Sofia Cousillas // Responsable assistencial del Cedre

“L’important és que els residents siguin feliços al Cedre, i això es veu en la seva mirada: ho són”

Infermera, diguem-ne, per vocació però exercent gairebé casual. Nascuda el 1978 a Madrid d’origen gallec, la seva passió per l’ ‘snow’ la porta al Pirineu català. Primer a la Cerdanya i després a l’Alt Urgell. Primer es forma com a TCAI i treballa a la Seu. Estudiant infermeria a l’UdA se li ofereix presentar-se a una de les places laborals al Cedre i el 2009 s’incorpora a l’equip fundacional com a tècnica auxiliar d’infermeria. I va fent passets i passets fins a ser-ne, en l’actualitat, la màxima coordinadora. 

Sofia Cousillas, responsable assistencial Cedre.
Sofia Cousillas, responsable assistencial Cedre.
Toni Solanelles

Se la veu un nervi. I una apassionada de la feina. I que no para. I que… En fi, que una cosa es tractar amb avis i l’altra posar-se davant una gravadora. Tant que arriba amb un grapat de papers. S’ha passat tot de dies preparant el guió del que podria ser una entrevista. És fàcil canviar-li els plans. I al final també a ella li resulta senzill xerrar d’allò que viu. Perquè ho viu de veritat. És la responsable assistencial del Cedre des de fa més o menys un any. Té feina per estona però no es vol fixar grans reptes, grans horitzons.

La seva devoció per l’atenció centrada en la persona, el nou model de tractament que s’ha implantat ja des d’abans de l’esclat de la pandèmia, la va situar en la línia de sortida per a rellevar l’especialista Montserrat Alsina, que va arribar a Andorra per formar el personal en el nou format assistencial i la Covid la va atrapar a Andorra. Sofia Cousillas Fernández li va agafar el relleu i el millor que es pot dir és que després de la tempesta del coronavirus, el Cedre ha deixat de ser notícia. 

Infermera, va arribar al país per la seva passió pels esports de neu i s’hi ha acabat instal·lant per la màgia que té en l’atenció a la gent gran. Malgrat diu que li fa por parlar davant el micro, quan es deixa anar parlant d’allò que la motiva més no poder, acaba explicant el que havia escrit en els papers que havia preparat i més i tot.   

Vostè és del món de la infermeria.

Jo sí, jo vaig començar l'any 2009, o sigui, aquí al Cedre.

I abans del Cedre?

Abans del Cedre no havia treballat mai a sanitat. Tenia el títol de TCAI, però em dedicava a un altre sector. No treballava a sanitat. Vaig començar a treballar a sanitat l'any 2009, al Cedre. Em vaig presentar a finals del 2008 als edictes perquè s’inaugurava aquest centre i vaig guanyar un edicte com a TCAI. Al febrer del 2009 aquest centre el vam muntar els de la primera promoció, que dèiem. I es va inaugurar al març.

En fi, que vostè és de les fundadores.

O sigui, al febrer, nosaltres el que vam fer, vam ser estar 20 dies preparant el centre, muntant els llits, fent formació… Ja en aquell moment, el director que hi havia en aquell moment ja li donava importància a l'atenció centrada en la persona. I vam fer formacions amb el Quico Manyós, que és un referent en Catalunya, i amb altres institucions. I és que això del model de l’atenció centrada en la persona (ACP) no és nou d’ara. Ja fa més de 20 anys que s'està implantant a tot arreu del món. Mentre treballava de TCAI, de nit feia la carrera d’infermeria, que vaig acabar el 2012. I el 2012 vaig començar a treballar d’infermera. Aleshores, el 2015 és quan jo de veritat em vaig interessar per l’ACP i vaig fer el postgrau per a la Universitat de Vic i a part vaig fer moltíssima formació. Jo soc una persona que estic en constant formació sempre i, de fet, la meva eina de treballar és promoure la formació entre els treballadors. Això vaig ser el 2015 i el 2016. Treballant en infermeria he viscut el Cedre des del moment zero.

Vostè, doncs, és una dona Cedre.

Soc Cedre i crec que no canviaria mai la geriatria, la gent gran.

“El canvi de mirada, el tracte de la gent gran, s'havia de dur a terme. I sense formació, no es pot aportar, no es pot portar a terme cap canvi, m’entén què vull dir. En cap institució, sanitària o no, no es poden fer canvis si no hi ha formació”

I aquesta passió per la sanitat com és que fins al 2009 no l’exercita?

Jo soc una persona de vocació, de vocació de servei. M’entén? I sempre ho he sigut, tota la vida. Però penso que amb la joventut jo vaig viatjar molt, vaig treballar a pistes, vaig fer moltes coses, fins que als 20 i pocs anys em vaig decidir per fer alguna cosa en la sanitat. I abans de començar amb la infermeria, perquè em feia una mica de por, vaig començar a treballar, a fer, a estudiar de TCAI, auxiliar d’infermeria que era en aquell moment. Llavors, va ser quan a l’hospital de la Seu, on vaig fer sis mesos de pràctiques, i vaig passar per Urgències, hospitalització i al sociosanitari de la Seu i em van demanar que continués, que continués… això em va portar a Andorra. Vaig començar a estudiar infermeria aquí a Andorra. I quan vaig començar, van sortir aquests edictes. I va ser a la mateixa universitat que es van dir: ‘Tots els que sou TCAI, perquè no us presenteu als edictes, que són una oportunitat al país?', que es feia un centre nou… I així va ser. 

Vostè vivia a la Seu.

Jo era fronterera. Ara fa vuit anys que visc a Andorra. Tot em va anar arrossegant cap aquí malgrat que no entrava dins el meu pla de vida.

D’acord. Que ja hem retrocedit, perquè havíem arribat ja al 2015 quan vostè va començar a fer un postgrau.

És quan jo vaig començar a estudiar seriosament l’ACP, és quan seriosament em vaig començar a formar en ACP, encara que ja ho veia treballant aquí. O sia, no era un model. Era la realitat. Però el canvi de mirada, el tracte de la gent gran, s'havia de dur a terme. I sense formació, no es pot aportar, no es pot portar a terme cap canvi, m’entén què vull dir. En cap institució, sanitària o no, no es poden fer canvis si no hi ha formació. Jo, mentrestant, continuo treballant d’infermera. I és al 2020 quan arriba Montserrat Alsina a fer una auditoria del centre.

Una experta de primer ordre que venia a auditar el centre i a posar-lo en el camí correcte cap a l’atenció centrada en la persona que s’acaba quedant ‘atrapada’ per la pandèmia.

I tant, i tant que es va quedar! Aquesta senyora la veritat és que té un bagatge professional immens, o sigui, en gestió i en ACP. I jo vaig tenir la gran sort de poder compartir amb ella aquests tres mesos, prepandèmia, perquè ja van començar a treballar l'ACP amb ella. De fet, van fer la primera prova pilot a la tercera planta.

I arriba la pandèmia i s’atura tot. I vostè era…

Era infermera.

“Vaig estar més d’un mes a casa, sense poder moure’m del llit, perquè vaig estar molt malalta. I durant tot aquest mes i escaig ho vaig viure molt malament, amb molta impotència. Plorava, parlava amb les meves companyes cada dia, m'explicaven tot el que estava passant aquí… Va ser una època molt trista” 

Infermera rasa, per dir-ho així.

Sí, infermera rasa. Jo treballava d’infermera.

Fins que arriba Montserrat Alsina i se li proposa assumir la direcció del centre.

Ella tenia claríssim que el que volia era implementar el model d’atenció centrada en la persona. Jo crec que ella és igual d’apassionada que jo, i que totes les persones que ens dediquem a aquest tema. I em van proposar d’agafar la coordinació. És a dir, de formar part de l’equip de coordinació. Juntament amb ella i una altra coordinadora. 

Això abans de l’esclat de la pandèmia?

Això va ser ja al juliol del 2020. Ja havia passat la primera onada grossa, la forta de la Covid.

Com la va viure vostè, com a professional, la pandèmia?

La vaig viure amb molta angoixa, molt desconcert, molta impotència… Perquè jo com a infermera vaig estar treballant molt poquets dies. Jo el record que tinc d’aquella època és que el 13 de març ens truquen que hi haurà confinament. Nosaltres aquí, que anem a buscar els nens a l’escola… Del 13 al 19 de març va ser una bogeria. Tot va passar massa ràpid i amb una sensació molt d’impotència. Jo crec que ningú estava preparat per quelcom tan gros com el que va passar. Què passa llavors? Que jo el 19 de març vaig caure malalta. Amb Covid positiva. Vaig estar més d’un mes a casa, sense poder moure’m del llit, perquè vaig estar molt malalta. I durant tot aquest mes i escaig ho vaig viure molt malament, amb molta impotència. Plorava, parlava amb les meves companyes cada dia, m'explicaven tot el que estava passant aquí… Va ser una època molt trista. Em vaig reincorporar a final d’abril i vaig estar abril, maig i juny d’infermera. Cadascú de nosaltres tenim la nostra vivència d'aquella època, però jo només recordo venir a treballar, i treballar, i treballar, i venir a treballar i intentar donar tot el millor possible de nosaltres per atendre aquestes persones grans, per donar les millors cures possibles.

Sofia Cousillas responsable assistencial Cedre
Sofia Cousillas prefereix treballar en l'anonimat que haver-se de plantar davant una gravadora.

El problema és que, a més a més, la Covid es va focalitzar molt en el Cedre, en aquell moment.

I tant, i tant, i tant, i tant. I tant! Va ser… És que va ser molt fort tot el que va passar. No sé com explicar-ho. Jo penso en les persones que vivien aquí. O sigui, el confinament per ells va durar molt temps. No poder sortir de les habitacions, no poder-se barrejar mai amb els altres residents, els positius anaven a la planta de positius, els negatius... Estava tot sectoritzat. Nosaltres vam treballar tot de procediments i protocols de la Covid específics pel Cedre. I a banda seguíem totes les directrius del ministeri de Salut i del SAAS intentant que no es propagués el virus. Perquè clar, no parlem només de la primera onada, que va ser la més grossa. Va ser durant tot el 2020 i el 2021. El Cedre va ser el centre de referència Covid al país.

Aquí se centralitzaven els casos entre la gent gran.

Venien residents d’altres residències, venia gent gran que estava a casa, o de massa edat i que venien d’urgències. I si no tenien suport al domicili, de la família, evidentment ingressaven aquí.

I vostès estaven al focus de tot. Si a nivell global de país es lloava la gestió, el Cedre era l’altra cara de la moneda amb moltes defuncions. I es va qüestionar el funcionament del centre, el paper de la directora…

Això jo no ho vaig viure tan de prop perquè vaig estar un mes i escaig de baixa. Vaig estar malalta aquell primer temps i no li sé dir exactament què va passar. Jo sé que quan vaig arribar de la baixa, evidentment hi havia molta cosa a fer i reorganitzar-ho tot. Però jo crec que tots plegats i tots junts vam tirar endavant el Cedre. Es va organitzar tot molt bé.

“El millor de la pandèmia és que va visibilitzar el sector de les residències i s’han dotat de recursos arreu”

I llavors?

És molt complicat tenir una residència amb diverses plantes de persones sanes que de cap manera volien ni volíem que es contagiessin, sap? O sigui, ho vam haver de sectoritzar tot. A nivell de bugaderia, a nivell de cuina, a nivell de neteja… I no era gens evident lluitar contra la propagació d’un virus.

Què els va ensenyar tot allò per a la gestió del dia a dia d’avui?

Per a mi? Jo crec que arran de tota la pandèmia, crec que a mi encara m’ha ensenyat… A veure, jo sóc una persona molt organitzada, soc molt seriosa i soc molt responsable. I la pandèmia m’ha ensenyat encara a ser més previnguda, més responsable. La salut dels residents per a nosaltres és el més prioritari. Parlàvem de Covid fa cinc anys, quatre anys… però mira aquest hivern, encara tenim virus. I força agressius. Aquest virus, l’altre… la grip A, la grip B, la Covid… i hem de mirar de complir els mínims…

Però a diferència del que es feia fins al març del 2020, què fan ara de diferent per culpa de tot allò. O, i em costa dir-ho, gràcies a aquella terrible pandèmia?

Mira, ara que ho diu, i no sé si ho puc dir, però jo crec que la pandèmia, i no només al Cedre o a Andorra, jo crec que arreu del món, ha visibilitzat el sector de les residències. S’ha dotat de més recursos arreu. Ara al Cedre tenim les ràtios correctes. Hi ha una ràtio molt bona. Tant de personal d’atenció directa com poden ser infermeria, TCAIs, com de la resta de professionals que treballen aquí, i que poden ser els tècnics, la psicòloga, la treballadora social, l’educadora… Què és el que ha tingut de bo la pandèmia? Que ha visibilitzat el sector! Que ha quedat clar que a les residències necessitem personal, personal per poder atendre persones grans que són persones dependents. No estan ingressades a la residència perquè estan malaltes. Evidentment que tenen patologies, però estan ingressades perquè són persones dependents i hi ha persones que cuiden d’elles.

“Les persones que ens dediquem al col·lectiu de la gent gran, i també podria dir els que treballem amb col·lectius vulnerables, com persones amb disfuncions, treballem en aquest sector perquè tenim vocació. Vocació de servei, vocació d’atenció”

I això és el model d’atenció centrada en la persona que es començava a desenvolupar quan va esclatar la pandèmia, que s’ha mantingut després i que vostè considera essencial per al present i per al futur. 

Exactament. I per això un altre factor fonamental és la formació. El SAAS ha tingut molt en compte el Cedre a l’hora de donar-nos els recursos per poder fer la formació. Hem fet un pla formatiu estratègic durant aquests quatre anys molt intens, amb professionals de Catalunya, d’Espanya, referents en el nostre món del model d'atenció centrat en la persona. Per donar una atenció de qualitat has de tenir els recursos humans i has de tenir la gent formada. Formada, en aquest cas, en el model d’atenció centrada en la persona.

Parlava vostè de ratis. I entenc que considera dimensionats els recursos de què disposen pels serveis que ofereixen. Parli’m de xifres.

Nosaltres ara mateix estem a prop de 140 persones treballant al Cedre per 109 llits residencials i 14 llits d’envelliment i salut, perquè al Cedre tenim convalescència i psicogeriatria d’envelliment i salut a la cinquena planta. D’atenció directa, doncs, tenim gairebé 80 TCAIs i uns 20 infermers i infermeres, comptant amb l’equip de direcció i coordinació, en què en aquest cas totes quatre som infermeres. I després hi ha l’equip de tècnics, el personal d’administració, de recepció, manteniment, bugaderia.

En fi, estan ben dimensionats actualment. 

I tant!

I quan hi ha alguna mancança, quan hi ha alguna baixa pel que sigui…

Es cobreix.

Ja suposava que com a mínim ho intenten. Però jo li volia demanar per la dificultat de trobar personal sanitari com molt sovint lamenta el SAAS almenys quant a la seva vessant d’hospitalització general, que costa trobar metges, per exemple.

Jo amb el que m’he trobat molt els darrers anys, el que hem notat molt…

“Quan fem entrevistes, i ara recordo unes entrevistes telemàtiques amb una noia de Barcelona i amb una altra de València, que ens deien que sí, que venien, que venien. Però clar, quan veuen, els preus del lloguer a Andorra i l’increment del cost de la vida d’Andorra malauradament et diuen que no poden venir, que no els surta a compte”

Digui, digui.

Quan fem entrevistes, i ara recordo unes entrevistes telemàtiques amb una noia de Barcelona i amb una altra de València, que ens deien que sí, que venien, que venien. Però clar, quan veuen, els preus del lloguer a Andorra i l’increment del cost de la vida d’Andorra malauradament et diuen que no poden venir, que no els surta a compte.

Però hi deu haver gent del país que es vol dedicar a aquest sector i està formada. O no?

Sí, i tant, i tant. I tant que hi ha gent. Per sort! Crec que nosaltres, les persones que ens dediquem al col·lectiu de la gent gran, i també podria dir els que treballem amb col·lectius vulnerables, com persones amb disfuncions, treballem en aquest sector perquè tenim vocació. Vocació de servei, vocació d’atenció. I sí que hi ha gent, realment, gent molt jove, i parlo de gent que acaba de sortir de formar-se com a TCAI o gent d’infermeria que amb 22 o 23 anys, volen venir a la residència.

Parlava vostè de llits residencials i de llits per a convalescents. Això és una herència de la pandèmia o no hi té res a veure?

Li ho explico. Si no recordo malament, es va inaugurar el gener del 21, aquests llits per a convalescents. Em sembla que primer va ser la quarta planta, i al poc temps la cinquena planta. Teníem quatre dispositius: subaguts, convalescència, fi de vida i psicogeriatria. Ho he dit bé? Sí, exacte. Ara, al mes de novembre, han marxat cap a l’hospital subaguts i fi de vida. I ara mateix ens queden 14 llits per a les unitats de convalescència i psicogeriatria, que estan ubicades a la cinquena planta. Tenim quatre plantes de residència amb una capacitat de 109 nous residents, i la cinquena planta hi ha envelliment i salut.

I en aquest darrer dispositiu sí que pot ser que vingui gent externa a la residència de forma puntual. 

Aquí sí. El perfil de pacients que ingressa a convalescència, és gent gran, majors de 65 anys, que fan una recuperació funcional per poder tornar a domicili. Vull dir… potser se’ls ha implantat una pròtesi de maluc, una pròtesi de genoll… potser han patit un ictus… I la unitat de psicogeriatria són persones que tenen Alzheimer, que tenen una demència i venen sobretot per a reajustaments de la medicació, perquè tenen insomni, perquè es troben en un moment d’agitació… Però després es retornen a domicili.

Sofia Cousillas responsable assistencial Cedre
La responsable assistencial del centre admet que és una 'dona Cedre'.

Són tots de fora, no són residents.

Sí, no són residents. És un servei d'aguts, com a l’hospital. És com una planta hospitalària, però aquí al centre, a la cinquena planta.

Aquesta divisió, aquesta mena de dos dispositius, també deu requerir dos equips de professionals diferenciats.

Exacte, tenim un equip de professionals a la cinquena planta que estan només a la cinquena planta. Són específics per a aquest tipus d’usuaris i pacients, en aquest cas. Els professionals de la cinquena planta van vestits igual que a l’hospital, tots de blanc. I nosaltres, a la residència, i ara no porto l’uniforme posat, portem pantalons blancs i un polo de color.

Que marquen la diferència, vaja.

Sí, per marcar la diferència entre el que estàs en l'àmbit hospitalari o en l'àmbit residencial, que no tenen res a veure. Són dues atencions completament diferents.

Parlant d’altres coses, des de fora ens n’adonem que els darrers anys s’estan fent molts estudis, informes, treballs analítics… que si el programa Aptitude, que si eines tecnològiques per controlar persones soles o fràgils… Com ho viuen tot això els professionals d’un sector de població on, malauradament, la bretxa digital és més accentuada que en altres trams poblacionals.

L’estigma de la gent gran! Sembla que perquè tinguin una edat… Cert que les persones grans tenen alguns dèficits sensorials. Però escolti, que nosaltres ja ens hem de posar ulleres per llegir! Doncs als nostres usuaris els passa el mateix. Potser no tenen la motricitat prou fina… sap què li vull dir? Però referent al que em deia, per exemple el programa Aptitude i altres qüestions de la mateixa naturalesa, això està vinculat al servei d’envelliment i salut. I jo, aquí, no li’n podria dir gran cosa. No hi estic involucrada. Però sí que li puc dir que al Cedre anem fent cosetes amb els residents. Programes d’estimulació cognitiva. Li podria parlar del programa Neural Actions, que és un programa d’històries de vida digital. 

Interessant.

És una empresa d’IA de l’Argentina amb la qual col·laborem des de fa tres anys i està funcionant molt bé. Tenim una TCAI responsable d’aquest projecte.

“La història de vida és una eina fonamental per poder aplicar el model d’atenció centrat en la persona, per conèixer la persona, per conèixer el resident, per saber les seves preferències, els seus desitjos”

Això no té res a veure amb l’assistent Alèxia. 

Res a veure. És una aplicació que s’ha creat únicament i exclusivament per fer la recollida de dades de la història de vida. La història de vida és una eina fonamental per poder aplicar el model d’atenció centrat en la persona, per conèixer la persona, per conèixer el resident, per saber les seves preferències, els seus desitjos.

Entenc que hi ha gent molt diversa entre els usuaris.

Hi ha de tot. Tenim diferents tipus de perfils, i tant. Hi ha persones que són molt dependents funcionalment, però cognitivament estan bé. Al revés, hi ha persones que cognitivament tenen una demència i en canvi encara estan bé a nivell físic funcional. I després hi ha la barreja. Al Cedre tenim un alt percentatge de persones residents, quasi centenaris. Hi ha molta gent en 90 i molts anys.

Però les històries de vida prèvia, més enllà de l’estat cognitiu o físic, també deuen ser molt diferents. Per exemple, un resident a Salita hom ho sol identificar com de persones integrants de famílies aparentment més benestants que els usuaris que hi pot haver al Cedre.

Jo només parlo del Cedre. No puc parlar de com treballen o quins usuaris hi ha en altres residències del país perquè no hi he estat mai. Jo el que sé és que si mai el Toni o el senyor Solanelles, o com vulgui que li diguem, té una malaltia o decideix ingressar a la residència, recollirem la informació prèvia a l’ingrés de la seva família si tens una demència. Però si no la tens, el seu TCAI de referència, que és una altra de les coses que s'ha instaurat en l’ACP: tenir el grup promotor de bones pràctiques, tenir el tècnic de referència que ajuda a les unitats i una altra de les novetats que hem fet és tenir el tècnic de referència. El tècnic de referència té tres o quatre referents i s’encarrega de recollir tota la informació del Toni. Era periodista, era del Madrid...

Ep! En això últim no anem bé, escolti…

Jo què sé, el que sigui (riu). Que li agradava molt el menjar de cullera, li agradava portar barba… Totes aquestes coses mantenen la dignitat de la persona, que és molt important. És molt important conèixer la història de vida de les persones. S’ha de respectar i continuar amb el projecte de vida de la persona.

I en aquest model centrat en la persona i en aquesta feina també de recollida de la història de vida, com d’important és les famílies si famílies tenen encara?

Moltíssim. 

“La feina està donant fruits i els estem recollint. I parlo jo, però parlo com a portaveu del Cedre, i parlo pel treballadors i crec que puc parlar pels residents i per les famílies. A més, la porta del despatx, la gent ho sap, està sempre oberta per tothom”

I s’impliquen o és allò que alguns diuen: ‘aquí aparco el ‘iaio’?

Les famílies s’impliquen moltíssim. Evidentment, s'ha de valorar la circumstància de cada resident. Hi ha residents que no tenen família. Hi ha residents que no tenen família al país. Hi ha residents que no tenen una relació amb la família. Nosaltres aquí no ens hi fiquem. Hi ha de tot com a tot arreu. Però realment s’ha creat un vincle de confiança amb les famílies. Jo crec que els propis familiars estan veient que l’ACP funciona.

Bona notícia.  

El que és important és que els residents ens diguin que estan feliços a la residència. I això es veu a la cara. I després, tot el recull d’agraïments que rebem dels familiars del tracte que estem donant als residents. I la confiança que ens han fet. Evidentment, venim d’un històric: que si la Covid, que si la gestió no era adequada… Però la feina està donant fruits i els estem recollint. I parlo jo, però parlo com a portaveu del Cedre, i parlo pel treballadors i crec que puc parlar pels residents i per les famílies. A més, la porta del despatx, la gent ho sap, està sempre oberta per tothom. Jo soc una persona que m'agrada molt dialogar i m’agrada sempre anar millorant, millorant, millorant. 

Tot es pot millorar.

De fet, he preparat una frase...

Va, li deixo llegir. Aquesta només.

És que jo sempre ho dic… La meva intenció és que el model teòric d’ACP es consolidi amb les bones pràctiques que estem implementant i que perdurin en el temps. Sempre he dit que el canvi de mirada ja s’ha fet. El canvi de mirada ja s’ha fet aquí al centre. Tots els professionals treballem sota aquesta premissa i no hi ha marxa enrere. La nostra missió és que aquesta institució sigui un referent en cures per la gent gran del país. I la gran sort del Cedre, de veritat, és que els seus professionals puguin disposar de formació. Que el SAAS ens doti del pressupost necessari per fer les millors formacions possibles amb els millors docents amb els que puguem contactar.

I això ho valoren a dins i a fora?

Quan fem les entrevistes als professionals que es presenten a les convocatòries internes o als edictes, tothom ho diu: el que més valoren del Cedre és la formació que s’està oferint.

Sofia Cousillas responsable assistencial Cedre
Sofia Cousillas fa poc més d'un any que és responsable assistencial del Cedre.

Escolti, torno una mica enrere per anar acabant. Quan la senyora Alsina els va insinuar o els va dir que el seu projecte o la seva estada a Andorra havia acabat… vostè deuria ser el relleu natural.

Jo era el relleu natural? Sí, penso que sí.

O sia, que no la va sorprendre que li diguessin que vostè seria la nova responsable assistencial.

A mi ningú em va dir que seria jo. Jo vaig haver de fer el circuit que tocava, que era presentar-se a una convocatòria interna, presentar un projecte, presentar el meu currículum, i a mi no em van dir res fins que em van explicar que era l’elegida.

Faci’m cinc cèntims del projecte amb el qual vostè es va presentar a la plaça.

El meu projecte es va basar en la implementació del model de l’atenció centrada en la persona. Diferents aspectes ja s’han anat assolint. S’han creat les unitats de convivència, per exemple. Sóc una persona que es marca objectius. Però pocs i a curt termini. Si no, ja sap què passa, que després un es frustra si no s’aconsegueixen els reptes. I no només parlo per mi si no també pels equips que venen darrer.

On li agradaria arribar i quina herència voldria deixar?

Ni em plantejo si vull continuar sent directora o responsable assistencial tota la vida. Jo ara visc en el present i estic gaudint molt del projecte…

Però no pot fer d’infermera, que li apassiona.

Malauradament no, és el que trobo més a faltar. Trobo molt a faltar les plantes, però malauradament la gestió et menja una part molt important de la jornada laboral. I combinar les dues coses és intens. Ara mateix porto un any i continua sent un repte personal i professional.

“Jo crec que l’atenció geriàtrica al país és bona. I el ministeri d’Afers Socials disposa de bons recursos sociosanitaris. Jo crec que hi ha una bona xarxa implementada. I Andorra encara és un país on hi ha força benestar”

El fet de combinar-ho, vol dir?

Sí, el fet de combinar-ho.

No es deixa mitja tarda a la setmana per poder dir: ‘Ara sóc la Sofia infermera’?

No, això no es pot. Jo treballo molt. I la gestió se’m menja.

Com diuen els metges, quan assumeixen gestió sempre necessiten continuar fent assistència per ‘no perdre mans’.

Sí, és veritat. Jo continuo fent rondes, continuo passant per plantes, però d’infermera… ja no, però sí, continuo passejant-me entre els usuaris.  Jo necessito parlar amb els residents, necessito estar amb ells, necessito seure amb ells i saber com estan. És part de la meva feina. I amb el personal d’atenció directa, les infermeres i les TCAI, també. Jo cada dia pujo i faig la ronda, i potser m’hi estic una hora, una hora i mitja. Però parlo amb tots els equips per veure com funcionen. I molt bé. Jo crec que la comunicació bidireccional és fonamental. Quan una persona està al despatx tot el dia i no surt a veure els seus equips, no s'assabenta del que està passant. De si les coses van bé o malament, i què podem millorar.

Dues últimes preguntes. Com veu el Cedre d’aquí un temps?

Jo soc molt positiva i molt optimista. A part perquè m'ho diuen els docents que venen de Catalunya, que venen de fer formacions a altres residències, a altres centres socials sanitaris, quan arriben aquí i fan formació al nostre personal del Cedre, és que m'ho diuen: ‘Tens un equip amb una qualitat humana increïble.’ A mi això em fa sentir molt orgullosa.

Vostè seria usuària del Cedre si calgués, vaja.

Sí, jo sí.

“La meva intenció és que el model teòric d’ACP es consolidi amb les bones pràctiques que estem implementant i que perdurin en el temps. Sempre he dit que el canvi de mirada ja s’ha fet. El canvi de mirada ja s’ha fet aquí al centre. Tots els professionals treballem sota aquesta premissa i no hi ha marxa enrere”

Ja té habitació triada?

Una d'aquestes que dona al jardí. Compartida, no individual.

Home, depèn de quin altre usuari o usuària tingui…

Doncs miri, l’atenció centrada en la persona també contempla això. Contempla que en les habitacions dobles, la convivència entre els companys sigui òptima.

Ho entenc.

Hi ha un període de prova, hi ha un període d’adaptació al centre, perquè és complicat quan una persona surt del seu domicili, del seu entorn, del seu barri, de les seves rutines i després ve a la residència. Hi ha un període d’adaptació i de dol al centre i respecte del seu entorn. Hi ha gent que ho porta molt bé, perquè agraeix molt no estar sola a casa i tenir la companyia i estar sempre cuidats i acompanyats. Però hi ha d’altra gent que no ho porta tant bé…

I l’última…

Com veig el Cedre? Anem bé!

Doncs més general: què tal està l’atenció geriàtrica al país? La gent gran que viu a Andorra està ben cuidada?

Per norma general? Jo penso que sí. Jo no puc parlar directament, perquè no he estat mai a altres residències del país. Però com a tot arreu i com a totes les institucions, hi haurà coses bones i coses no tan bones. Dit això, jo crec que l’atenció geriàtrica al país és bona. I el ministeri d’Afers Socials disposa de bons recursos sociosanitaris. Jo crec que hi ha una bona xarxa implementada. I Andorra encara és un país on hi ha força benestar.

Comentaris (2)

Trending