Primer de tot, com encara aquesta nova etapa al capdavant de l’Escena Nacional?
L’encaro amb molta il·lusió. Estic molt contenta de compartir taula amb gent tan potent com l’Emma Riba o la Txell Díaz, que m’han fet sentir molt acollida. Acabem de començar i estem encara en un punt de traspàs d’informació del que s’ha fet, però vinc molt contenta a treballar quan estic aquí al Rosaleda -lloc on tenen el despatx- o quan em connecto per videoconferència amb elles. Sento que podem fer alguna cosa molt bonica i molt interessant. Tinc moltes ganes ja de saber tot el que he de saber i començar a generar propostes, a parlar amb gent i posar-nos en marxa.
Com va prendre la decisió de postular pel càrrec?
La veritat que jo al principi no em volia presentar perquè no ho tenia clar. Se’m generaven certs conflictes perquè l’Escena Nacional tenia una proposta parcialment tancada per aquest any com és l’obra ‘Abrakadabra’, en la qual jo soc actriu i és una cosa que se’m va proposar molt abans que sortissin les bases com a directora artística. Això a mi em generava una mica de conflicte perquè els assajos de l’obra comencen al març, i sentia que potser era barrejar una mica “els testos amb les olles”. No ho acabava de tenir clar, i vaig pensar que ja hi hauria altres moments per presentar-s’hi més endavant, però quan anava parlant amb gent del sector cultural d’Andorra em deien: “Et presentes, no?”. Al principi tirava més cap al no, però a poc a poc vaig anar pensant-ho i vaig decidir presentar-me, amb la idea que així ja sabria com és passar per un concurs públic i com funcionava tot, i més endavant, com ja sabria com funciona, doncs m’hi presentaria més segura.
“A mesura que vaig començar a posar paraules, a ordenar idees i a veure tot el que es podia fer a Andorra vaig pensar, ostres, ara m’agradaria que m’agafessin per poder-ho posar en pràctica”
I va acabar sent l’escollida.
Tot el que demanaven per presentar-te com a directora de l’ENA, era una feinada… S’havia de fer una proposta de temporada, una carta d’intencions i s’havien de pensar una sèrie de coses que vaig començar a preparar simplement perquè m’ho demanaven. A mesura que vaig començar a posar paraules, a ordenar idees i a veure tot el que es podia fer a Andorra vaig pensar, ostres, ara m’agradaria que m’agafessin per poder-ho posar en pràctica. Al final, si estic amb un altre projecte que començo el març, doncs al gener i febrer hauré de pitjar més perquè sé que potser quan comencem els assajos no hi podré tenir tanta dedicació. Quan vaig venir a l’Hotel Rosaleda a la defensa del projecte ja venia amb la idea que tot el que havia escrit i preparat m’agradaria que passés de veritat. Hi ha aquella expressió amb castellà que diu: “Vigila con zarandear el olivo, que a veces caen”. I és així, jo he mogut les branques i han caigut les olives. Ara toca fer l’oli [riu].
De moment com està anant compaginar les dues feines?
Tinc un Google Calendar que està molt bé i tinc un cotxe, i això són com els bàsics per poder-me compaginar les coses [riu]. No he deixat de banda cap de les dues i tot i que és difícil de compaginar, també hi ha èpoques que com a actriu no em surten tants càstings. També va bé tenir la sensació de tenir alguna cosa en continuïtat relacionada amb les arts escèniques i per a mi és un luxe poder experimentar aquesta estabilitat.
Què ens pot dir dels nous aires de l’Escena Nacional?
Serà equip, serà explosió, serà reinventar-se, serà posar-ho tot cap per avall. És com quan acabes una etapa i estàs començant una nova era que de cop i volta comences a moure tot l’armari, l’escriptori, la casa… Crec que nosaltres estem justament en aquesta nova era de desordenar-ho tot, desmuntar-ho tot, qüestionar-ho tot i de no donar res per fet i de reinventar-nos. També no tenir por de trucar a qualsevol porta i dir: “Ei, l’altre dia vaig sentir que et queixaves de l’ENA, explica-m’ho a veure què es pot fer”. També reivindicar el que es fa a Andorra, fer-ho al Principat i transmetre-ho a la gent. Volem que la gent es pregunti: “Què fa aquesta setmana l'Escena Nacional?”.
“Tenim moltes ganes de fugir d’aquest petit provincialisme que tenim i fer valdre les produccions i els artistes andorrans que són molt potents, i també millorar la relació amb el públic i que la gent vingui als teatres i s’interessin pel que fem”
Fa escaig un mes que va assumir el càrrec. S’ha començat ja a treballar en la nova proposta i model?
Estem en un marc molt teòric i encara no hem començat a fer propostes en ferm, però tenim moltes ganes de què els artistes d’Andorra tinguin la sensació que l’Escena Nacional és casa seva i que poden venir a picar-nos a la porta quan vulguin per presentar els seus projectes. Al final, jo soc la directora artística, però no porto el vaixell sola. Sobretot amb la Txell i l’Emma, tenim clar que això és una cosa que volem portar entre tots. Tenim moltes ganes de fugir d’aquest petit provincialisme que tenim i fer valdre les produccions i els artistes andorrans que són molt potents. També volem millorar molt la relació amb el públic, que la gent vingui als teatres, s’interessin pel que fem, que sentin que l’ENA és una institució pública que és tant seva com meva, el que passa és que s’ha decidit que la porti jo. Me n’he adonat com a artista i també com a públic que quan parles de coses que passen a Andorra amb gent que potser no té tant l’hàbit d’anar al teatre, pregunten quan es fa això i potser és una cosa que vam fer fa dos anys… També volem oferir formacions pels artistes en el sentit que la gent d’aquí que vulgui emprendre un projecte sàpiga com es demana una subvenció o com es fa un pressupost. Volem també establir convenis i establir quant costa una actuació, quan ha de cobrar un actor, un tècnic o un director… També hem d’aprendre a relacionar-nos amb aquest famós nou Estatut de l’Artista que fins ara semblava que no tingués res a veure amb l’Escena Nacional i no és veritat… hem de teixir totes les relacions a nivell cultural justament perquè els artistes del país tinguin un lloc on poder treballar i on poder venir amb les millors condicions possibles i sense tenir res a envejar als països veïns. Tenim molt clares coses que volem fer, però encara no ho podem avançar tot.
I per fer això, s’està revisant tot el que s’ha fet fins ara.
Tots aquests armaris estan plens de carpetes i de papers que ens hem de mirar bé perquè hi ha moltes coses que s’han fet que han estat molt bé i hi ha altres que s’han fet que no s’acaben d’entendre. Una altra de les coses que volem fer és recuperar les Joves Companyies, que abans era un projecte que s’autogestionaven, però ara ens reunirem cada últim divendres del mes. Hi ha moltes coses i per això jo valoro tant tota la feina en equip que estem fent. El títol nobiliari de directora artística el tinc jo, però aquesta feina no la faig sola.
Tenen pensat incorporar nous formats escènics?
Volem que qualsevol branca artística que vingui amb ganes d’explorar una proposta ens la pugui comunicar i nosaltres, sempre que sigui possible, puguem dur-la a terme. En aquest sentit, no ens tanquem en banda. Hi ha hagut projectes molt potents com per exemple ‘Límits’, que forma part de l’Escena Nacional, que ja exploraven propostes molt híbrides. Després tenim també una part d’espectacle infantil, que fa temps que des de l’ENA no se’n produeix un, i que potser també seria interessant recuperar. Estem oberts als nous formats. Qualsevol artista que tingui alguna inquietud, i no només de teatre, ja que l’Escena engloba les arts escèniques, aquí som.
Quines són les propostes més destacades per aquesta temporada?
De moment la que estem tancant amb més urgència és ‘Abracadabra’ perquè estrena l’abril. És una proposta que neix d’un text que el Juanma Casero tenia en un calaix i que va decidir presentar. És un projecte molt interessant i som vuit actors que som tots andorrans. Tenim una actriu que és la Meritxell Duró, que ha estat treballant molts anys a la Cubana, i que ens pot ensenyar moltíssimes coses. Fa un temps per veure-la s’havia de pagar un dineral perquè formava part d’una companyia que va ser puntera pel que fa a arts escèniques, no només a Barcelona, sinó a tot Espanya. Espero que fem bé la nostra feina tant com actriu com a directora de l’Escena Nacional perquè la gent vegi que això que s’està produint és un regal que s’ha d’anar a veure i que no només es quedi a l’Andorra Crea, sinó que tingui un recorregut. També fem una crida als comuns vinguin aquí a l’Antic Hotel Rosaleda, que parlarem de com podem distribuir això perquè val molt la pena.
I pel que fa a les Joves Companyies?
Una vegada recuperada la gestió de les Joves Companyies, volem potenciar sobretot la distribució de l’obra de ‘Macbeth’, que es va quedar només en un parell de funcions l’any passat i volem que aquest any tingui més recorregut.
“Sembla que a l’hora de comunicar amb el públic només arriba quan (els artistes) ja tenen un cert reconeixement [...] Aquesta feina també és nostra de, no només comunicar, sinó també reivindicar els nostres artistes”
Com ho faran per promocionar als artistes locals?
La idea és que no marxin fora perquè aquí no se’ls doni oportunitats, sinó que si marxen sigui perquè ho han decidit. A Andorra tenim molts teatres, a cada comú hi ha sales, tenim un Auditori, tenim el Teatre Comunal d’Andorra la Vella, tenim el Centre de Congressos… Hi ha moltes opcions i tenim moltes ganes d’explorar-les. En aquest sentit, el pressupost de l’ENA és limitat, però també es pot teixir aliances amb altres comuns que confiïn en el projecte i veure com ho fem. Tenim molt clar que els canals que tenim de comunicació s’han d’explotar molt més perquè la gent realment si té qualsevol dubte sàpiga on anar a buscar aquesta informació i que la web no sigui només un recull de coses que s’han fet, sinó que sigui una cosa on tu dia a dia puguis mirar, puguis saber quins artistes hi ha, quines produccions hi ha, a qui es pot contactar si tens un projecte o una idea, o si tens una queixa o un suggeriment on has d’anar. Som conscients que a vegades tenim moltes idees molt bones i molts bons professionals i a l’hora de comunicar-les amb algú que no forma part del circuit de la cultura, potser fallem. Justament, ara fa poc, van ser els Gaudí i hi havia la Laia Ateca que de cop i volta tots ens hem adonat que és andorrana. Sembla que a vegades el sector sí que ho coneix, però a l’hora de comunicar amb el públic només arriben quan ja tenen un cert reconeixement. Ha passat també amb l’Elena Santiago, que està fent teatre a Andorra des de fa molts anys, i com que li van donar un premi a fora, de cop i volta la gent s’ha adonat de qui era… Aquesta feina també és nostra de, no només comunicar, sinó també reivindicar els nostres artistes.
Està previst alguna acció per apropar les arts escèniques als joves?
Sí, des de polítiques culturals de nivell de preus més accessibles a buscar com comunicar-nos millor per les xarxes socials que tenim. Jo ho entenc, quan tenia 18 anys i entrava en algunes webs, no tenia ganes de continuar perquè em semblava que eren molt arcaiques. Potser a vegades hi ha una publicació o una informació posada de certa manera o un text molt gran per explicar que la setmana que ve fem un taller, i que potser no és la millor manera de comunicar-ho. No ho sé, ens ho haurem de revisar i ens hem de posar al dia i aprendre aquest llenguatge. I si hi ha algun jove que té alguna idea i ens vol venir a veure, que piqui al Rosaleda, estem just a l’entrada obertíssims a escoltar-les.
Com veu el panorama cultural d’Andorra? S’aposta prou pel teatre?
És una pregunta una mica trampa perquè sí que s’aposta, però sempre s’hi podria apostar més. Tenim la sort d’estar en un país on parlar amb una ministra de Cultura no és molt difícil, i en aquest sentit, tenim un avantatge molt important i que moltes vegades ens oblida. Després cada partit i cada ideologia fa el que vol i es fa el que pot amb els diners que es té. L’Escena Nacional té un pressupost per producció d’uns 70.000 euros anuals. Per alguna empresa del país, això és ridícul, i nosaltres amb aquest pressupost és amb el que sustentem part de la cultura nacional. Llavors, tornem-hi, es destinen prou diners o prou recursos? No, però de moment no en tenim més, vull dir que tot el que tenim ho destinem i iniciatives com, per exemple, Andorra la Vella, que l’any passat van fer una Temporada de Teatre totalment nacional, el que demostra que amb els pocs recursos que hi ha s’intenta apostar per això. El fet de tenir pocs recursos no fa que, per exemple, des de l’ENA es vulgui precaritzar els projectes que es dona. A vegades se’n donen menys justament perquè es volen fer amb unes condicions mínimament dignes. La cultura parla de qui som, d’on venim, de què ens agrada, què llegim… és part de qui som, i no només depèn de les institucions culturals treure’n profit.
En quin sentit?
Les institucions culturals han de transmetre a la gent que aquests diners que es gasten amb les entrades i que a vegades diuen ‘És molt car anar al teatre, perquè són 20 euros’... Això és el que costa dos gintònics quan es surt de festa una nit. Crec que hem de fer un replantejament que va molt més enllà de la visió o d’aquest edifici, però sí que crec que és responsabilitat nostra que tot això que jo dic tan convençuda, poder-ho transmetre a la gent i que la gent comenci a apostar. L’obra de l’Oriol Guillem o de l’Emma Riba és tant o més important que la del Joan Pere o la del Joel Joan. Evidentment, són actors amb més recorregut i amb més nom, i no se’ls ha de treure aquest prestigi, però si pagues 20 euros per allò, també es pot pagar 20 euros per això i t’agradarà igual, o més o menys, perquè té el mateix valor.
Ens trobem en plena era digital, com afecta això a les arts escèniques?
Al final és aprendre aquest nou llenguatge i que estem en una era digital i utilitzar aquestes tecnologies i recursos a favor. No són l’enemic. Totes aquestes eines, plataformes de streaming, ChatGPT i totes les intel·ligències artificials que existeixen poden tenir usos superrics en teatre sense prendre-li la feina a ningú. Al contrari, és més fàcil facilitar-te les teves tasques perquè puguis centrar-te en aspectes més creatius. Si t’està analitzant els pressupostos dels últims tres anys, mentre fa això, pots anar pensant en quin actor vols contractar o amb qui t’agradaria parlar o què t’agradaria fer. Estem en una era digitalitzada, però no és un problema, potser hem de repensar certes coses o certs processos.
“Hem d’acabar de veure si l'Estatut de l’Artista és realista amb les casuístiques que tenim i hem de mirar com ens podem complementar”
Ja per acabar, el Govern va presentar el nou Estatut de l’Artista, que per un motiu o un altre sembla que no ha acabat de convèncer. Com ho veu l’ENA?
Ens hem de mirar a fons l’Estatut de l’Artista. Hem d’acabar de veure si és realista amb les casuístiques que tenim a l’Escena Nacional, els pressupostos que tenim, el que podem pagar i estem pagant als nostres artistes… I hem de mirar com ens podem complementar. Al final és una cosa molt nova i en una reunió que vam tenir l’altre dia, ens van comentar que només hi havia dues persones registrades. Ens hem de comunicar, el que no pot ser que sigui un bolet que estigui perdut per allà, sinó que també serà feina nostra reunir-nos amb aquesta gent i mirar com fomentar des de l’ENA que això sigui aplicable.
Considera que és una bona eina?
És una iniciativa molt bona perquè al final es valora una professió que tradicionalment ha estat molt precaritzada. Jo crec que ha de ser la llavor per arribar a llocs. A França hi ha coses similars on els artistes acrediten un mínim de produccions o de feines o d’ingressos a l’any i l’Estat cobreix tota la resta del salari. Cobreix les baixes de maternitat, les baixes en general, els permisos o la lactància. Totes aquestes coses et queden cobertes encara que durant tres mesos no et truqui ningú, perquè tu ets un artista i has acreditat una certa experiència i tens aquest suport i aquesta estabilitat perquè l’Estat entén que la teva feina no és de dilluns a divendres de 9 a 5 hores, sinó que s’entén que durant un mes faràs 24 hores i després potser durant tres en faràs zero. Llavors, evidentment, hem de parlar, hem de veure com està plantejat aquest Estatut de l’Artista, i aquestes dues persones que s’hi han inscrit mirar quins punts els beneficia i també com s’aplica en els diferents àmbits, perquè no és el mateix una persona que faci escultura, un músic, un actor, un director, un escenògraf… L’Estatut és la primera pedra del camí i hem de construir aquest camí entre tots els professionals de la cultura, però és una iniciativa boníssima que hem d’agafar i fer créixer.
Comentaris