El projecte parteix de les vides de les seves àvies, la Maria i la Conxita, dues dones separades per només uns quilòmetres, però marcades per contextos i realitats molt diferents. A través d’imatges d’arxiu, entrevistes i metratge propi, ‘Arrels’ construeix un relat íntim que també qüestiona tabús encara presents a la societat andorrana. Després d’una primera exposició presentada a Liechtenstein, el documental continua ara el seu camí en fase de postproducció a Andorra.
Més enllà d’aquest projecte que Pichel intentarà portar a Andorra, el jove ha estat participant aquest cap de setmana al Festival Ull Nu, on ha presentat un dels seus altres projectes, i el que era el seu treball de final de màster: ‘The Last Ferryman’, un curt documental sobre un home que travessa el mar amb un vaixell cap a una illa d’Irlanda.
Com va sorgir l’oportunitat de marxar a Liechtenstein a fer aquesta residència artística?
Va ser molt inesperat, perquè el ministeri de Cultura i l’equip d’Acció Cultural, van enviant ofertes, i sempre estic molt atent a qualsevol oportunitat que surti de subvencions. Ara n’hi ha un munt... com l’Andorra Crea per l’any vinent, i la residència era una d’elles. Em va semblar una idea molt atractiva, i era una cosa que passava per primera vegada. La veritat que jo tenia les expectatives que m’agafessin molt baixes, perquè no tenia pràcticament recorregut, però també vaig entendre que aquesta era una mica la voluntat de la iniciativa, donar una mica de propulsió a carreres d’artistes emergents, i hi vaig aplicar.
El projecte ‘Arrels’ ja existia abans de la residència o va començar a prendre forma allà?
Aquesta idea la portava ja treballant al meu cap, i era una cosa que hagués acabat fent igualment més endavant, però l’oportunitat se’m va plantar al davant, vaig aplicar a la residència i vaig tenir sort. El projecte ressegueix les vides de les meves àvies, i és la història del migrant, com són els avis d’origen espanyol que van haver de marxar per la postguerra buscant una millor vida i que es van trobar a Andorra. Tenia especial interès no només per fer aquest seguiment i parlar d’Andorra, dels tabús i un munt de temàtiques que la meva família toca -perquè parlen de la realitat andorrana del segle XX- sinó també de coses que encara segueixen molt vigents. M’interessava fer una radiografia de l’Andorra del futur i de l’evolució del país.
I ho fa a través de la Maria i la Conxita.
Sí, a través de les meves àvies. Vaig aprofitar per demanar-los que desitjarien de l’Andorra del futur, elles que han vist el canvi. “Què veuen de l’Andorra del present?”; “Que reconeixen d’aquest país que ha canviat tant?”, i hi havia una cosa molt seguida i persistent que comentaven, que era que l’Andorra d’ara no és l’Andorra d’abans, que ja no reconeixen el país.
Com va ser l’experiència de viure i treballar en aquest projecte durant 35 dies a la residència Turmhaus de Balzers?
Liechtenstein penso que va ser molt interessant, perquè al poc d’estar allà vaig descobrir com de rural és, i sobretot el lloc on hi ha la residència Turmhaus, que està a Balzers, un poble molt petit just a l’entrada del país, que és molt rural. Hi ha cases familiars, però ovelles i gallines per tot arreu, i hi ha prats per tot arreu sense tocar… En certa manera, estava treballant en un projecte sobre l’Andorra del passat, i gairebé hi estava vivint estan allà. Em va fer la sensació que Liechtenstein era una mica un mirall del què Andorra hagués pogut ser: tenen la meitat de població d’Andorra, i un terç del territori, però sento que han tingut aquesta capacitat de preservar una mica més el seu entorn i no hi ha hagut aquesta construcció tan desproporcionada. Jo crec que una de les coses més interessants, no sé si culturalment, però sí patrimonialment, va ser descobrir aquest contrast.
Ha treballat amb moltes hores d’entrevistes i materials d’arxiu. Com ha estat el procés de crear, seleccionar i ordenar tot aquest material?
Jo vaig fer molt treball a l’avança i vaig entrevistar a les meves àvies, perquè sabia que tindria moltes hores. La residència et dona aquesta oportunitat de seure amb tu mateix, durant moltes hores, especialment en aquest format en el qual no hi ha més gent. Vius sol en una casa tota per tu. I sí, vaig seure davant d’hores i hores d’entrevistes. Va ser com conviure amb les meves àvies durant cinc setmanes [riu]. El problema que tenia és que cinc setmanes poden semblar molt, però passen volant, i quan treballes amb arxiu la cosa s’allarga molt perquè l’arxiu es pot transformar de mil maneres i pot acabar de mil formats.
I al final va optar per fer una exposició acompanyada del documental.
Una part de la residència era que s’havia d’ensenyar alguna cosa, i al final em vaig acabar centrant més en l’exposició i com condensar tota la informació que les meves àvies m’havien explicat, en aquest format més expositiu i jugant amb l’arxiu fotogràfic que tinc de la família. I la part documental que és el camí artístic que jo segueixo, va quedar més com una part que complementava l’exposició. Després de seguir el recorregut per les seves vides, a través de l’exposició, tenies l’oportunitat de seure i escoltar-les a elles.
Que interessant!
Em va semblar atractiva la idea i sentir-les parlar sobre això. Els seus desitjos, les seves reflexions… Però la meva idea és continuar treballant i crear una peça documental, que faci el mateix que aquesta exposició feia, resseguir una mica les seves vides. També estic en contacte amb l’Arxiu Nacional d’Andorra, per tenir material audiovisual d’aquella època, ja que jo només en disposava de fotogràfic, amb el qual es limita molt, i ara estic en ple procés de postproducció del documental.
Quins són els següents passos? Presentar-ho a Andorra?
La veritat que estic una mica confós amb els següents passos [riu]. Estic decidint si vull centrar els meus esforços a fer un documental que funcioni per si sol; o acabar de consolidar aquesta exposició i complementar-la més bé amb els materials que pugui aconseguir, i fer les dues coses… Moure l’exposició a Andorra, -que potser és un format que la gent pot entrar-hi més i veure-ho i comentar-ho-, més que no pas seure en una sala mirar i marxar. Crec que acabaré fent les dues coses. Buscaré el camí perquè l’exposició aterri a Andorra d’alguna manera, i el documental continuarà avançant. Crec que tardarà més temps perquè precisament ha de trobar el seu format el documental encara.
Comentaris