Quins objectius es marca com a degà?
Hem fet un pla estratègic, presentat davant l’assemblea. Per una banda, volem regular les professions per garantir el servei al ciutadà. És un sector que creix i això el fa atractiu; ens trobem que el mateix Govern ens pressiona perquè ho fem. També volem millorar els serveis als col·legiats. Ho hem de treballar molt més. I, en tercer lloc i cert que costarà més, hem de tenir més presència a la societat. Que tant des de l’executiu com des de les patronals es compti més amb nosaltres. Hem de tenir més veu i opinió. Molts cops el que es veu a les estadístiques, nosaltres ja ho vivim molt abans.
La professió s’haurà d’adaptar, també, a l’acord d’associació...
És un repte per a tots els col·legis i tots estan preparant-se. La diferència és que molts sectors ja tenien una llei pròpia, però no n’hi ha una de les professions lligades a l’economia. Tots els àmbits tenen especialitats, però en el nostre hi ha professions específiques. Tenim els financers, que ja estan regulats, però també l’auditoria, els experts comptables o els assessors fiscals. I cap d’elles té normativa.
“A diferència d’altres col·lectius que veuen Europa com una amenaça, nosaltres estem acostumats a competir amb tot el món i sense regles de joc; per això, qualsevol pas endavant no ens fa por”
Llavors, molts cops toca emmirallar-se en les directives europees, no?
A diferència d’altres col·lectius que veuen Europa com una amenaça, una nova competència, nosaltres estem acostumats a competir amb tot el món i sense regles de joc. Per això, qualsevol pas endavant no ens fa por.
No temen, doncs, que puguin venir professionals estrangers...
No. És un tema encastat en el col·lectiu. En una enquesta de fa un parell d’anys vam deixar clar que hi érem favorables. Ho veiem com a una oportunitat, però sempre que hi hagi reciprocitat. Si vas a Alemanya i et demanen alemany i has de passar un examen, doncs aquí és lògic que es requereixi català i també hi hagi una prova. Cal que tothom competeixi amb les mateixes regles de joc i el problema és que aquí no en tenim. La dificultat és que la resta de professionals també volen la seva llei i caldrà pressionar per anar dels primers, per ser un dels texts que passi endavant en el tràmit parlamentari.
Què hauria d’incorporar?
Primer, una llei d’auditoria, que ja es va passar a Govern. Hem de veure si entrarà aquesta legislatura. Fa falta. De fet, estava ja prevista el 2007 a la Llei de societats. I ara, si s’aprova, ja seria per a l’exercici 2023 quan l’auditoria es fa el 2024. És un tema de responsabilitat i de protecció dels ciutadans. Al final, una auditoria es fa perquè aquests comptes siguin una imatge fidel i no hi hagi frau. Una empresa gran té molts treballadors i proveïdors i, si falla, pot afectar molta gent. I l’altra llei hauria de ser una mena de text òmnibus per aquesta mena de serveis, que reguli diferents professions lligades a l’economia.
Justament, parlant de l’acord d’associació. Per a Andorra què pot representar?
Primer, una oportunitat. Les relacions institucionals exteriors són importantíssimes i n’hem de ser conscients. No podem negar que estem a Europa. Tenim la nostra sobirania però, a vegades, si et tanquen les fronteres, et quedes aïllat. Entenc que un pes important ha de ser aquest. L’altre és que, realment, Europa pot generar oportunitats. Amb la inversió estrangera ja ho estem començant a veure. També ho hem vist amb la Covid, amb els programes que s’han impulsat. Una altra cosa és que s’han de salvaguardar les particularitats del país. No passarà això endavant si determinats aspectes no es tracten amb molta cura i no som capaços de negociar un acord que tingui clares aquestes especificitats.
[L’acord d’associació] “S’ha de saber negociar i, després, un segon pas, comunicar molt bé perquè hi haurà un referèndum que no evolucionarà si no s’explica molt millor”
Les que ja se saben...
Sobretot la lliure circulació de persones; poder mantenir aquest control de la immigració que el que en dona és saber que qui ve té feina i no hi haurà una precarietat. Aquesta filosofia ens ha donat a la vegada seguretat ciutadana. I també elements com els monopolis de FEDA i d’Andorra Telecom. S’ha de saber negociar i, després, un segon pas, comunicar molt bé perquè hi haurà un referèndum que no evolucionarà si no s’explica molt millor. S’han fet conferències fins ara, però no s’ha acabat de relatar prou bé els beneficis palpables que pot tenir per la societat l’acord d’associació.
Sense ell no hi ha cap altra via?
Sí, però com qualsevol cosa, has de valorar avantatges i inconvenients i això és el que no s’ha explicat bé. Potser no hi hem de ser, però paral·lelament, perdries aquest reforç de les relacions exteriors amb els veïns i amb milions d’habitants. Si el signes, guanyes això; i perds altres coses. S’ha de posar en balança. Jo crec que seria positiu, però no tothom hi ha d’estar d’acord.
Com definiria l’actual situació econòmica?
A curt termini, és d’eufòria i això és perillós. A l’economia li agraden els equilibris. Tot són variables, si toques una cau una altra. Si totes estan controlades, no passa res. Tenim un moment d’eufòria que ha degenerat en inflació desbocada i, ara, en pujades dels tipus d’interès. Per mi, el problema, més gran que té Andorra és el seu propi creixement. Es fa molt en diferents àmbits i això provoca que hi hagi escassetat de mà d’obra i d’habitatge. Les empreses, normalment, sense persones no poden funcionar.
I manca de personal, en gran part, perquè no es troba on viure...
A vegades no és només un tema de salaris. A OCPS hem tingut dificultats per portar gent amb sous correctes però que no han trobat pis. Pel meu gust, l’economia creix massa de pressa i en el món hi ha una eufòria de consum que està creant uns desequilibris. La gran incògnita és fins a quin punt farà mal. Els mercats sempre s’avancen i aquest any les borses estan baixant molt; també la renda fixa. Ja ens adverteixen d’una certa crisi.
Ens dirigim cap a una?
A nivell internacional, crec que sí.
I com afectaria Andorra?
Tota crisi internacional afecta Andorra. Si impacta el consumidor, el turisme es pot veure tocat. Si pugen els tipus d’interès i els preus, la gent primer paga el menjar i després la hipoteca. Acaba deixant de fer algunes coses, tot i que viatjar ara sembla que s’hagi tornat un element essencial. Des del punt de vista del consum, si hi ha una crisi internacional, sí o sí, repercutirà a Andorra, però tenim altres elements fora d’aquest context que fa que, almenys penso jo, se seguirà creixent. El país és atractiu. Com més crisi hi ha al voltant, més pressió fiscal hi haurà i llavors, més atractiu és el model fiscal que hem desenvolupat. I també es ve a viure perquè hi ha una gran qualitat de vida. Créixer, sí; riquesa, sí, però de què ens serveix ser més rics si no podem moure’ns per la carretera o gaudir de la natura? La riquesa no és només en diners, també hem de preservar-ne la mediambiental o la patrimonial.
“Créixer, sí; riquesa, sí, però de què ens serveix si no podem moure’ns per la carretera o gaudir de la natura? La riquesa no és només diners, també hem de preservar-ne la mediambiental o la patrimonial”
Potser toca frenar una mica el creixement per protegir el país?
Sobretot, en determinats àmbits. Alguns sectors ja parlen de limitar l’adquisició de béns immobles només a la residència i no al negoci, la inversió o especulació. Que vingui gent a viure amb alt poder adquisitiu està bé perquè deixa tributs, compra i consumeix aquí, es crea riquesa, però no tant que comprin deu immobles i això generi inflació addicional o dificultat per accedir a l’habitatge.
És factible reduir el consum energètic?
Naturalment, però canviar els hàbits dels ciutadans és el més difícil del món. Estem acostumats a consumir enormement, a tenir la calefacció o l’aire condicionat al màxim. Si fem una autocrítica tots els ciutadans i apliquem una mica és de racionalitat, no només amb l’energia sinó amb moltes altres coses, tots plegats podem reduir el consum en general. I això no ha de ser en contraposició de l’economia. Al contrari, especialment quan parlem de recursos naturals que som finits.
Com evolucionarà els pròxims mesos l’IPC?
Si tingués una bola de vidre... M’encantaria.
Els economistes no la tenen...
No, però pots veure una mica què passarà. El petroli ja comença a baixar i això repercutirà. Ja descompta una certa reducció del consum. Un altre element és la guerra a Ucraïna. Si dura o s’enverina més, serà més difícil. Si s’arregla, esperem de forma negociada, això farà reaccionar els mercats energètics. I després hi ha Xina, amb la política de confinaments, que tampoc afavoreix. I tothom es puja al carro i vol incrementar preus, fins i tot empresaris a qui no els afecta tant. I també treballadors que és lícit que demanin pujades dels salaris. Esperem que entre les polítiques monetàries del Banc Central Europeu i la Reserva Federal es refredi l’economia una mica i s’hauria de notar en una baixada de la inflació, però són actuacions que no tenen efecte a curt termini. La dinàmica l’arrossegarem encara aquest any i part del 2023. El pèndol, quan està amb inèrcia, no és fàcil parar, però hem d’intentar que es quedi al mig, que és quan pots tenir creixements sostinguts i sostenibles.
[Amb la inversió estrangera] “La reflexió ha d’anar més enllà que agilitzar els tràmits. Hem de seleccionar més què volem que vingui i ordenar una mica”
Els tipus d’interès és un altre element a tenir en compte...
Cal diferenciar els diners que pot demanar els bancs al BCE i una altra cosa és l’euríbor. Ara està a l’1,20 a dotze mesos quan fa un any era negatiu. Llavors s’aplicava zero més el diferencial. Ara serà més. I això afectarà les butxaques.
Pot arribar als extrems del 2007?
Esperem que no. Jo crec que no. Si realment s’apuja a aquest nivell i d’una forma brusca, sí que tindrem un problema. És el dilema i el repte del BCE: ha de jugar per controlar la inflació sense destrossar l’economia. I Europa ho té més complicat perquè hi ha zones molt diferents. No és el mateix Alemanya que Itàlia. Hem de dir que tampoc era normal tenir tipus d’interès sostingudament negatius.
L’obertura econòmica funciona?
Funciona. Podria fer-ho millor? Sí. Hi ha una important inversió estrangera, a molts sectors, com ara la construcció, on hi ha una certa eufòria i on s’han posat molts diners.
Això és bo?
No. Cal un ordre. És bo que es vagi fent, però estem creixent massa i potser cal fer un pas enrere i limitar una mica, evitant que sigui només un element d’inversió. Si no, ens podem fer mal. Creixement sí, però fins a quin punt? Ja hem vist que alguns comuns ha reduït l’edificació, però hem de ser conscients que això encareix el preu de l’habitatge. Amb la inversió estrangera sí que hem tingut un volum important, sobretot en el sector immobiliari i en el financer, tocat pel canvi de model d’offshore a onshore, però és cert que no tota la que es voldria. Està venint molta gent autònoma i del món digital, que no necessita massa treballadors, tot justa un pis i unes bones infraestructures de telecomunicacions, que tenim malgrat alguns atacs malintencionats. Aquesta gent està venint. Ara, empreses que aporten la seva seu de direcció, de moment, és més difícil.
Què cal canviar per millorar?
La normativa ja l’estan tocant perquè sigui més àgil, que no ho era. Ara s’està modificant aquest aspecte. Però la reflexió ha d’anar més enllà. Hem de seleccionar més què volem que vingui i ordenar una mica. I, sobretot, que la gent que vingui conegui bé les normes fiscals. Que no ens troben que s’estableixen a Andorra per no pagar impostos, però no compleixin les regles del joc, que són viure aquí la majoria del temps. Si algú no ho fa, creem un risc de la reputació. I les empreses també, que efectivament estigui aquí i no siguin una societat pantalla per no pagar impostos. I també fer una reflexió, a nivell de població. Quants podem ser i quants podem absorbir. Potser qui vingui haurà de ser més ric i pagar menys. Remarco que no em refereixo pas a la gent treballadora. Haurem de veure en el futur com evoluciona això, després de l’explosió dels darrers anys.
És positiu l’ingrés a l’FMI?
Molt. És que deia abans de les relacions exteriors. I, també, és important tenir un prestador de darrera instància. A vegades no ho recordem, però amb l’afer BPA va estar a punt de caure tot el sector. Si hi ha un risc en la reputació, les corresponsalies es poden tallar i vam estar en una situació difícil. Ara, la banca ha canviat el seu model, té tot adaptat per a Europa, però no hi pot accedir al BCE. Ha demostrat la seva professionalitat i una capacitat d’adaptació envejable. I, tot i això, encara ha de passar moments difícils. Tenir aquesta garantia d’un prestador de darrera instància és molt interessant pel sector i per l’Estat.
[Forfet únic] “Ja era hora. És bo pel país i per la competitivitat de les estacions, per a tots. El que espero és que hagin arribat a un acord de repartiment prou sòlid perquè es pugui mantenir molts anys”.
Com valora les darreres recomanacions, sobretot la de no frenar la inversió pública?
Aquí sí que vull matisar una mica. A les famílies, l’endeutament ha de ser per coses molt concretes, no per pagar despeses corrents; per allò que es necessita, però no es té la tresoreria suficient. I un Estat és el mateix. S’ha d’endeutar per infraestructures i per projectes que siguin necessaris, però no que hi hagi dèficit contínuament. Llavors, soc autocrític tant amb la gestió del mateix Govern com amb aquest deute que sembla que ningú hagi de pagar mai. Jo vaig fer el càlcul: surt a 16.000 euros per habitant, inclosos els nadons. I sembla que això no vagi amb nosaltres. Andorra va fer bé limitant al 40% del PIB. Endeutament sí, però quan és necessari. I, després, en aquest moment s’han de fer grans inversions? Si són necessàries, sí, però és de primer de teoria econòmica. Actualment, tenim el sector privat al màxim, amb una inflació disparada. No posis més llenya al foc. Ja arribaran moments més difícils i llavors serà quan caldrà invertir perquè això ajuda l’economia. Ara no és el moment més adequat. Aquí tant jo com la junta del col·legi ja vam veure que no hi estaven del tot d’acord amb les recomanacions de l’organisme.
Doncs tot el contrari...
Ells tenen una visió més globalitzada i nosaltres una més micro. Ara hi ha infraestructures que les està demanant la societat i fan falta, però amb altres podem esperar.
Com valora l’anunci del forfet únic?
Ja era hora. És bo pel país, per la competitivitat de les estacions, per a tots. El que espero és que hagin arribat a un acord de repartiment prou sòlid perquè es pugui mantenir molts anys. I ara potser també és el moment de fer la reflexió de protegir, a algunes parts de les concessions, el medi natural. Potser cal fer més parcs naturals. Des del punt de vista de les estacions, ens posa com una de les millors del món. Ja Grandavalira estava entre les primeres i, ara, serà una de les més competitives. El meu aplaudiment pels qui ho han fet possible, que segur que no ha estat fàcil.
Econòmicament, com veu el futur, doncs, d’Andorra?
Des del punt de vista econòmic veig molt futur, però un dels reptes és mantenir la qualitat de vida i protegir el medi ambient, la cultura i la població. Això és el que defineix una nació: el patrimoni natural, cultural i humà. L’econòmic té un cicle i a vegades desapareix, com es pot veure quan baixes pel Llobregat amb aquelles colònies tèxtils. El que no desapareix és el patrimoni. Tenim un bon model econòmic, som competitius i crec molt en el futur d’Andorra. Els problemes a resoldre dins d’aquest creixement fort són l’habitatge i la falta de mà d’obra qualificada. Si som capaços d’abordar-ho, tenim un gran futur.
Comentaris (12)