de vista actual, que es pot fer una mica aquest distanciament, és apassionant”
En Baldrich i la xarxa d’evasió de la qual formava part a Andorra, evidentment és coneguda al país. Se n’han fet diversos estudis, treballs històrics.
Aquest home explicava en documental, molt al principi, que hi havia hagut un company seu, el Lázaro Cabrero, que un dia anant per la muntanya, a un passador li va dir: ‘Mira, aquí los enterramos, les jodimos las mujeres y les matamos.’ I es referia a uns peus que sortien de la neu. A un matrimoni de jueus belgues que ell mateix havia matat, segons el testimoni d'en Baldrich. En Baldrich es va enfadar molt amb aquest home perquè deslluïa, deslegitimava la seva feina. Una feina que ell estimava. En Baldrich estimava la feina de passador i, és clar, aquest, en Lázaro, era un assassí. Li va confessar que ho era. I en Baldrich ho explicava amb molta ràbia. Aquest testimoni d’en Baldrich a mi em va sacsejar i va ser una mica el punt de partida per després desenvolupar tota aquesta novel·la i tirar-la endavant. No us desvetllo res si us dic que aquest és el principi de la novel·la. Uns cossos que es troben a la muntanya,
Jo ja entenc que la pogués sorprendre la història dels passadors. Però des de l’òptica barcelonina. Aquí, al Pirineu, a Andorra, se n’han fet diversos treballs. No fa pas gaire que es va estrenar el film ‘El fred que crema’, que té el mateix rerefons.
Sí, segur, segur. Clar, he de reconèixer que és un tema que em va atraure molt, potser per desconegut per a mi, i és veritat que a partir d'aquí em vaig començar a documentar amb molts llibres de gent d’Andorra. Per exemple, he llegit llibres del Claude Benet, o del Josep Calvet, que és un altre historiador que ho ha estudiat molt, tot això de les xarxes d’evasió. Tots els personatges que surten en la meva novel·la procedeixen d’aquesta xarxa d’evasió d’Andorra. Són reals. Ja els han recollit els llibres d’aquests historiadors. M’agradava que tot el context que envoltava la novel·la fos el més real possible. Que estigués basada en fets el més verídics possible. Evidentment sense oblidar que és una trama de ficció i que la majoria de coses que explico és una trama inventada. Però amb el suport de tot aquest voltant. De personatges que van existir, de fets que van existir. Com per exemple tot un episodi de la Massana, que segur que a Andorra és més conegut, d’una acció de la Gestapo, que es presentava en territori andorrà. Un cop sembla que van aturar per la muntanya un cotxe d’aquests passadors. Van poder escapar tots. Però dels quatre o cinc polonesos que anaven al cotxe mai més no se’n va saber res. Segurament els deurien dur en algun camp de concentració. Tots aquests fets que estan corroborats i que van existir jo els incloc a la novel·la. També alguns altres que potser no estan tan contrastats i que ja poso al final de la novel·la que no es pot assegurar al cent per cent que hagués passat.
Un exemple?
Parlo del doctor Coco.
Home, aquest també apareix a ‘El fred que crema’.
És un doctor que presumptament operava a Andorra i el que feia era amputar membres de tots els jueus i membres de la resistència o pilots britànics que queien a la seves mans i estava a sou de la Gestapo. El que feia era anar-los eliminant.
Els invalidava perquè no poguessin arribar a la seva destinació o tornar a ser útils per a la resistència.
I després hi ha altres personatges que són, diguem-ne, secundaris. Un seguit de personatges que pugen d’Europa i que van a confluir al Pirineu en un lloc i en un moment determinats. Tots aquests personatges també els he extret de diversos llibres. Algun jueu, algun francès, un anglès que és pilot. Tots tres arriben en un moment o altre al Pirineu i qui es trobaran que els pot ajudar és una sola persona, doncs podeu imaginar que és la protagonista de la novel·la.
Evidentment! Escolti, ha trigat més a documentar-se o a escriure.
A documentar-me! Homeeeee… a documentar. Per trobar passadores he suat la gota. És que quan se m’obria una porta se’m tancava als morros. Hi havia molta gent que em comentava: ‘Tinc una iaia que feia de passadora però no volem que ho diguis perquè ves què diran al poble.’ D’aquests me n’he trobat molts i ha sigut un procés frustrant i també vigoritzant. Però ha costat i després he llegit molts i molts llibres sobre totes les xarxes d’evasió. I és molt interessant. Fins i tot t’expliquen les contrasenyes que es deien per poder-se coordinar entre ells. Aquestes contrasenyes són les mateixes que poso el llibre, perquè són molt divertides, tenen com uns codis. Val molt la pena llegir-se aquests llibres perquè són moltíssimes històries, i cada història és un nom que travessa, que ve de Bèlgica, que ve d'Alemanya, que ve de França, que ve d’Anglaterra, pilots que cauen, que travessen França a peu, arriben al Pirineu i allà es troben que han de contactar amb algú que tingui suficients coneixements de muntanya per poder-los passar d’una a l’altra banda. És que és molt èpic, tot plegat. Són històries, cada una d’elles, allò que les agafessis una per una, i ja són històries de novel·la de per si, no? Llavors és un món apassionant per mi, a l’hora que molt dur i molt trist, perquè és una tragèdia al final el que va passar. Però explicada des d’un punt de vista actual, que es pot fer una mica aquest distanciament, és apassionant.
“Durant el franquisme, tot el que podia ressonar a ajuda a la resistència o el que anava contra el feixisme, era durament reprimit. Per tant, tota aquesta gent que hi havia actuat voluntàriament i activament, un cop es va veure que després de la Segona Guerra Mundial no hi hauria cap mena d’intenció d’enderrocar el règim de Franco, van reprimir tot el que havien fet i ho van tapar sobre deu capes de memòria i ningú mai més en va parlar”
Parla de distanciament ara, i abans deia que quan hi havia una mica de llum en alguna possible passadora, llavors en algun cas, o més sovint del que hauria volgut, se li tancava la porta, encara hi ha massa ferida oberta?
Jo penso que sí. Ho he detectat fent això i és bastant incomprensible i fa bastanta ràbia perquè penses que ha passat quants anys des de la guerra, 80, 90, no ho sé. Però el franquisme ha deixat una empremta molt forta a casa nostra, que no va deixar, evidentment, al cantó francès. Aquesta és la diferència, no? Mentre les passadores, i els passadors, a França se les ha condecorat, els ha condecorat, se’ls ha reconegut, hi ha hagut un agraïment públic per la feina que van fer. Aquí, en el nostre cantó, 40 anys de dictadura van pesar tant, que van fer que s’optés per mantenir-ho tot en secret i fins i tot ara encara ens pesa. És com una mena de vergonya que no se sap i que moltes d’aquestes persones, passadores i passadores, mai van explicar el que havien fet ni tan sols als seus fills. Vol dir que hi havia una por. Evidentment, durant el franquisme, tot el que podia ressonar a ajuda a la resistència o els que anaven contra el feixisme, era durament reprimit. Per tant, tota aquesta gent que hi havia actuat voluntàriament i activament, un cop es va veure que després de la Segona Guerra Mundial no hi hauria cap mena d’intenció d’enderrocar el règim de Franco, van reprimir tot el que havien fet i ho van tapar sobre deu capes de memòria i aquí s’ha acabat el conte, i ningú mai més se’n va parlar. I és ara o fa pocs anys que s’intenta recuperar aquesta memòria i ja et dic, jo no soc l’única, jo he trobat gent que ho està fent des de molts racons de Catalunya, sobretot a la frontera, i gràcies a aquesta gent jo he retrobat molts noms. Vol dir que és una feina col·lectiva, la que tenim, i jo l’he posat damunt d’un paper, d’una novel·la, però això s’ha de mantenir, s’ha d’incentivar, que es faci més i que es surti molts més noms a la llum.
No sé si en aquest exercici de picar portes també s’ha trobat amb allò que hi va haver pilots, jueus, el que fos, que escapava del drama de la guerra i passant per Andorra va topar amb un altre drama i fins i tot va acabar morint a mans de suposats passadors que no ho eren tant o que s’aprofitaven suposadament d’aquesta gent.
Aquesta és la llegenda negra. Fins al punt que es diu que les grans fortunes andorranes haurien vingut d’uns passadors que es van aprofitar al seu dia de tota aquesta gent que passava per la muntanya. Que els prenien les pertinences, que els robaven les joies que portaven a sobre i els mataven. Però, és clar, jo d’això no n’he trobat cap prova. Tot i que existeix la llegenda i és un rum-rum que vas sentint, vas llegint, que apareix de tant en tant. Però l’única prova que jo he trobat és la d’aquest Lázaro Cabrero, que per això el poso al llibre. No és només un rumor o un testimoni que pogués dir en Quim Baldrich. Sinó que realment aquest home va ser jutjat per matar un jueu quan passava la muntanya. El van jutjar a França i el van absoldre. El van absoldre, no sé si per falta de proves. Però ell va reconèixer que l’havia matat. Però que ho havia fet seguit ordres. Ordres que deien que si algú retardava el grup, però no posar en perill tot el grup… Eren suposades ordres. En un moment d’extrema perillositat, doncs mira, es donava per bo que es pogués fer això. Però, ja li dic, més enllà d’això i de què molta gent d’Andorra amb la qual he parlat expliquen que hi havia molts passadors que feien això, i que mataven, i que van fer-se rics… No ho sé, potser sí. Però jo de proves no n’he trobat cap. I parlant amb parents, menys encara.
Vostè ha volgut posar una qüestió sobre la taula, sensibilitzar respecte d’un tema que l’apassiona, i mirar si així hi ha més gent que continua la tasca?
Home, a mi m’encantaria, evidentment, perquè és una feina que a mi m’ha apassionant. I és esgotadora, també ho he de dir. I més si vius a Barcelona com jo. És a dir, clar, la gent de la frontera ho té en aquest sentit molt més fàcil. Jo he parlat amb molts historiadors que estan situats a llocs de frontera perquè és on tenen les fonts més accessibles. Jo potser he parlat amb la neboda d’una passadora, però passant abans per 10.000 passos. Quan, si tu vius en aquests llocs, a prop d’ells, tot és molt més fàcil. En fi, evidentment que a mi m'encantaria que algú d'aquests molts que ja ho estan fent m’agafés el relleu i publiqués i sortís a la llum tota aquesta gent. De cada història se’n podria escriure un llibre. Per tant, sí, animo a tothom qui li interessi aquest tema que si submergeixi perquè és impressionant. Perquè és apassionant.
“Es diu que les grans fortunes andorranes haurien vingut d’uns passadors que es van aprofitar al seu dia de tota aquesta gent que passava per la muntanya. Que els prenien les pertinences, que els robaven les joies que portaven a sobre i els mataven. Però, és clar, jo d’això no n’he trobat cap prova. Tot i que existeix la llegenda i és un rum-rum que vas sentint, vas llegint, que apareix de tant en tant”
La història de la Sol Mentruit comença i acaba amb ‘La passadora’ o potser hi ha marge per un ‘spin of’?
Jo penso que acaba aquí, amb ‘La passadora’. I no puc desvetllar res més perquè aquestes coses no es poden fer. Però si arribes al final de la novel·la veus que realment acaba aquí. No desvetllo res més. El que no descarto és tornar a fer un altre tema relacionat amb això, perquè, ja dic, la Segona Guerra Mundial, els fugitius… tot això és un tema que a mi m’apassiona. M’encanta. M’encanten totes les pel·lícules, totes les novel·les que hi ha al voltant d’aquest tema.
O sigui, que això sí que podria passar. Que novel·lés alguna altra vicissitud al tomb de la Segona Guerra Mundial. Amb tot de dona? Amb una dona de protagonista?
No necessàriament. Però a mi la cosa és que em surt d'una forma natural que surtin dones protagonistes, perquè potser és això, que és una dona i em sembla com el més natural és escriure-ho amb el meu gènere, no? No és que hi pensi abans. Em surt així, d’una manera senzilla, d’una manera que flueix de forma natural.
I amb la novel·la històrica, també ho hem dit, s’hi sent molt còmoda. I és un gènere d’èxit, amb un públic fidel i molt abonat.
Doncs suposo que sí. Va començar amb novel·les que ens venien de fora. Ens les llegíem totes. Com els ‘Els pilars de la Terra’, ‘El metge’… Llibres que han estat autèntics ‘bestseller’ a l’estranger. I de mida en mica aquest gènere ha anat penetrant a casa nostra i ara hi tenim molts autors i autores que s’hi han abocat i amb molt d’èxit. ‘L’església del mar’ n’ha sigut un exemple. I a partir d’aquí n’hi ha hagut moltíssims. I cada vegada més. El premi Néstor Luján de novel·la històrica, que vaig tenir la sort de guanyar en la 22a edició, té moltíssima acollida. I sí, hi ha molta difusió. És un gènere que a mi em sembla que té molt bona salut a Catalunya ara mateix i espero que en pugui seguir tenint molt de temps.
La Sol Mentruit no podrà rebre el Néstor Luján perquè aquest premi només guardona autors no premiats abans, però la Laia Perearnau ja s’està documentant amb alguna cosa, ja està furgant per a un nou projecte?
Sempre estic furgant. A mi m’agrada. Sóc una mica cul inquiet, el cul del Jaumet. I quan acabo una cosa ja se’m dispara el cap amb una altra. Però està tant a les beceroles que no es pot dir res. Però sí, ja hi ha tema per a una altra novel·la.
Comentaris (5)