El ‘megabloqueig’ protagonitzat per Malú -una veu exquisida encara que no sigui ni l’estil de la Clàudia ni el de la Sisi Bon el de la cantant espanyola- a la ‘cita a cegues’ de ‘La Voz’, programa al qual feia temps que perseguia accedir, van donar molta visibilitat a la cantant andorrana. No va estar gaire sessions més del programa. Però l’impacte del seu pas pel concurs ha sigut molt alt. Li ha permès entrar, del bracet del mànager Brian Cross, a la cartera d’artistes representats per Live Nation, la promotora de concerts més gran del món que realitza les gires de Coldplay, Rihanna o Lady Gaga.
Torrent o Sisi Bon, gairebé com vulguin, assegura que té una personalitat excèntrica. Intensa. “Sóc foc”, afirma textualment. I per la manera de respondre les preguntes, de mantenir la conversa, és una mena d’huracà. Una piconadora que, això sí, va endavant i enrere a la mateixa velocitat. Agraïda als seus pares per fer-li confiança i no tallar-li les ales, creu que aquest 2026 pot ser el seu gran any. I si no ho és el 2026, serà el 2027. Assegura que només s’aconsegueix allò que es persegueix.
Vostè comença a cantar als tres anys, encara que no és fins als Petits Cantors quan ho fa de forma més seriosa. Suposo que ja hi deuria haver antecedents musicals a casa seva.
El meu avi era músic. El pare del meu pare. I ell anava tocant per diversos pobles.
Amb una orquestra?
Sí, exacte, amb una orquestra. Però ho tenia com a hobby. Una activitat complementària a la seva tasca professional. I a partir d’aquí doncs des de petita sempre amb la meva família he fet música. Els meus cosins també han fet la carrera de piano. Sempre hi ha hagut música, a casa meva. No tinc la primera noció. La meva mare sempre em diu que des de molt petita ballava, cantava. Era com una mica de xou. Sempre estava ballant i cantant. I va veure que m’agradava molt cantar, i em va apuntar, primer, a l’escola de música d’Encamp. I a partir d’allà vaig anar als Petits Cantors. Després vaig anar a la Susanne Georgi. La Susanne Georgi va ser la meva primera professora professional, als 9 anys. Després dels Petits Cantors em vaig formar amb la Nina d’ ‘Operación Triunfo’ a Sant Cugat. He tingut diversos professors, però els que més destaco són aquests.
La Susanne, els Petits Cantors i la Nina. I després, Londres.
Exacte, després Londres.
I a Londres què hi fa?
Jo vaig estudiar la carrera d’administració i direcció d’empreses, i després vaig treballar en un banc. I va venir el Covid.
“Sempre hi ha hagut música, a casa meva. No tinc la primera noció. La meva mare sempre em diu que des de molt petita ballava, cantava. Era com una mica de xou. Sempre estava ballant i cantant”
I el banc no la convencia.
No m’acabava de convèncer, no. Hi vaig estar molt a gust i la gent molt maca. Però jo no m’hi sentia identificada. Jo em sentia identificada amb la música. I va venir el Covid i vaig tenir com una il·luminació, vaig tenir com una mena de ‘despertar’, com dirien, i em va dir que havia de marxar d’aquí. Que havia de marxar i anar a Anglaterra. Per què a Anglaterra? Per què va ser el primer lloc on jo vaig passar un càsting als 17 anys. Un càsting per a un programa que es deia ‘Teen Star’, que era un programa previ a l’‘X Factor’. Jo estava a Camden i la meva germana em va dir… ‘aquí fan un càsting’. I m’hi vaig apuntar.
I per què havia anat a Anglaterra llavors?
Va ser un viatge totalment lúdic. Amb la família. Van ser un viatge de tres dies i el càsting totalment de casualitat. Però jo ja havia fet piano amb una professora particular. I solfeig als 6 anys. Vaig fer aquell càsting i des de llavors que em vaig dir: ‘Jo vull dedicar-me a això.’ Però jo encara estava estudiant, llavors. Ara, a la universitat cantava, cantava a llocs, al carrer…
Però sense cantar en cap coral.
No, no, no. És que jo sempre explico, com em demanen com m’he format, que ha estat amb professors de cant, amb una base prèvia de música a l’església. I autodidactisme. Jo em passava hores i hores assajant veient que podia millorar… i des de ben joveneta que anava fent petites cosetes. Que si una actuació a l’Illa Carlemany, que si… petites coses aquí a Andorra. I quan vaig acabar la carrera i va venir la pandèmia, em va arribar la il·luminació i la crida que havia de marxar a Anglaterra.
Per cert, el càsting dels 17 anys com va anar?
Va anar molt bé però em van seleccionar. Vaig passar un primer tall però després ja no. Però va ser una experiència.
I va veure que allò li agradava.
Exacte. Però és que jo, durant tota la meva vida, sempre m’he presentat a càstings. La meva primera audició va ser als 9 anys. Jo estava esquiant, a Grandvalira amb el col·legi, i van haver de venir a buscar perquè havia d’anar a Barcelona. I després m’he presentat a molts llocs. ‘La Voz’, ‘X Factor’…
A ‘La Voz’ ja s’hi havia presentat.
Sí, moltes vegades. Una vegada em van trucar i ma mare emocionada dient-me que havien trucat de ‘La Voz’. Però jo no podia anar ni a la ‘kids’ ni a l’adulta. Perquè tot just tenia 17 anys.
Anem d’un cantó a l’altre. Estàvem a Londres.
Vaig cursar-hi un diploma de composició i després un màster. De Popular Music Practice, que és pràctica musical. El projecte final era fer les teves cançons. Composar-les tu i entendre una mica la indústria de la música. Veure com funciona.
Deu ser quan vostè comença a compondre una mica seriosament.
Exacte. La meva primera cançó la vaig publicar el 2024, que va ser al final del diploma. Del màster. Va ser el ‘Hey Mr Stranger’. Aquesta la vaig escriure allà. Encara que poc o molt sempre havia escrit coses.
Quan diu que havia escrit… parla de la lletra o també de la música.
Les dues coses. La primera lletra la vaig escriure als 9 anys. Anava sobre un incendi i la vaig escriure en espanyol. Jo sempre he lluitat contra el què diran, si el que escric és prou bo. Jo crec que al final els artistes tenim una lluita contra nosaltres mateixos, que al final tu vols com compartir tot el que tu tens a dins, com a artista i com a persona creativa, i al final, sempre he tingut aquesta lluita constant entre el què diran i amb el realment vull fer això. I al final, anar-me’n a Anglaterra em va ajudar a superar això. A dir: ‘Ostres, aquest acte de superació, aquesta por… a treure una cançó estigui com estigui’. I pot ser millor? Sempre. … És igual, estigui com estigui. Pot ser millor sempre.
O sigui, que després d’aquesta mena de crida que sent el 2020, el 2024 acaba sent un altre punt d’inflexió. Treu la primera cançó amb una vocació professional.
Exacte, exacte. Amb una vocació professional. I allà ja vaig començar a actuar, a diferents llocs d’Anglaterra. A Notting Hill, a Camden…
Llavors sí que estava residint permanentment a Londres.
Sí, tenia un visat d’estudiant. Que amb això del Brexit també era complicat. Però sí, ja estava residint allà, i tocava i cantava en diferents llocs i a partir d’allà ja vaig començar a dedicar-m’hi professionalment. Vaig dir-me: ‘Vull dedicar-me plenament a això.’
“El pop és el comercial, és el que ven… Vull que la meva música s’escolti i arribi a gent? És clar que sí. Però vull que sempre mantingui aquesta essència de jazz i soul amb aquest ‘groove’”
I a quins llocs cantava?
Doncs en clubs, com el Notting Hill Arts Club, a Comden Town, al Soho…
La venien a buscar o com s’ho feia?
A la universitat vaig trobar com una comunitat on tots eren músics. I un buscava actuacions per als altres perquè volia ser promotor, l’altre volia ser més mànager.
La música en directe està molt implementada a Londres. Aquí segur que li costava més.
Aquí tenia l’UNNIC… i l’Iqos. També Caldea… però jo vaig connectar amb Anglaterra perquè, al final, les meves influències són d’allà.
Fa soul, pop-rock… en fi, com defineix el seu estil, vostè mateixa? Jo penso en l’Aretha Franklin, per exemple.
Ups, sí, l’Aretha Franklin m’encanta. La Nina Simone, Roberta Flack, Etta James…
Perdoni, però m’està fent un llistat de grandíssimes veus que no sé si algú de la seva generació coneix.
És cert! Però també m’agrada molt el neo soul. Potser la gent hi estarà més familiaritzada. Li citaré noms com el Jacob Banks, la Georgia Smith… son noms més moderns. I també m’agraden molt artistes més emergents que són soul i jazz. Però què passa? La gent em diu: ‘I pop?’. A veure, el pop és el comercial, és el que ven… Vull que la meva música s’escolti i arribi a gent? És clar que sí. Però vull que sempre mantingui aquesta essència de jazz i soul amb aquest ‘groove’.
També s’ha de sentir bé vostè amb el que fa i, alhora, amb el seu instrument, que no deixa de ser la veu. Cada veu, cada corda vocal és única.
Exacte. Això és el que més et fa diferenciar. I al final la meva tonalitat…
De fet, també una mica és el que s’ha vist a ‘La Voz’, el dia ‘La batalla’…
Cadascuna teníem el nostre color, la nostra tonalitat… sí, això és únic. Sí, l’experiència a ‘La Voz’ va ser molt bona i estic molt agraïda.
Vostè va anar insistint fins aconseguir entrar-hi.
Aquest any vaig tenir com un sisè sentit que em va dir: ‘Torna-t’hi a presentar.’
Per què, per exemple a ‘Eufòria’ de TV3 no s’hi havia presentat.
A ‘Eufòria’ m’hi vaig presentar però estava a Anglaterra. I no era possible. Crec que em vaig presentar a la primera part del càsting. Hi havia tota una part que havia de ser presencial sí o sí. Però m’agrada molt, el programa ‘Eufòria’. De fet, l’Ian Moya l’havia instruït una mica jo, perquè vaig fer de professora ajudant a l’acadèmia de la Susanne Georgi
Va, tornem a ‘La Voz’. Aquest cop la trien.
Em torno a presentar, sí. Deuria començar a fer el càsting al març-abril del 2025. I es presenten 200.000 persones. I en trien a cent. I d’aquestes cent n’entren 56, catorze per ‘coach’. Hi ha quatre ‘coaches’. Doncs 56. I clar, després hi ha el risc que no es girin i el programa ho emet igual. Jo ja havia passat en altres ocasions la fase inicial, però mai passava a les fases últimes, que són les que s’emeten.
Les que veu el públic. Vostè queia abans del que veiem els espectadors.
Exacte, del que en diuen ‘audiciones a ciegas’. Aquest cop, a partir de la segona, que me’n vaig anar a Madrid amb el meu pare, em vaig dir: ‘Això ja és seriós. Vaig passant.’ Tampoc sortia super contenta, però anava fent. Al final, pensava, serà el que l’Universa em doni, perquè jo hi crec molt, amb això de l’Univers i les energies. I al final vaig passar, vaig passar, vaig passar, i al final em van dir: ‘Estàs en les ‘audiciones a ciegas’’ En aquell moment sí que estava en un núvol. Estava de vacances, el mes de juny, amb la meva mare, amb la meva parella, amb la meva àvia… i em van dir que havia de fer-li una sorpresa a la meva mare. I en aquell moment jo… és que la meva mare i jo…
Són carn i ungla.
Exactament, i jo que li explico tot a ella, em deia: ‘Com li ocultaré això? Ja podien haver triat una altra persona!’ Però no. En aquell moment no li vaig poder dir. Li vaig explicar al meu pare, a la meva germana… hi vam haver d’organitzar tota la sorpresa. No sé explicar-ho. Va ser un moment molt únic. Jo estava molt nerviosa. Passada de son, de gana… de tot. Molt estressada. No em vaig assabentar ni del ‘megabloqueig’. Per començar, que el botó era nou. Però jo estava en un núvol. Vaig cantar i ja està. Ja ho havia fet. Per mi estar a l’escenari ja era tot. M’era igual si es giraven o no. I al final es van girar tots, que jo tampoc me’n vaig adonar… i després ja se sap el que va passar. La Malú em va ‘megabloquejar’.
“No em vaig assabentar ni del ‘megabloqueig’. Per començar, que el botó era nou. Però jo estava en un núvol. Vaig cantar i ja està. Ja ho havia fet. Per mi estar a l’escenari ja era tot. M’era igual si es giraven o no. I al final es van girar tots, que jo tampoc me’n vaig adonar…”
I l’experiència què tal?
Molt bona, molt bona. Al final et trobes amb gent que està igual que tu. Que és tota la gent que li agrada cantar, cantar, la música… Gent de tot arreu d’Espanya…
És una competició sana?
Molt. Per part meva, sí.
Al final és una competició. Uns es queden, altres se’n van…
Per part meva ser molt sa. Al final és un programa i et dius: ‘Ostres, haig de lluitar, haig de ser la millor.’ Però jo no anava amb aquesta mentalitat, no? Jo crec que al final hi ha dos tipus d’artistes. Uns que són molt competitives i altres persones, com jo, que m’agrada molt cooperar, col·laborar amb la gent. I a ‘La batalla’, totes teníem diferents tonalitats i teníem unes veus brutals. Al final teníem molt bon ambient, estàvem molt unides. I al final, jo en aquell moment tenia dues opcions. Una era trepitjar la resta, que en una batalla tu pots fer-ho, trepitjar els demés cantant-li a sobre… i l’altra opció és respectar. I al final jo vaig optar per respectar, per cantar el que et tocava i respectar la resta de les companyes.
Queda fora relativament aviat, segurament molt més aviat del que hagués volgut, però segur que tot i això aquella experiència li ha aportat alguna cosa. Segur que l’han trucat mànagers o li han sortit propostes de feina…
Sí… Jo crec que al final m’ha donat molta visibilitat a nivell de la meva veu, oi? Al final, jo crec que hi havia molta gent que sabia que jo cantava, perquè aquí és un país petit i ens coneixem tots, i jo crec que els que em coneixien sabia que jo cantava. Però és que ara, jo crec que he arribat a una visibilitat molt gran. Per què se’n faci una idea, el programa té una audiència de dos milions de persones, crec que són dos milions, i quan va sortir només les ‘audiciones a ciegas’, les meves xarxes socials van petar. No sé quants missatges va rebre. Hi va haver un moment que ja no podia respondre. I jo volia agrair els missatges a tothom. Vaig tenir com un efecte ‘famous’. Tot el suport de país… la repercussió em premsa… No m’ho esperava gent. La rebuda va ser de sobte, molt inesperada, però molt bona.
I en vista a la seva carrera professional? De què li ha servit?
La visibilitat, avui en dia, és la clau. Tot això m’ha servit perquè un munt de gent pugui escoltar la meva veu i em conegui. Que sàpiga que Sisi Bon és una cantant d’Andorra. Que tot plegat també ha contribuït a fer promoció d’Andorra. Que molta gent em preguntava on era Andorra. He pogut arribar a molta gent i també el país ha pogut guanyar notorietat, que no dic que no la tingués ja.
Parla mateixa de Sisi Bon, suposo que s’hi sent molt còmoda, amb el seu nom artístic, que em sembla que ve d’un viatge a Eivissa amb el seu pare.
Sí, ve de la tornada d’Eivissa quan vam gravar ‘Hey Mr. Stranger’ amb un productor. Li vaig dir al meu pare que havia de triar un nom artístic.
Per què? No serveix Clàudia.
No… no!
Per què? Potser hauria pogut traduir Torrent a l’anglès.
Jo crec que el meu pare no ho hauria acceptat!
Torrent és una qüestió de força.
No sé si cola.
A vostè li va agafar la dèria que necessitava un nom artístic.
Sí, perquè és un alter ego. Al final molta gent em demana si Sisi Bon i jo som la mateixa persona.
Llavors m’està dient que són dues persones diferents?
Som la mateixa persona. L’únic que la Sisi Bon dona ressò a la Clàudia petita. El que jo portava al cap de petita que volia ser cantant i volia només cantar i fer les meves cançons i connectar amb el públic i que la gent m’escoltés.
O sia, que la Sisi Bon és el resultat del que pretenia la Clàudia de petita.
Exacte. És una manifestació. I al final s’ha convertit en real. És un alter ego que jo he creat i al final quan pujo a l’escenari és com que m’oblido de la resta. El nom ve de la cançó ‘C’est si bon’, d’Henri Betti, en francès, m’encanta. És rotllo soul, jazz… m’encanta. ‘So good’… Per mi és tan bo estar en un escenari… És que no m’imagino fent una altra cosa.
“La visibilitat, avui en dia, és la clau. Tot això m’ha servit perquè un munt de gent pugui escoltar la meva veu i em conegui. Que sàpiga que Sisi Bon és una cantant d’Andorra. Que tot plegat també ha contribuït a fer promoció d’Andorra”
Però el que vostè mostra dalt de l’escenari, que com la immensa majoria d’artistes pot semblar una dona extravertida, que es menjaria el món… etcètera. Aquesta és la Sisi Bon i, en canvi, la Clàudia que va a comprar al supermercat no té res a veure amb la que canta?
Vaja, que si hi ha canvi entre l’una i l’altra? Jo diria que la Clàudia sempre ha estat pendent del què diran. Sempre hi ha aquesta por de què diran de mi. I la Sisi Bon sap que parlen d’ella però li és igual. Jo ho penso així. Aquest alter ego que he creat per ser cantant em permet aquesta llibertat de poder fer el que m’agrada, sense necessitar l’aprovació dels demés. Si jo hagués anat a ‘La Voz’ i no s’hagués girat ningú, m’hauria estat igual. Per a mi l’important era poder cantar en un escenari i arribar a tenir aquesta visibilitat. Al final és el que vull, dedicar-me a això. I pel que deia de si sóc extravertida… sóc ambivertida.
Ui!
Sóc extravertida i introvertida alhora.
Caram!
Això ho he sabut amb els anys.
Això deu tenir a veure amb allò de l’Univers i l’espiritualitat que m’apuntava abans.
També m’encanta l’energia, sí, hi té a veure, hi té a veure… M’agraden les cartes astrals.
Ui, deu llegir les mans i tot.
Les mans… alguna vegada ho he intentat.
I es llegeix les seves mateixes?
A mi mateixa no m’agrada fer-m’ho. Però la carta astral, sí. Però la real.
I què diu la seva carta astral?
La real diu que la meva carta astral té molt foc. I m’he de saber calmar, ser constant i lluitar pel que vull.
Però això ja deu ser una mica el que està fent.
Sí, disciplina.
I estar lluitant pel que vol. I és foc a l’escenari.
Sí, exacte. Sóc molt extravertida. Bé, jo diria que sóc una persona excèntrica. Tinc una personalitat força excèntrica. Sóc excèntrica en els meus valors. Tinc una personalitat força forta. Però necessito els meus moments. Quan jo escric, no puc veure ningú. Necessito estar aïllada, sola.
I cada quan escriu?
Intento escriure cada dia. Miro de tenir els meus moments. Que no vol dir que cada dia escrigui la millor cançó del món. Però intento escriure un pensament, una idea. Una emoció, una experiència que hagi viscut.
I escriu per traduir-ho en cançó?
No necessàriament.
Perquè entenc que quan diu que escriu, vol dir que escriu la lletra, no la solfa, la composició musical.
Jo el piano el tinc a casa, i quan escric amb la música ho miro de fer un parell de cops a la setmana. Però també necessito temps i estar aïllada. En completa solitud. Ara, amb les noves cançons, vaig estar setmanes sense tenir vida social. Literalment. Però és que és com una mena de sacrifici. Tu estàs lluitant i ho fas tot per aconseguir el que t’agrada. És la teva feina. És com l’alcohol. Jo, per exemple, l’alcohol l’he deixat. Això és una decisió que jo he pres.
Per la veu, entenc.
Absolutament, per la veu. És l’enemic número 1 juntament amb els aires condicionats i el tabac. Llavors, tot això, fora. Tinc rituals també en el menjar…
Ui!
No xocolata, no làctics. (Riu)
“La Clàudia i la Sisi som la mateixa persona. L’únic que la Sisi Bon dona ressò a la Clàudia petita. El que jo portava al cap de petita que volia ser cantant i volia només cantar i fer les meves cançons i connectar amb el públic i que la gent m’escoltés”
Quina vida més avorrida!
Noooo això ho faig abans de les actuacions. No sempre.
Vaaaaaal no vol dir que no mengi xocolata mai.
No, no. Només abans de les actuacions.
I abans què vol dir? Una hora abans?
Nooo… dies abans! Una setmana abans. Una setmana abans, fora xocolates i fora làctics. I picants. No menjo picants. Afecta la veu. Els làctics creen una mucositat a la veu que et dificulten l’entonació. La teva veu sona bé però sona tan neta com sonaria.
Parlava vostè de noves cançons… Diria que està fent nous temes, que està immersa en un disc.
En un EP, sí.
El que hauria estat anys enrere un disc, un LP.
Exacte. Jo a Anglaterra ja vaig començar a treballar tot de temes propis. L’únic que estaven en un calaixet. Jo sóc una persona que quan treu una cançó… un artista, avui en dia, quan tu no tens un equip, ho has de fer tot tu. Distribució, promoció, màrqueting, tot. Producció. T’has d’assegurar que, encara que treballis amb un productor extern, t’has d'assegurar que tot plegat sona com tu vols.
I el fet de passar per ‘La Voz’ li ha facilitat que hagi trobat, que hagi aparegut, aquest entorn, aquest equip.
Exacte. El fet d’estar a ‘La Voz’ m’ha donat l’oportunitat de poder crear un petit equip.
I això facilita que vostè es pugui concentrar estrictament en composar i cantar. I que d’altres coses, les assumeixi aquest equip.
Exactament.
I això dona com a resultat un EP.
Encara que jo no li voldria dir realment EP, jo aniré traient ‘singles’, cançó per cançó.
A les xarxes socials, a les plataformes especialitzades…
Per totes vies i per tots canals.
I hi ha data, perquè aparegui el primer?
No encara. De moment, encara estic sota contracte per ‘La Voz’.
Caram com dura.
El programa ja ha acabat però el contracte que vaig firmar encara perdura i això fa que algunes accions quedin limitades.
No vol dir que l’haguem de tornar a veure enlloc.
En aquest sentit, no. El programa ja ha acabat.
I quan sigui possible que aquests senzills, aquests ‘singles’ vegin la llum, quin és…
El meu propòsit?
El seu propòsit, la seva idea de futur…
Jo he continuat tenint actuacions aquí a Andorra, he anat fent ‘bolos’, però encara estava limitada pel programa. Però a partir d’ara el meu propòsit és treure les meves cançons i cantar-les a llocs. Aquest és el meu objectiu.
Tenir un equip que l’envolti entenc que l’ajudarà a trobar sortides professionals. Llocs on cantar.
Exactament, l’equip m’ajudarà a trobar aquestes oportunitats perquè jo pugui cantar. Aquest equip farà que hi hagi llocs on pugui cantar i el meu objectiu és que ben aviat pugueu escoltar les meves cançons.
“Si realment vols una cosa, al final tot s’alinea. Hi ha una energia que fa que els astres s’alineïn. Tu crees la pròpia realitat i és la teva ment, la que ho crea. I si tu creus en una cosa, acaba passant. Tard o d’hora. Però acaba passant”
I la seva idea és poder dedicar-se estrictament a cantar i viure de la música.
Sí…
Per què ara en viu?
Més o menys. Vaig fent.
No és un repte fàcil, ser artista. Ni és fàcil ni és barat.
Hi ha un cost molt gran. Hi ha un cost de finançament molt gran. Jo sempre ho dic, estic molt agraïda i em sento molt privilegiada perquè, per exemple, els meus pares van fer una aposta econòmica perquè pogués anar a Anglaterra. I és una gran sort. Jo crec que sense ells no hauria pogut ser possible. Al final és quelcom al que ells també han apostat. I, com deia, no és fàcil. Però si realment vols una cosa, al final tot s’alinea. Hi ha una energia que fa que els astres s’alineïn. Tu crees la pròpia realitat i és la teva ment, la que ho crea. I si tu creus en una cosa, acaba passant. Tard o d’hora. Però acaba passant.
I vostè hi creu molt.
Moltíssim. I jo crec que aquest any, el 2026, ha de ser el meu any. Hi crec. Que potser després acabaré caient i em trobar-se qualsevol altre repte. Doncs ja m’hi agafaré. Jo m’he trobat molt rebuig. La gent es pensa que perquè he sortit a ‘La Voz’… jo m’he presentat a molts llocs. I l’experiència del programa ja l’he tingut, i ja m’ha donat visibilitat. I he estat en contacte amb músics com la Malú, el Pablo (López), el (Sebastián) Yatra… El programa m’ha donat una oportunitat i estar en contacte amb un munt de gent. L’espectador només veu els ‘coaches’, però al tomb del programa hi ha un munt de gent.
I sempre li pot quedar un contacte d’un productor, un mànager, un corista o un guitarra per si mai necessita algun músic per a la banda.
Exacte. Hi ha un treball i molta gent al darrere d’un programa com el de ‘La Voz’ i he fet contactes.
S’ha fet una agenda.
Estic construint una agenda i a veure si aquesta agenda, a poc a poc, dona els seus fruits. El meu somni, en primer lloc, seria representar Andorra a Eurovisió, que torno a dir que no hi he anat ni es preveu que hi vagi. Primer cal que el país hi vulgui anar i hi hagi el finançament. I després, la segona il·lusió és fer un ‘tour’ per diverses parts del món.
Ja ho veig a venir: ‘Sisi World’.
Comentaris