“La pornografia fa que molts joves creguin que la violència és una part normal del desig sexual”

Aquest dilluns arriba a Andorra per parlar de la importància de l’educació sexual.

Presentaré el monòleg ‘Esto no es sexo’ pel matí pels adolescents del país, i a la tarda faré la xerrada ‘Com construir una educació sexual més enllà del porno’. Donaré eines tant per les famílies com pels professionals, de la problemàtica real que existeix amb la pornografia, i també per trencar aquesta bretxa generacional que no educa i que en realitat fa que l’adolescència estigui en una selva que els adults no coneixem. No sabem que passa als videojocs que juguen, ni que diuen les cançons que escolten… Després també donaré eines sobre com construir una sexualitat sana perquè la pornografia no tingui les conseqüències tan greus que té.

“El masclisme et crea la trampa perfecta perquè no identifiquis els primers senyals, però després et diuen que ets molt ximple i dèbil per no haver-te’n adonat”

 Què la va portar a especialitzar-se en violència de gènere i en educació afectivo-sexual?

Jo vaig aprendre la pràctica abans que la teoria. Vaig patir violència de gènere des dels 15 fins als 19 anys, i considero que soc una de les persones que estan en aquest forat negre de víctimes que fan el que se suposa que no s’ha de fer, jo no vaig marxar. A mi em va treure de la situació la meva família en l’últim moment, quan ja gairebé em perillava la meva vida. Mai em vaig atrevir a posar una denúncia, vaig fugir i vaig callar. Durant molts anys encara pensava que havia sigut culpa meva per aguantar i per no adonar-me’n. La sort que vaig tenir era que estava estudiant educació social, i arran d’això vaig veure que tampoc era just culpar-me de tot quan cada pel·lícula que havia vist, havia fet que romantitzes relacions com aquestes. El masclisme et crea la trampa perfecta perquè no identifiquis els primers senyals, però després et diuen que ets molt ximple i dèbil per no haver-te’n adonat. Jo vaig estar des dels 15 fins als 19 anys amb aquesta situació i el meu maltractador només va decidir deixar-me de perseguir i amenaçar-me quan va trobar una altra de 15 anys a la que fer-li la mateixa cosa. Em vaig adonar com de vulnerable que s’és aquesta edat i que potser no vaig poder avisar a aquella noia, però sí que podia desenvolupar els tallers i, a través de la meva història, avisar a moltes altres.

I a partir d’aquí va començar a impartir formacions i xerrades.

Això va ser el motor d’inici d’aquest projecte fa 10 anys.  La vergonya i la culpa que la víctima sent i per la qual guarda silenci, és una resposta lògica a la societat en què vivim. Fins i tot les persones que més l’estimen la culpen de forma indirecta com per exemple amb frases com “Perquè no has parlat abans?”, “Perquè has aguantat?”... aleshores el que hem de canviar és la societat. Generar un entorn que no qüestioni, que les protegeixi i que cregui, perquè és clar que una víctima vol parlar, és clar que vol sentir-se millor i menys absurda, tenir ajuda i recuperar-se i viure sense por, sense malsons i sense ansietat… però en la societat en què viu aquesta víctima, ha d’enfrontar-se a la resposta que tindrà a nivell familiar, social, econòmic, de la teva integritat… Tenim casos massa recents a Espanya per veure que al final es continua qüestionant les víctimes una vegada i una altra. Perquè això canviï és la societat la que ha de canviar.

“Tenir una bona educació sexual és la principal via de reduir i eliminar la violència de gènere, però també de la violència als carrers”

Tenir una bona educació sexual és una eina essencial per prevenir la violència de gènere?

Tenir una bona educació sexual és la principal via de reduir i eliminar la violència de gènere, però també de la violència als carrers. Consumir pornografia en moltes ocasions pot acabar derivant amb aquesta mena de comportaments, no només porta violència en contra de les dones, sinó que al final inocula la violència. Augmentarà molt l’assetjament, augmenta les pallisses al carrer, augmentarà l’LGTB-fòbia… augmentarà tot això i ens convertirà en una societat molt pitjor. Tenir una sexualitat que et torturi i que et frustri et fa tenir poca autoestima, depressions, ansietat, problemes laborals… al final quan una part de la teva identitat tan intrínseca està afectada, afecta una societat sencera.

Un dels altres problemes és que cada vegada es comença a veure més aviat aquest tipus de contingut, que és el més allunyant possible d’una relació sana.

Comencen a tenir els primers contactes amb la pornografia amb vuit anys i ho consumeixen ja de forma habitual als dotze.  Als tallers que faig, sempre cap al final els hi dic als adolescents: “Vinga, ara una pregunta fàcil. Tu veus porno?”. L’altre dia en un d’aquests tallers, un nen em va contestar que en veia poc. Normalment, quan la resposta és aquesta els altres nens es posen a riure, però en aquest moment no, tots van començar a dir “Si, té raó, ell és dels que en veu poc”. Llavors, jo l’hi vaig repreguntar: “I què és poc?”... la seva resposta va ser que unes 20 o 25 vegades al dia.

Ostres.

És que no n’arribem a ser ni conscients. Un pare o una mare no sap que el seu fill està veient, en moltes ocasions acaba amb la noia esquarterada o assassinada, o que els protagonistes són nens molt petits... El nivell de sadisme i de violència del contingut que veuen té res a veure amb la realitat. És un error de base. Llavors, estem veient que aquest contingut tan sàdic i violent, quan els nens tenen entre vuit i dotze anys, té conseqüències gravíssimes com la influència en el desenvolupament de l’empatia.

“El 88% de la pornografia que existeix avui porta violència física contra les dones i és el que veuen en l’edat de la construcció del teu desig”
 

En quin sentit?

Si estàs exposat a violència, no pots desenvolupar la teva empatia d’una forma correcta. Hem de calcular o controlar la construcció del desig. Dels vuit als dotze anys es construeix el desig i tot el que connecti amb això durant aquesta franja d’edat és el que li excitarà la resta de la seva vida. Si el 88% de tota la pornografia que existeix avui porta violència física contra les dones i és el que veuen en l’edat de la construcció del teu desig, això es tradueix en una gran quantitat de nois que al final dels tallers venen i em diuen: “Marina, jo soc bona persona i estimo molt a la meva xicota, però si no l’agafo pel coll o no li dono una bufetada no m’excito”. Això és el que han après que és el desig. La pornografia fa que molts joves creguin que la violència és una part normal del desig sexual. També hi ha una normalització absoluta de la violència sexual tant per ells com per elles. El porno pels nois comença als vuit anys, no com una excitació. Són nens, amb vuit anys no entenen el concepte del sexe, però sí que ho veuen com un element socialitzador. Saben què són els pits, que estan prohibits, que vivim en una societat totalment sexualitzada, que si ensenyen que veuen porno al pati: “seran els protagonistes” perquè es faran més grans. No és fins quan tenen onze o dotze que la pornografia comença a ser un element excitador.

És a dir que hi ha un marge d’actuació?

Passen uns quants anys en els quals la societat té un marge de maniobra per poder tallar això i explicar als nens que el que estan veient no té res a veure amb el que és el sexe. En el cas de les nenes és una mica diferent, ja que ho comencen a veure més tard i no solen tenir accés a continguts tan agressius. Ho veuen més com un mètode d’aprenentatge per saber “que és allò que parlen els nois” o “per saber que han de fer per agradar-li a un noi”. Així que imaginat la bomba de rellotgeria que és això en la normalització de la violència sexual.

Per això és molt important treballar aquests temes i que no siguin tabús.

Exactament. És una problemàtica que existeix, i per això sempre intento fer el màxim d’entrevistes i fer molta divulgació. És essencial traslladar la importància de què les famílies vinguin a la xerrada perquè vegin que en un món tecnològic com el que vivim, és gairebé impossible que al teu fill no li arribi la pornografia, però sí que pots preparar-lo perquè això no el condicioni la seva vida ni la persona en la qual es convertirà. Hem de formar i educar els nens i nenes, i no quan ja han arribat a l’adolescència i ens adonem que potser hi ha un problema. S’ha de preparar a les famílies perquè puguin parlar i començar a tocar aquestes converses, que sé que són molt incòmodes, però que s’han de fer. Es poden fer des de l’humor o des d’altres posicions, i aquí és on jo enfoco la meva feina.

“La clau perquè el porno no tingui un efecte negatiu en les persones, és construir una sexualitat sana”
 

Com ho han de fer els pares i mares per començar aquesta conversa?

És important que siguin conscients que vivim en una societat totalment sexualitzada. Des de la primera pel·lícula infantil que veuen, els personatges ja s’estimen, ja hi ha petons… Hi ha molts moments per iniciar aquesta conversa. I no estic parlant d’una conversa incòmoda quan els fills tenen 16 anys. La clau perquè el porno no tingui un efecte negatiu en les persones, és construir una sexualitat sana. És important despertar la mentalitat crítica i fer-los conscients del que és el dolor aliè, però el que primer hem de fer és destruir d’una vegada els estereotips existents. El blau i el rosa, el fort i la bona… la manera en què construïm l’autoestima dels nostres fills té molt a veure amb els rols que després acolliran amb aquest tipus de situacions.

Quin paper tenen les escoles en aquest sentit? Hi ha prou educació sexual a les aules?

No, gairebé ja ni existeix. Fa uns anys es feia allò de posar un preservatiu en un plàtan, però això ara en molts llocs ja ni ho fan. La prevenció, la formació i la sensibilització institucional és molt important, i avui en dia l’educació sexual que arriba a les aules depèn de la bona voluntat que tingui el professor o la professora, perquè no hi ha una assignatura reglada i tampoc hi ha el material. Jo no puc canviar les lleis didàctiques, ni crear l’assignatura que considero urgent, però a través dels meus llibres com ‘Eso no es amor ni es sexo’, puc crear material didàctic tant per les aules com per les famílies. Hi ha molts instituts del territori espanyol que utilitzen el meu llibre, però per molt bona intenció que pugui tenir un professor o professora no tenen ni el material ni la formació necessària per fer-ho, i això ho han de fer les institucions.