Estiu del 2025. Dos anys de legislatura. Quin balanç fa?
Primer, pel que fa a la nostra tasca interna. A les eleccions van patir la minva de la meitat dels consellers. De set vam passar a ser només tres. Trobo que estem assumint la càrrega que comporta la feina legislativa i del tràmit parlamentari i desenvolupament un contingut important del programa. Hem entrat dues proposicions de llei i estem acabant una tercera. Això voldria dir una per cada període de sessions. Estic contenta del compromís dels companys que fa que la feina surti amb garanties.
I a nivell global?
La Llei òmnibus és la que ha concentrat més rellevància i, la veritat, no és tan resolta com a nosaltres ens hauria agradat. Ja ho hem dit que no creiem que sigui una llei que realment protegeixi el dret a l’habitatge. Va ser una llei per intentar buscar solucions puntuals que permetin aflorar pisos al mercat de lloguer, però és insuficient. Calen més desplegaments legislatius, com ara mecanismes fiscals que entenem a partir d'un índex de preu de referència o altres conceptes que sembla que no volen abordar i que per a nosaltres són importants. Entre aquests, quina és la diferència entre petits i grans propietaris. Ja ho vam intentar introduir via esmena a la llei i assistim a debats en què per part de la dreta andorrana s’exemplificava la protecció que calia que tinguessin aquelles famílies que amb molt esforç havien comprat un pis i havien fet d'aquesta immoble una forma de renda; però quan cal posar això a una llei sembla que se n’obliden. Quan toca protegir-los de veritat i tractar-los diferent del que fa negoci i especula amb l’habitatge, aquí ja no interessa.
“Hem assistits a debats amb la dreta andorrana en els quals s’exemplificava la protecció que calia que tinguessin els petits propietaris, aquelles famílies que amb molt esforç havien comprat un pis i n’havien fet una forma de renda; però quan toca protegir-los de veritat i tractar-los diferent del que fa negoci i especula amb l’habitatge, aquí ja no interessa”
I això, per què?
Perquè va molt bé fer populisme i demagògia de ‘baratillo’; dir que no es pot tractar igual una família que intenta millorar la seva renda a partir d'un bé immoble que ha treballat, pagat i construït amb l'esforç del seu treball que aquells que fan de l'habitatge un negoci. Per tant, més enllà de discursos, insisteixo, quan cal sempre anem als exemples puntuals i fem una abstracció general, però quan toca que realment discriminem, ja no interessa.
Influeix que pugui haver-hi algun d'aquests grans propietaris dins la majoria o dels partits que en formen part?
Els centres d'interès dels partits són els que ho són. Ja entenc que s'ha de protegir part de la massa dels teus electors, que són els que et posen allà i et donen la responsabilitat de governar. Més enllà d'això, el que hi hagi persones puntuals que poden tenir una circumstància o una altra, no m’hi entretindré. Per a mi, és més significatiu el centre d’interès que pivota entorn dels electors que donen suport a un partit o un altre.
Amb l'habitatge realment s'ha avançat aquests dos anys?
No podem oblidar que, d'entrada, hi ha hagut un compromís per iniciar un projecte de pisos públics que fins ara no existia. Això ja és un avenç. Ara, ho hem fet quan tocava o quan calia? Probablement, no; si no, no ens hauríem trobat amb la situació actual. Aquí ha faltat anticipació.
A Canillo ha costat bastant omplir l’edifici. Com ho valoren?
Ja ho vam dir en el marc de la taula de l'habitatge: quan t’has d’inscriure en un registre per poder tenir opció que et donin un pis públic, però si els requisits per accedir-hi són tant estrictes pel que fa a les rendes econòmiques, llavors no parlem de pisos de preu assequible sinó que assignem pisos més aviat socials. Ja estem d’acord que primer cal protegir els vulnerables, però diguem a les coses pel seu nom. Es van posar uns requisits molt exigents. Un 1,2 del LECS ja deixa molta gent fora. Per tant, l’habitatge assequible no és la preocupació del Govern.
Per ara s’estan convertint en pisos socials...
El que hem de discriminar o fer és dir-li les coses pel seu nom. Entenem la realitat que, a manca de zero habitatge públic, es prioritzi la protecció dels vulnerables, però llavors diguem-li pisos socials i no a preu assequible. O tens una renda tan baixa com per ser catalogat destinatari potencia d’assistència social o no hi pots accedir.
“És cabdal començar pel principi i no seguir fent lleis que el que fan és oferir solucions molt puntuals perquè no som capaços de dimensionar a llarg termini si això serà suficient o no; cal fer una bona legislació, amb l'observació de models amb dret comparat d'èxit. Volem protegir el dret de la gent a viure en un habitatge digne? Doncs comencem per aquí”
Fins a quin punt hauria de situar-se aquest límit d’ingressos?
No estic en disposició de triar jo sola quin ha de ser el barem. L'objectiu de la taula de l'habitatge era aquest i quan se’ns va plantejar que fos 1,2 vegades el LECS com a màxim ja vam dir a la ministra que no parlàvem llavors de preu assequible sinó de pisos socials. Ella mateixa ens va dir que la urgència era protegir qui més ho necessitava, però això no resoldrà el problema d’habitatge que tenim al país: preus disparats i dificultat d'accedir a professionals perquè ja no surt a compte venir a Andorra a treballar. I això, francament, és preocupant.
La Llei òmnibus ja està en marxa, però, segons indica vostè, falten coses; què més caldria fer?
Mirant altres textos de referència, hi ha coses que no estan previstes al nostre ordenament. Hem de tractar igual grans propietaris que petits? Qui té un lloguer assequible i qui no? El Govern diu que ja té una mena d’índex de referència, però ningú el coneix quan convindria que la gent sàpiga si està posant el seu pis a un preu raonable o no. I qui ho fa així, ha d’estar bonificat fiscalment i qui decideix regir-se només per l'oferta i la demanda i encarir el producte ha d'estar gravat fiscalment. Ja vam tenir dificultats per decidir què vol dir preu assequible. Primer es parlava del 20 o 25% per sota del preu del mercat i ara es diu que no ha de superar el 30% de la renda. Ja ho dic. Cal fer ajustaments i, per a nosaltres, és cabdal començar pel principi i no seguir fent lleis que el que fan és oferir solucions molt puntuals perquè no som capaços de dimensionar a llarg termini si això serà suficient o no. Comencem per fer una bona legislació, amb l'observació de models amb dret comparat d'èxit. Volem protegir el dret de la gent a viure en un habitatge digne? Doncs comencem per aquí.
Com valora la proposta del registre de la propietat feta des de la majoria?
Bé, més enllà que és una llei tècnica i que encara no estic en condicions d’oferir valoracions perquè nosaltres tenim, ho dic amb ironia, el mal costum de parlar les coses tant al grup com al partit i donar posicions consensuades, és una alegria per fi tenir un text amb què treballar. Fa més de deu anys que reclamem un registre de la propietat i hem sentit a dir que això no es podia plantejar. Figures rellevants de la política de Demòcrates ens deien que que s'havia de fer amb compte perquè podríem fer aflorar béns immobles de defraudadors fiscals. El que deia abans d’on es posa el centre d’interès i així legislaràs. Nosaltres el que volem és que hi hagi seguretat jurídica i un funcionament transparent de l'administració.
Des de Demòcrates es defensa que es vol evitar la xafarderia; preocupa que això pugui reduir l’efectivitat del registre?
No ho podem comprendre. Aquest és un discurs que ja teníem amb les declaracions de patrimoni. És clar que hi haurà gent que voldrà tafanejar, però la tendència a l’administració pública és que ha de ser transparent en totes les seves actuacions. Potser que ens ho comencem a creure. Aquí es dibuixa una esmena que té molts números que el grup socialdemòcrata elevi.
L'habitatge és un tema amb el qual no s’ha aconseguit consens amb la majoria. N’hi ha d’altres amb què és més fàcil?
Amb aquests temes en què la majoria vol incorporar altres visions polítiques que les seves. Un exemple, la proposició conjunta per aixecar la reserva del conveni d’Istambul sobre les indemnitzacions a les víctimes de violència de gènere. Hem posat el consens en aquest sentit. Amb altres temes, és més difícil perquè tenim centres d’interès diversos, com en l’habitatge. D’acord que ha de ser una font d'ingressos pels propietaris que disposen dels béns immobles, però hem de moderar, hem de ser capaços de contenir aquesta llei salvatge de l’oferta i la demanda amb un bé que va vinculat a la dignitat humana. Hem de ser capaços de regular d'alguna manera, tot i la cotilla constitucional del lliure mercat, i garantir que la gent pugui continuar vivint el país.
On sí que hi ha sintonia amb la majoria és en l’acord d’associació...
Clar. Nosaltres el defensem fa més de vint anys. Quan DA engega formalment el projecte, en feia deu que el demanàvem. És un bon projecte pel país i una solució a llarg termini.
“Volem que l’acord d’associació vegi la llum perquè és bo pel país, ens ha de donar més visibilitat internacional i més drets a les persones; ha de permetre un creixement econòmic no basat només en el totxo. Les possibilitats són completament diferents si ens quedem a dins o fora i la responsabilitat és nostra de traslladar aquest missatge”
Les enquestes, però, apunten que hi ha molts dubtes... Inquieta?
Nosaltres som defensors del projecte i volem que vegi la llum perquè és bo pel país, perquè ens ha de donar visibilitat internacional, més de la que tenim, i més drets a les persones. Ha de permetre un creixement econòmic no basat només en el totxo. Per tant, ens preocupa això. Ens trobem al pacte d’estat cada quinze dies i treballem com podem ser capaços de comunicar a la ciutadania que és un bon projecte pel país, no només en clau interna, sinó pel futur dels nostres joves quan vulguin passar les fronteres andorranes i establir-se en un entorn europeu. Parlem del mercat comercial més gran del món. Per tant, les possibilitats que s’albiren són completament diferents si ens quedem a dins o fora d'aquesta associació a Europa. La responsabilitat és nostra de traslladar aquest missatge.
Fa anys que es fa i no ha acabat de quallar...
Estem confonent, crec que de manera volguda per qui alimenta les posicions del no, el que és una campanya d’informació, divulgativa, sobre què s’ha negociat amb una campanya pro sí o pro no. Per a nosaltres, la campanya electoral pel referèndum no ha començat i no ho farà mentre la UE no faci els seus avenços.
Però sí que és cert que fa anys que es fa aquesta divulgació i, fins ara, no té els efectes desitjats...
Jo vull ser optimista. D'entrada, encara no hem sentit posicions del no que ens hagin pogut convèncer. Els arguments són canviants. Absolutament. Passem de posicions de convenis bilaterals a altres que, entre passadissos, es diu que seria millor l’adhesió que l’associació. En què quedem? A nosaltres ens sembla que l’associació és la millor manera de fer una integració que no sigui a plens efectes. És com si volguéssim passar de 0 a 100, sense passar pel recorregut que cal. Escoltem arguments que ens diuen que posem fi a la immigració selectiva i, després, es fan esmenes per liberalitzar encara més les quotes d’extracomunitaris. En què quedem? Vols immigració selectiva o no? No pots fer aquest discurs sobre la immigració selectiva i, quan ningú et veu, fas una esmena a la Llei òmnibus amb la qual et vols carregar fins i tot el fre de la contractació per prestació de serveis i no posar cap tipus correctiu. Hem de ser coherents.
Aquí es refereix a Andorra Endavant...
Per exemple. Aquest discurs de confondre immigració amb problemes de seguretat, primer, no té cap base científica i, després, valdria la pena, repassant els cognoms de la gent que estem legislant, ser més prudents a l’hora de fer aquesta associació.
“Aquest discurs de confondre immigració amb problemes de seguretat, primer, no té cap base científica i, després, valdria la pena, repassant els cognoms de la gent que estem legislant, ser més prudents a l’hora de fer aquesta associació. Qui més i qui menys, en aquest país, som fills d’immigrants”.
Expliqui millor això..
Qui més i qui menys, en aquest país, som fills d’immigrants. Com és possible que es digui això quan tenim un dels índexs de seguretat ciutadana més alts del món? Si tenim una taxa d’immigració tan elevada, queda clar que això no vol dir problemes de seguretat ciutadana. Amb quina cada dius que la immigració en portarà?
Què cal millorar en el futur perquè aquesta divulgació comenci a tenir efectes i es pugui afrontar la campanya pel referèndum amb prou garanties?
Jo no pararia la divulgació perquè el projecte és molt ampli i extens. Si els qui l’hem treballat des de dins, com a funcionaris, no tenim una visió no prou aprofundida sobre tots els àmbits en què ha d’impactar, què no passarà amb la gent que no en té prou coneixement del que vol dir? Hi haurà qui el té, però tampoc estarà a favor. El meu desig és que la gent s’informi, que busqui el màxim de fonts fiables i coherents i, a partir d’aquí, que jutgi si vota sí o no; però em semblaria irresponsable dir que, com que no l’entenc, no el votaré o que es dirà que no perquè anem en contra d’un projecte de Demòcrates quan es tracta d’un tema que, fins a aquesta legislatura, no ha tingut fissures polítiques; tothom hi estava d’acord que era la manera de continuar relacionant-nos amb el món. Més que identificar el projecte i posar-li una etiqueta política, el desig que jo expressaria és la voluntat de que s'analitzi descontextualitzant del partit polític que defensa una posició o una altra i siguem capaços d’analitzar-lo objectivament mirant si ha de ser bo pel país o no.
Hi ha molta gent que busca el no per anar contra Demòcrates?
No en tinc cap dubte perquè hem parlat amb diversos agents socials que així ho expressen.
Un objectiu que segurament comparteixen -canviar el Govern de Demòcrates-...
No podem llegir les coses tant en binari. Defensem que s’ha de descontextualitzar de DA perquè és un projecte d’associació comercial que ens ha de donar drets i visibilitat internacional. Enfoquem-lo des d’aquí. Siguem capaços d'abstraure'ns de qui defensa el sí o el no políticament. Analitzem-lo en clau objectiva: és bo o no pel país? I que quedi clar, per molt que compartim aquest projecte amb ells, nosaltres estem en una oposició política a Demòcrates. La fem des de la seva creació.
“El desig que jo expressaria és la voluntat de que s'analitzi l’acord d’associació descontextualitzant del partit polític que defensa una posició o una altra i siguem capaços d’analitzar-lo objectivament mirant si ha de ser bo pel país o no”
No pot ser, doncs, un referèndum DA sí o DA no?
No, perquè estarem anant en contra dels interessos del país. Hem de veure si, des de la visió de cadascú que està cridat a votar, el projecte és bo o no. I guanyarà la majoria, però deslocalitzem tant el sí com el no del partit polític que el defensa.
L’actual situació per part de la Unió Europea, sense definir encara si l’acord és mixt o no, ajuda o dificulta?
En tot cas, no depèn de nosaltres. La pilota està al terreny de joc de les institucions europees, que han de marcar posició, No podem fer més que esperar i, després, actuar en funció del que acabin resolent pel que fa a les seves competències. No oblidem, probablement, no serà tot mixt sinó que aniria vinculat a articles que afectin competències compatides. Quan la UE agafi una posició, ens haurem de posicionar també en funció de quin sigui l’escenari real i no només d’hipòtesis. Per citar un exemple, quan vam començar a parlar se’ns acusava als membres del pacte d’estat de no voler compartir el text. Ara ja no és una discussió vàlida perquè vam decidir donar-lo encara que no estigués tancada la redacció final. És per veure com de mutables han estat les posicions del no. En fi...
Però guanyar temps és bo o dolent?
En tot cas, no és un escenari que ningú estigui plantejant, perquè, insisteixo, fins que no sapiguem quina és la posició de la UE ni nosaltres ni San Marino podem fer cap altra cosa. La decisió és dels 27, que han de dir quina naturalesa jurídica ha de tenir l’acord. Personalment, no em sembla tan rellevant perquè, en el pitjor dels casos, el que passarà és que no serà automàtic. Fer una història política d'això és alimentar el no amb arguments que no se sostenen. Tampoc podem voler, com que a Andorra ja ho tenim clar, que tota la UE de cop ho tingui tan clar com a nosaltres. Necessitem espais, temps i diàleg. Si per a nosaltres suposa el que suposa, imagina per a 27 països membres que agafen gairebé tot el territori europeu.
El referèndum es farà aquesta legislatura?
La idea és que sí, per favor.
I la realitat?
Dependrà del que passi al camp de joc de la UE. Imaginem que ells no acaben de decidir en aquesta legislatura si ha de ser un acord mix o no, o en quines circumstàncies concretes. Què podem fer nosaltres al respecte? Res. El que sí que puc garantir és que al pacte d'estat tots els membres asseguts volem que sigui una realitat tan bon punt tinguem els serrells per dir als nostres nacionals que la cosa serà així i que, a partir d’aquí, puguin lliurement triar. No hi ha cap mà negra. Simplement, estem esperant la posició de la UE.
També aquesta legislatura ha d’arribar la reforma del sistema de pensions. Els preocupa que des del Govern s’hagi dit que, si no hi ha un acord en poc temps, es tirarà pel dret?
És un escenari que, com a mínim dintre de la comissió, no s’està donant. Vam agafar una posició: primer, que no compartim que la reforma s’hagi de quedar només aquesta legislatura. El fet que s’hagi estabilitat en una comissió legislativa permanent respon a això, a què no ha de ser una reforma puntual. Volem deixar oberts els canals perquè el sistema es pugui anar revisant periòdicament i prenent decisions en funció del comportament demogràfic, del mercat de treball o altres aspectes. No s’ha d’analitzar en un moment puntual, sinó amb una perspectiva de llarg termini i dinàmica. No forçosament la gent que tenim cotitzant al país avui serà la que estarà d'aquí a deu anys. El Consell, crec que amb bon criteri, va estabilitzar la comissió per anar treballant en aquest sentit i anar revisant. És una mena de Pacto de Toledo com el d’Espanya. Dit això. Hi ha una sèrie de mesures que estem analitzant en comissió i vam decidir abordar aquelles que generen més pau i amb què tots estem, més o menys, d’acord abans de plantejar una reforma més integral. Anem veient i analitzant el que cal. Hem de ser capaços de concebre un sistema públic que no estigui fiant el seu comportament a un moment polític puntual, estar més atents per jutjar el context polític, sociològic, demogràfic actual i també revisar-lo a futur. Evitar el que ens va passar el 2014. Es van prendre una sèrie de mesures...
Sense consens...
I ara estem veient que han servit per a unes coses i no per a altres. Que hi hagi una comissió legislativa amb un projecte tan gran i tant pota de l’Estat del Benestar com és el sistema públic de pensions ens obliga a fer renúncies a cadascun de posicions polítiques pures i estrictes. Hem de ser capaços de trobar consensos i amb la reforma del sistema de pensions, més que mai.
“Nosaltres defensem que no tot [l’increment de cotitzacions de la CASS] pot anar carregat al teixit productiu, sinó que una part s’hauria de fer via sistema impositiu. L'educació no la paguen treballadors i empresaris; amb la salut pot ser el mateix”
Llavors, la idea és fer primer una reforma amb aquells punts en què hi ha cert consens?
Sí. És l'esperit de la comissió. És clar que hi ha un consens generalitzat que cal millorar els ingressos de la branca de jubilació. Com? Via cotitzacions només? Aquí ja tenim discrepàncies. La CASS ens deia que per sanejar el sistema hauríem d’apujar nou punts a la cotització. Ara ens situem en escenaris d’una puja que pot estar entorn el 4%. I d’aquesta diferència fins als 9 o 10 que demanava la CASS tenim criteris diferents. Nosaltres defensem que no tot pot anar carregat al teixit productiu, a empresaris i treballadors, sinó que una part s’hauria de fer via sistema impositiu. La salut és una altra pota de l’Estat del benestar. Igual que l'educació no la paguen treballadors i empresaris, amb la salut pot ser el mateix. Ara ja és una realitat que la branca és deficitària i que l’Estat, via impostos, ha de complementar aquesta diferència.
És a dir, una idea que té el PS seria desviar part de la cotització que actualment va a branca sanitat cap a jubilació i que el dèficit que es creï a la branca general l’assumeixi Govern...
Per a nosaltres, l’Estat del benestar es finança via impostos. Qui no ho vegi així, haurà d’explicar com. Si no tenim impostos, no tenim salut, educació de qualitat o carreteres.
Ha parlat de quatre punts d'increment de cotització; en quant temps?
És massa d’hora per dir res. Això és la feina que hem de fer a la comissió, però no la volem fer segons intuïcions sinó seguint els números, que és el que estem analitzant. Cal incrementar la cotització? Segur. Hi estem tots d’acord? Segur. Quin ha de ser el percentatge i com hem de fer el traspàs, si és que s’ha de produir, entre branques? Això són els serrells.
Com a mínim quatre punts...
Crec que és el mínim. La passada legislatura parlàvem de nou, però abans de fer-ho això, potser hem d’explorar si hi ha altres mètodes. Almenys, aquesta primera intervenció i després acabar de decidir com fem la resta.
També hi havia altres mesures: endarrerir l’edat de jubilació, la conversió del punt o limitar les pensions més altes...
Sí, però el que passa és que volem analitzar-ho tot amb els números sobre la taula i veure quin impacte han de tenir aquestes mesures. Al final, crec que el plantejament no ha estat el correcte. La CASS ens va arribar amb el projecte de reforma i una legislatura després ja canviaven els estudis actuarials i ja s’està modificant aquesta idea de reforma. Les quinze mesures de les que parlàvem potser ja no són les quinze de les que parlem ara, perquè també s'ha fet una anàlisi dels criteris que s'han de tenir en compte i no els estrictament econòmics. Nosaltres, ja ho hem demanat, volem un estudi del mercat del treball al país. Abans de dir si hem d’apujar l’edat de jubilació o no, hem de saber com es comporta el nostre mercat de treball. Hi ha sectors amb activitats essencialment físiques i no es poden tractar igual que una persona que fa una tasca més aviat intel·lectual. Cal saber què passa a determinades edat o com es comporten les baixes. Això és informació que, si no tenim, no donarem suport a una mesura com a augmentar l'edat de jubilació només perquè la demografia canvia. Hi ha un element que sembla que ningú té en compte i és que Andorra importa sostingudament mà d’obra des dels anys 50 o 60 del segle passat. El que no dona la nostra demografia ho salva la contractació de gent de fora. Són elements que, més enllà d’intuïcions que surten dels caps pensants d’aquest Consell, cal tenir en compte, com ara també com abordem les prejubilacions o la d’anar més enllà de l’edat de retir.
“Ara per ara, fer plans privats per complementar el sistema de pensions no és un plantejament que compartim de cap de les maneres i més tenint en compte que els salaris no són excessivament elevats”
Que s’apropi el final de legislatura ho fa més difícil?
No, perquè hi ha consciència que s'han de fer canvis i que no poden ser estàtics; que han de ser dinàmics. A mi em preocuparia més que es vulgui fer no seguint dades i situacions reals.
Ara hem passat a parlar de canvis paramètrics i de canvis estructurals. Pel que m’ha dit, els primers els veieu més o menys factibles. Què passa amb els altres? Tenen més dubtes des del PS?
Partim de la base de com podem crear sistemes de jubilació alternatius basats en productes finances en entitats bancàries si encara tenim un sistema de pensions públics que no està a l’altura del que hauria de ser segons la riquesa del país. La gent s’està jubilant amb un 30% del seu darrer salari. En comparació amb altres Estats europeus, estem molt lluny. Si les nostres jubilacions són rendibles pels bancs, no podem fer que el sistema públic millori? Tenim un fons de reserva que es comporta d'alguna manera com a una entitat financera que busca el rendiment econòmic dels seus diners. Per què hem de vendre producte? I a més no s’explica que, per exemple, el pilar dos seria completament finançat pel teixit productiu. El podem gravar més? Anem amb compte amb això. Algú haurà de posar els diners. No surten de la pluja del cel. Ara per ara, fer plans privats per complementar no és un plantejament que compartim de cap de les maneres i més tenint en compte que els salaris no són excessivament elevats.
I si des de Govern, no des de la comissió, s’opta per tirar endavant una reforma amb aquestes mesures? Amb la Llei òmnibus, per exemple, va passar.
La diferència és que si volem que el sistema de pensions no sigui alguna cosa que es canviï en funció del Govern, que sigui estable i perdurable durant molt de temps, només es pot fer des del consens. Tirar pel dret tindria el seu risc. La percepció que tinc no és que cap majoria vulgui fer-ho amb mesures que, ara per ara, no tenen consens suficient, perquè hi ha d’altres en les quals, més enllà dels serrells, el trobarem. I podrem avançar amb la reforma i veurem si es pot continuar amb entesa. Si no es fa així, el risc que hi ha és que la majoria canviï i les mesures que has imposat es perdin.
Amb la Llei del sòl, també es busca un consens; serà possible?
Com a mínim, ho estem fent bé: hem creat una comissió d’estudi on es bolca tota la informació perquè les posicions polítiques pel que fa a l’urbanisme vinguin fonamentades amb dades i no amb intuïcions. S’ha acabat l’hora de fer política de la intuïció o pel que la gent diu o vol. El fet, d’entrada, de no haver tirat pel dret i crear aquest espai legislatiu on es posa la informació, que serà la mateixa per a tothom, abans de construir les posicions polítiques és bo. Ara, si hi haurà consens, ja dependrà, novament dels centres d’interès.
“Si volem que el sistema de pensions no sigui alguna cosa que es canviï en funció del Govern, que sigui estable i perdurable durant molt de temps, només es pot fer des del consens; tirar pel dret tindria el seu risc
Tenen la sensació que vostès volen anar més enllà del que desitja la majoria actual?
Crec que està bé que fem l'exercici de dir que no hi coincidim amb la construcció desmesurada i el tractament de l'habitatge com un producte de negoci i no com un bé essencial. Nosaltres no volem parlar de creixement sense acompanyar-lo del cognom sostenible. I això no vol dir només econòmicament rendible, sinó també sostenibilitat social, perquè més enllà dels diners també hi ha la cohesió social que hem de ser capaços de preservar per sobre de cap altre criteri.
Com afronten de la llei de nacionalitat? És una oportunitat per tornar a defensar posicions com la reducció dels anys d’accés o el doble passaport?
Nosaltres ho farem perquè forma part de la nostra idiosincràsia política. Sempre hem cregut que, en un país de moltíssima immigració, només la cohesió social entesa com a integració de la gent que ve a aixecar-lo i a fer-lo gran, és la sortida. Hi ha qui parla de preservar la identitat andorrana, però després rebaixen criteris i requisits lingüístics a altres lleis quan, què hi ha més integrador que la llengua?
És el que s’ha fet amb les professions sanitàries...
Rebaixar criteris perquè no trobem metges no és per res la nostra posició. Quin sacrifici ha de comportar això per a la identitat nacional? Quin dret tinc jo com a ciutadana que m’atenguin a la meva llengua?. Si no, al final el que podem fer és fer-nos tots anglòfons.
La llei de nacionalitat presentada per Demòcrates manté requisits encara massa estrictes per a vostès?
La nostra posició és seguir el conveni del Consell d’Europa i que es rebaixi a deu anys el temps d’accés. Més quan veiem ara que la gent, malgrat complir 20 anys, no la demana perquè consideren que els passaports d’origen els donen més possibilitats. I aquí vull fer una reflexió. Hem de deixar d’analitzar la política de forma parcel·lada i donar-li una lògica de conjunt. L’única manera és definir entre tots quin és l’Estat que volem per als propers 50 anys i això no es pot fer només per majoria democràtica, perquè després canvien i continuem sense tenir projecte. Per tenir-ne un de comú cal que entre tots fem renúncies a les nostres posicions per buscar un consens. És urgent, absolutament urgent, que, d’una vegada, legislem i construïm un model a llarg termini.
“Veient segons quines esmenes es fan a la llei d’accessibilitat, només puc dir que tothom ha de tenir clar que això la discapacitat és quelcom amb què ens podem trobar tots i sembla que a vegada ho oblidem parlant de criteris tan lletjos com ara els diners que costen les adaptacions; és de justícia que tothom que vulgui desenvolupar una activitat, sigui la que sigui, primer es pugui capacitar per fer-ho i després que no tinguin barreres, per exemple, pel que fa a la mobilitat”
En les properes eleccions, la tornarem a veure de candidata?
No, jo ja he dit que no. No tinc cap intenció. El meu compromís amb el partit, pel que fa a la política activa, ja l’he complert. Hem de ser realistes i deixar l’oportunitat a altres persones que tinguin més energia de la que jo tinc ara mateix. Em vaig trobar com a presidenta del grup parlamentari d’alguna manera una mica forçada. Jo no anava primera a la llista. Per responsabilitat he procurat complir amb aquesta posició, però no tinc interès de tornar-hi.
Influeix en aquesta decisió la seva situació personal? Com li afecta en el seu dia a dia? Hem vist, per exemple, que al Consell s’han hagut de fer adaptacions perquè pugui moure’s en cadira de rodes....
La situació de discapacitat és una cosa de la qual no acabes de ser conscient fins que no la pateixes. Ara, tenim la llei d’accessibilitat i veient segons quines esmenes només puc dir que tothom ha de tenir clar que això és quelcom amb què ens podem trobar tots i sembla que a vegada ho oblidem parlant de criteris tan lletjos com ara els diners que costen les adaptacions. És de justícia que tothom que vulgui desenvolupar una activitat, sigui la que sigui, primer es pugui capacitar per fer-ho i després que no tinguin barreres, per exemple, pel que fa a la mobilitat. Què passa si arriba al Consell algú que pateix una paraplegia? On el deixem? Com mirem que pugui integrar-se a la dinàmica del dia a dia? Això és una cosa que s'ha d'anar fent, revisant i tenir-la present. La meva malaltia, evidentment, condiciona, perquè no deixa de ser tot més feixuc en predisposar-te a la fatiga. Suposa un esforç afegit, però no és el condicionant per no seguir. El que hem de tenir en compte és l’energia, el moment vital que passem com a persones. Si arriba un moment en el que diem que no ens ve més de gust ha de ser tan raonable com quan et vas decidir comprometre’t amb un projecte polític. La política hauria de ser un moment temporal en la vida de la persona i no fer-ne una professió. La frescor que tens en arribar es va corrompent amb els anys i això no és desitjable perquè és un moment professional que compromet moltes energies i disponibilitat. Si ja no tens més ganes, pel que sigui, el millor és marxar i que vingui qui tingui més ganes al darrere.
No li demanaré noms, però el PS té gent preparada per assumir el lideratge de ser candidat a cap de Govern?
El PS el que té és un projecte polític molt sòlid al darrere més enllà de la gent que, puntualment, el defensem. Hi ha opcions que es fonamenten en els noms; nosaltres ens estructurem entorn una posició ideològica, que és molt ferma. La gent que entra i surt del partit hi continua creient en aquest projecte de justícia i equilibri social. Més enllà de si les persones que estan al davant tenen més o menys experiència, tenim un grup molt organitzat entorn aquest projecte i en el qual aquella gent que no volem tanta implicació en un moment donat sí que fem retorn i acompanyament. Hi ha persones que estan capacitades? Absolutament, perquè tenim un projecte sòlid que s’ha demostrat, amb exemples com el sistema impositiu o l’acord d’associació, que al final han arribat. Potser per això ens diuen progressistes, perquè volem que les coses avancin i no s’estanquin, perquè confiem en el talent de la gent d'aquest país i que estem capacitats de ser capdavanters. Estem entre les 25 economies del món i això vol dir que tenim potencial.
Comentaris (17)