El títol del llibre diu: ‘Escolta’t, mira’t i toca’t’. Ens escoltem poc el cos?
Ens l’escoltem molt poc, és com si fos d’un altre. Ens n’ocupem a l’hora de posar-nos-hi roba a sobre, de mirar-nos al mirall al matí quan sortim de casa i poca cosa més.
Per què es decideix a fer el llibre? Detecta això en els pacients que tracta?
Després de 40 anys d’exercici me n’adono que hi ha moltes coses que podríem fer i no fem. O sigui, que podríem prevenir moltíssimes patologies i per culpa d’aquesta, entre cometes, deixadesa, tot es queda per fer. Aleshores col·lapsem el sistema sanitari i a més nosaltres no estem bé.
Què ens pot dir el cos si ens l’escoltéssim?
Jo crec que el cos ens ho pot dir tot perquè té tota la informació possible per haver. En el cos es queden emmagatzemades moltíssimes emocions, frustracions, un munt de problemes emocionals que acaben influenciant en la nostra salut global perquè tenim molt poc en compte el cos-ment. Aleshores li donem moltes voltes a les coses amb els pensaments del cap que acaben sent tòxics i no acabem de gestionar realment bé els nostres problemes de salut.
“Ens hem tornat mandrosos o addictes a aquesta dopamina que segreguem fent tantíssimes activitats al dia”
Si ens escoltéssim més el cos aniríem menys al metge?
De fet, la idea del llibre és aquesta, que ens convertim en els nostres propis metges o fisioterapeutes fins a cert punt. Quan una patologia és important no podem badar. Però sí, hi ha moltíssimes patologies que comencen sent poca cosa i acaben sent més importants. Qualsevol tendinitis comença avisant, no li fem cas, al final es fa més gran, uns músculs s’ajuden als altres, al final en comptes de ser un tendó ja són diversos i al final tenim problemes més seriosos.
A vegades simplement ho assumim i diem: ‘és que jo tinc les cervicals malament’, per exemple.
Exacte. I aquí ens quedem. Bé, les cervicals ens estan avisant que hi ha alguna cosa que no va bé en aquest cos. Evidentment hi ha problemes posturals, però sempre s’ajunten problemes d’estrès o problemes de mala gestió emocional. Una barreja d’aquestes coses fa que aquestes cervicals en comptes d’anar millorant, encara que ens passi la crisi, fem crisis més sovint, el dolor augment d’intensitat, abraça més terreny i al final ja no només tenim un problema de cervicals, sinó de cervicals i dorsals o cervicals i espatlla o mals de cap continus. Per tant, tenim un altre problema pel fet de no escoltar-nos.
Els hàbits de vida que portem, l’estrès i tenir la sensació que ens falten hores als dies, no ajuden a escoltar el cos i ser conscients que potser hem de parar.
Ara ho ha ha dit, el que més ens costa és parar. Si no t’atures no podem fer res, evidentment, no podem ser conscients de res, seguim amb pilot automàtic i evidentment que no hi ha manera de trobar alguna solució. A més a més ens hem tornat mandrosos o addictes a aquesta dopamina que segreguem fent tantíssimes activitats al dia, mil coses que no ens caben en un dia.
Potser també ens hem acostumat a la facilitat d’accés a medicaments. Tenim un dolor, ens mediquem, ens oblidem del dolor i seguim sense pensar que potser el que hauríem de canviar és el nostre dia a dia?
Ens hem acostumat a les solucions fàcils. Com que no tenim temps, solucions fàcils, però és clar, aquí hi ha un tema molt important de responsabilitat. Al final la nostra salut ens pertany a nosaltres. Quan tinguem problemes seriosos qui en patirà les conseqüències serem nosaltres, per tant, o aconseguim realment responsabilitzar-nos o col·lapsem el sistema sanitari i a sobre els que patim som nosaltres. Per això és molt molt important la responsabilització.
“O ens responsabilitzem de la nostra salut o col·lapsem el sistema sanitari”
En un tema tan important com és la salut, que qüestionem si els governs hi destinen suficients recursos econòmics, per què després no la tenim en el centre del nostre dia a dia?
Perquè ens hem acostumat a una medicina molt mecanicista, la medicina occidental com que tenim tanta tecnologia sabem que al final sempre tindrem una solució tecnològica, que moltes vegades tampoc és així. Aquí ens autoenganyem i ens fem autosabotatge. No prenem les decisions que hem de prendre i a sobre ho deixem tot pel final i quan arriba el final moltes vegades hi ha una solució tecnològica però moltes vegades no. Aleshores hi ha moltes malalties cròniques en la nostra societat i hem de prendre consciència que moltes d’aquestes malalties cròniques es poden prevenir, i molts dels dolors crònics també. Quan ja ho tenim és més difícil, per tant, o optem per una medicina més integral o si continuem amb aquesta medicina... tots sabem que no anem. És fàcil donar la culpa al sistema sanitari, que segur que podrien fer més, però nosaltres és el mateix, podríem fer més i fem el que fem. No es tracta de donar culpes, sinó de responsabilitzar-se.
I com s’aconsegueix?
Necessitem un pacient o una persona proactiva i necessitem educació. Si no s’ajunten les dues coses es perd. Sabem que hem de menjar bé, dormir bé, fer exercici... Un munt de coses que al final no acabem de fer. Les campanyes de prevenció al final serveixen de poc perquè això va de ment a ment. La nostra ment ja sap moltes coses però cal coordinació entre cos i ment, el cos ha d’avisar i la ment li ha de fer cas i així és l’única manera que realment podem aconseguir fer el primer pas, que és passar per aquella experiència que després és el cos el que ens diu que això li va bé. Estem enganxats a no fer ni el primer pas.
No caldria també un canvi en l’atenció que fan els metges? Perquè a vegades quan expliques el que et passa, no sempre et fan cas.
El sistema està arribant al col·lapse i el metge no té temps, no té temps d’explicar-te tot el que t’hauria d’explicar i a més, no practiquem una medicina integral. Tenim tendència a separar-ho tot, per això tampoc ens funciona. Jo crec que estem arribant a un límit. Però és veritat que l’ésser humà fins que no té la soga al coll no reacciona, per tant, potser cal estar més enfadats amb aquest sistema perquè no ens fan cas perquè realment siguem capaços de fer nosaltres un pas. Tot va junt, la responsabilitat del sistema sanitari i la personal.
Parla dels bons hàbits... per què costa tant mantenir-los malgrat els bons propòsits que ens posem?
Perquè ens hem tornat molt addictes als plaers immediats. Abans passarà qualsevol cosa que produirà un plaer immediat que no pas una cosa que et produeixi un avantatge a la teva salut que serà per més tard. Estem molt enganxats, ens hem tornat addictes, som una societat d’addictes que al final no som capaços ni de prioritzar les nostres necessitats més bàsiques o de salut.
Potser també tenim la necessitat de curar-nos o solucionar les coses ja, d’avui per avui. Sembla que ningú tingui temps per recuperar-se.
Sí, sabem que vivim molt atropellats i té molts inconvenients, acabarà amb nosaltres.
Estrès i immediatesa no són bons companys de viatge.
Exacte. Al final acaba sent una vegada més una decisió personal. Jo sé com tinc la situació, jo soc l’únic que puc establir un ordre de prioritats. Després no val queixar-se. Mai és tard, però sí que som bastant irresponsables.
“Som una societat d’addictes que al final no som capaços ni de prioritzar les nostres necessitats més bàsiques o de salut”
La salut mental està molt més lligada a la salut física del que molts pensem.
És indissociable. El gran error que hem comès en la nostra societat és aquest, pensar que anava separat. Va absolutament junt, per això hem de tirar cap a una medicina molt més integral, hem de considerar que tenim un cos físic, que tenim un cos mental, un cos emocional, un cos espiritual, que hi ha alguna cosa que ens relliga a alguna cosa més superior, que hi ha qui li diu ‘Jo’ superior, diga-li com vulguis, però no podem obviar aquestes coses perquè el fet d’haver-les obviat durant molt temps ens ha conduït a una societat plena de malalts, tant de malalties psíquiques com físiques.
La por també ens condiciona?
El problema és que no li hem donat importància a les coses que realment en tenen. Li hem donat importància a allò material i ens hem oblidat de tota la resta, com que no es pot tocar i palpar tan bé ens n’hem oblidat. I la por és una reacció molt automàtica, es desencadena de manera automàtica i aquestes pors s’han de revisar. Un s’ha de sincerar amb un mateix, un ha de fer treball d’introspecció, el llibre va d’això, de fer un treball profund, d’enfrontar-nos amb els nostres fantasmes. En realitat, a qui li agrada fer introspecció? A ningú, a part de mandra ens fa por i dius: ‘és igual, jo soc així’ i et quedes a la zona de confort. Amb ja va prou bé t’estàs enganyant, t’estàs fent autosabotatge. Al final és un peix que es mossega la cua, si no actues en aquest nivell el cos seguirà avisant i al final t’acabaràs posant malalt de diverses maneres.
A ningú li agrada dir que no està bé.
I fem el mateix amb nosaltres mateixos. Com estic? Bé, estic prou bé. Per tant, no som sincers amb nosaltres mateixos, aquest és el problema. Fer introspecció vol dir això, atrevir-se a preguntar-se moltes coses. La teràpia és una altra cosa que fa pànic i no cal anar a teràpia quan estàs molt fotut, hi pots anar quan comences a no tenir respostes a moltes d’aquestes preguntes que et fas: Per què m’està passant això? Per què estic repetint el mateix patró? Per què caic sempre en els mateixos errors? Per què no hi ha manera que em posi a cuidar-me a mi mateix? És un acte de mirar cap endins i d’escoltar-se molt bé, i això és un procés d’aprenentatge, no s’aprèn en dos dies, és qüestió d’anar fent. I com més tard comences més s’acumula la feina.
Millor començar de joves.
Ara ja hi ha moltes joves que comencen a tenir aquests conceptes més clars i en certa manera estan com enfadats amb nosaltres per haver tingut aquesta actitud durant tants anys, una mica ‘laissez faire, laissez passer’. Després com a pares o com a tutors intentem donar pautes clares, però si som els primers que no les seguim, de què els serveix?
“Ens hem de preocupar perquè tenim una societat cada vegada més malalta, és una urgència sanitària”
A les consultes falta sinceritat?
La gent s’autoenganya i a sobre no té temps per preguntar al metge tot el que li voldria preguntar... Si es fa una llista se’n torna amb la llista cap a casa, malauradament. De fet, si tens una gastritis saps que has de menjar bé, per què has d’anar al metge? Perquè et doni uns medicaments perquè tu no et vols portar bé? D’informació en tenim moltíssima, per això dic aquest ‘toca’t’. És més que res, comença tu mateix. Toca, posa sensibilitat en els dits, comença a indagar, a buscar, ho pots fer a casa, comença a ser curiós amb el teu propi cos, això és gratis! I a sobre veuràs que a poc a poc si tenies dolor a les cervicals tu mateix ets capaç de descontracturar-te-les tot sol sense haver d’anar sempre al ‘fisio’. Al ‘fisio’ ja hi aniràs quan tu sol no puguis. Al final no cal donar tantes voltes a les coses, al final és: ‘m’hi poso i aviam quins resultats tinc’. Perquè sinó tant pensar no ens hi posem mai.
Quan estem davant d’una malaltia més greu, l’actuació és diferent? No ho podem fer tot nosaltres.
Això ha de quedar claríssim, però fins i tot quan tenim malalties importants tota aquesta part d’escoltar-nos tampoc la podem obviar.
Tenim persones grans malaltes, però cada vegada també més joves.
Ens hem de preocupar perquè tenim una societat cada vegada més malalta, per a mi és molt greu. Sinó ara que quasi ja estic jubilada no em dedicaria a això. Per a mi és una urgència sanitària. Hem de pensar que una societat malalta no es fa de cop, es fa amb molts anys i ara estem en un punt que o fem alguna cosa ara o no sé.
És optimista per arribar a veure aquest canvi?
Sí! Soc optimista perquè veig que els joves tenen una gran necessitat i ho veuen més clar que nosaltres. I encara que no sàpiguen posar-ho en pràctica, ho comencem a veure i per a mi això és suficient per fer l’esforç i ajudar-los. Al final som nosaltres qui els ha deixat aquest món.
Comentaris (2)