Un llibre que augura ser dur, cru, però real. Que demostra que el dol està conformat d’anades i vingudes. Que mai no es supera, però hi aprens a conviure. No és un manual d’autoajuda, però serveix per donar a conèixer un procés del qual sembla que no es parli. Que si no es diu, no existeix. Però Rosa el coneix ben bé i de primera mà. A les pàgines de ‘Sempre junts’ conta com han estat els dies, les setmanes i els anys sense el Marc. L’objectiu principal no és altre que ajudar a tot aquell que passi per una situació similar a veure que no està sol. Els sentiments, malgrat no ser els mateixos, són compartits i altres ja els han passat abans.
‘Sempre junts’ ha estat tot un viatge per a Rosa, de viure i d’escriure. La presentació, el proper 19 de maig a la sala del Prat del Roure d’Escaldes-Engordany, no és la culminació, perquè com ella ben bé diu, el dol mai acaba. Però sí que és un nou punt en el seu camí.
Com neix la idea de fer un llibre?
Fa cinc anys que pensava que m’agradaria, però mai m’havia vist amb cor. Vaig començar a escriure’l, però ho vaig apartar i ara fa un any i mig que em vaig posar. Començo a escriure amb la intenció de veure si puc, i la veritat que em va anar sortint tot molt ràpid. Al principi jo necessitava aquesta mena de lectures com a mare, volia saber com altres mares veien la pèrdua, i em va anar tan bé que penso que això pot ajudar a la gent que hagi passat el mateix que jo.
Has trobat el moment en què et senties realment preparada...
Sí, han hagut de passar vuit anys per poder tornar a reviure tots aquests sentiments, per poder escriure’ls. Moltes coses que no recordava m’han vingut a la ment, i ha sigut tot molt íntim. Però crec que va bé perquè he tret cosetes que em quedaven a dintre.
Imagino que un procés complicat, però que pot haver servit una mica de teràpia...
Sí, ha estat una teràpia per a mi. M’ha costat veure-ho així, però sí que crec que em pot haver anat bé, perquè he llegit el llibre 40 vegades, per mirar que no em faltessin coses al text, i al principi el llegia plorant, i ara al final ja he assumit tot el que he escrit. Vull dir, que terapèutic ha sigut seguríssim. Perquè he tret el que tinc a dintre meu, ho he pogut compartir i treure-ho d’alguna manera.
Què és el que expliques exactament al llibre?
Va per capítols, des del primer, on acompanyo al meu fill a batxiller i és l’última vegada que el veig, una mica el dia com va anar. Després la notícia, la identificació i soterrament, és molt emotiu a l’inici, una mica fort. Això és el que he viscut jo, i ho he escrit amb pèls i senyals, amb tots els meus sentiments. I ho he escrit fins a com estem ara, el que hem fet durant aquest procés d’aquests deu anys.
“El temps sí que t’ajuda, però si tu no utilitzes aquest temps, et quedes durant 10 anys plorant i sense fer res, no serveix de res”
Més que fort, podríem dir que és cru...
Sí. La veritat és que no és un camí agradable, ben bé al contrari. El que passa és que quan passa veus moltes coses, els valors et canvien. La vida canvia totalment, perquè és un abans i un després. Això de què el temps t’ho curarà... El temps sí que t’ajuda, però si tu no utilitzes aquest temps, et quedes durant 10 anys plorant i sense fer res, no serveix de res. Amb el temps no hi penses tant, t’acostumes, però jo crec que s’ha de treballar un dol. S’ha de treballar molt. Parlant de la mort, parlant de tot, precisament per aquest motiu va ser que vaig fundar l’associació. El Paco i jo vam buscar ajuda, psicòlegs, psiquiatres, però el que volíem era parlar amb algú que hagués passat pel mateix procés nostre, i aquí no hi havia res. Vam estar uns anys baixant a Barcelona un cop al mes, un cap de setmana. La veritat és que ens vam decidir de fer-ho a Andorra perquè vam pensar que hi havia molta gent com nosaltres i que no tothom pot permetre’s baixar cada mes a Barcelona.
Vau decidir donar un servei que per a vosaltres va ser de molta ajuda.
Totalment. Compartir amb altres pares, sempre dic que veure un pare després de cinc anys que comença a somriure, és una cosa que jo em pensava que no ho faria mai més a la vida. T’ajuda molt parlar amb ells, ens entenem uns amb els altres, parlem el mateix idioma.
Mitjançant l’associació, i també en aquest llibre, parles d’un tema que és tabú. Almenys, no sé si penses que cada cop la gent comença a obrir-se una mica més a parlar-ne.
Crec que continua sent tabú. Han passat 10 anys, i en el meu entorn començo a veure que comença a parlar-se’n més. Els metges jo sempre dic que han sortit de l’armari amb coses relacionades amb aquest tema, però la societat no accepta la mort. No en vol parlar perquè sembla que s’encomani això. I la mort és una cosa que tots tenim claríssim, la passarem tots. I com més aviat assumim que existeix, millor.
Al final cada persona té el seu procés...
Sí, sí. El meu home i jo vam estar voltant molt, jo volia saber què passava, perquè no podia ser que morires i acabés tot. Hi ha gent que no en vol parlar, o que deixen de parlar del seu fill. Nosaltres de parlar del Marc en parlem moltíssim, i celebrem cada aniversari amb un pastís i unes espelmes. No ens obsessionem, però sí que el tenim present, forma part de la nostra vida. De la mort també en parlem. I abans de que passés tot, no hi pensava tant. Ara no és que pensi en la mort cada dia, però sé que això no dura sempre. Que ara estic parlant amb tu i d’aquí a unes hores t’avisen que ha passat això. M’ha costat molt, però he arribat a un punt que crec que tenim un destí.
En el llibre parles molt de la teva situació, en algun punt t’has sentit exposada?
Sí, hi ha hagut algun punt que sí. Hi ha hagut algun capítol que potser hi haurà gent que no ho entengui. Jo no vull convèncer a ningú, el que vull és compartir. Vull dir, jo explico que he anat a mèdiums, que he fet moltes coses i he tingut senyals, cosa que una persona que sigui escèptica no ho veurà com jo. I jo fa uns anys era la persona més escèptica del món, però aquests anys he anat aprenent que hi ha altres coses a la vida. M’ha costat, però hi he arribat i el que volia era ubicar el Marc, i ara mateix el tinc ubicat. M’ha canviat molt els valors, moltes coses, i sap greu que tot això et passi normalment quan tens una patacada forta en la vida.
Com va rebre el teu entorn la decisió d’escriure el llibre?
La veritat és que molt bé, em deien que així podia ajudar a la gent, quan ho he comentat amb l’entorn.
I pel que fa a l’associació, costa molt que us vagin a buscar?
Sí, costa molt que truquin a la porta. L’entorn de les persones precisament moltes vegades no els ho aconsellen per no anar a patir i plorar. I sí, és veritat, al principi pateixes, plores, però arribes a riure. El dol per fer-lo bé costa molt i el d’un fill no se supera mai, però aprens a viure i a portar-lo. I per poder fer-ho bé, ha de fer molt de mal, has de tocar fons. Si no toques fons, no surts cap amunt de nou. És per això que nosaltres a l’associació compartim emocions, per poder-les treure i no estar sols.
Es tracta d’assumir que no és un procés lineal...
És una muntanya russa que puja i baixa, i hi ha dates que toquen molt, per anys que hagin passat. D’aquí a uns dies fa els anys que el Marc, i uns dies abans passa com si tinguessis una cosa a l’estómac. I el Nadal, Cap d’Any, totes aquestes dates ho he arribat a celebrar per ell. També pel meu altre fill i el meu home, però són dures. Al final, es tracta de fer el que et surti, i fer-ho per tu, no perquè els altres estiguin contents.
“Els germans també han de lidiar amb aquest dol i és igual d’important fer-se’n càrrec”
I qui sol acudir més a l’associació?
Principalment, pares que han perdut els fills i vídues. Fa uns mesos vaig acudir a veure una mare, i tenia el fill allà. I una cosa que m’agradaria destacar és que quan mor un fill, tothom s’encarrega dels pares, però els germans es deixen més de costat. I, en realitat, el germà té una doble pèrdua, perquè ha perdut el seu germà i ha perdut la seva mare, perquè la seva mare no tornarà a ser el que era. A mi em va passar en primera persona, i el meu altre fill, els primers anys em va haver de dir ei, estic aquí. I hi ha moltíssima gent que li ha passat. Ells també han de lidiar amb aquest dol i és igual d’important fer-se’n càrrec.
Comentaris (2)