Vostè que porta tota una vida dedicada a l’esport, es considera un afortunat?
Home, doncs sí. Des que vaig pujar la temporada 1987-88 al Cadí la Seu, que venia de Badalona amb 20-21 anys. Aleshores vaig començar entrenant l’equip de noies, i a partir d’aquí em considero un afortunat perquè des de molt jovenet ja vaig poder estar dins el món professional amb l’esport que m’apassiona, que és el bàsquet.
Tot comença a la Seu amb les noies del Sedis Bàsquet. Un preludi de què estava per venir amb l’equip femení.
Vaig agafar l’equip quan estava a Segona divisió i només vaig estar-hi un any. Però era un any per conservar la categoria i finalment es va aconseguir sobradament. De fet, guardo molt bons records del meu pas per la Seu perquè més tard, l’any 2007, vaig tornar-hi amb l’equip masculí i de Copa Catalunya vam pujar a lliga EBA, que no s’havia aconseguit mai. Després vaig entrenar un any a lliga EBA i vam salvar bé la categoria. Fins i tot amb opcions de play-off a LEB Plata. Però, en definitiva, si recordo la meva primera etapa fora de Badalona, conservo un gran record de la Seu.
Llavors arriba l’etapa al MoraBanc Andorra, amb un pas previ per Badalona als Maristes Ademar, on s’havia format com a entrenador.
Després de la Seu torno un any a casa perquè jo sempre havia entrenat a nois, i entrenar un equip femení va ser un canvi molt diferent. Pel que fa a la gestió dels equips vaig notar un canvi, ja que sempre havia estat a Badalona, al bressol del bàsquet, portant equips de base, i potser aquest canvi tan jove em va fer apostar per tornar cap allà. Però gràcies a la Seu vaig poder fer el meu pas a Andorra. El Joan Todolí, secretari tècnic del BC Andorra, i l’Eduard Molné van ser els responsables que vingués aquí a la temporada 1989-90.
Amb quin càrrec va arribar vostè al Principat?
Vaig arribar com a coordinador dels equips inferiors, entrenant algun equip cadet i júnior, i també col·laborava i estava amb l’Edu Torres amb el primer equip per ajudar-lo amb el Pere Pràxedes fent qüestions d’scouting per la primera plantilla. Aquell any estàvem a Primera B, l’any següent és quan ascendim en aquell play-off contra el Cáceres.
I cap a principis del segle XXI, es converteix en entrenador del primer equip del BC Andorra.
Correcte. Ostres, com queda això de segle (riu). Hi ha un moment en què, a causa dels problemes econòmics, un estiu hem de renunciar a la categoria LEB. Aquell mateix estiu em diuen per portar l’equip a la Lliga Catalana i finalment, tot i que encara estàvem pendents si podíem conservar la LEB i tot el tema, l’equip finalment no es pot inscriure i acabem descendint al final de tot, a l’última categoria de totes. Durant aquests anys vaig entrenar al Gorka Aixàs, al David Eudal, Xavi Mujal, Toni Jiménez des de ben petits. Després també els vaig tenir al sènior B, etc.
És que vostè ha estat disset anys al club, els ha vist créixer a tots.
Sí, des que eren infantils que vaig arribar, als anys 91-92 fins a la temporada 2006-07 que és quan deixo de pertànyer al BC Andorra i vaig al Sedis altra vegada a entrenar l’equip masculí, que ascendim de Copa Catalunya a lliga EBA. Però finalment vaig tornar a Andorra perquè ja treballava al Crèdit Andorrà, ja feia més mandra pujar i baixar. Aleshores, el 2014 em van demanar el Gorka (Aixàs) i el Francesc (Solana) portar l’equip de lliga EBA on hi havia el Guille Colom, el Filip Knezevic, etc. Allà faig l’última temporada de bàsquet.
“Abans la base només jugava a la territorial de Lleida. A partir de la meva arribada com a coordinador, vaig estructurar-ho tot una mica i vam tenir la sort que equips cadets i júniors passessin d’enfrontar-se al Torregrossa o el Bellvís, a jugar contra la Penya amb el Raül López”
Deu sentir que també és seu l’èxit d’estar avui en dia competint a l’ACB. Està orgullós?
I tant. Gràcies al MoraBanc, com aquell qui diu, pujo a Andorra. Ara fa 35 anys que estic aquí i soc andorrà. És un club que, tot i que puguem tenir algun ‘estira-i-arronsa’, sempre m’ha tractat molt bé. A més, recordo que la base del club abans només jugava a la territorial de Lleida. A partir de la meva arribada com a coordinador, que vaig estructurar-ho tot una mica, vam tenir la sort que equips cadets i júniors passessin d’enfrontar-se al Torregrossa o el Bellvís, a jugar contra la Penya amb el Raül López, per exemple. Quan jo portava el cadet del Guille Colom vam jugar contra el Pau Gasol o el Juan Carlos Navarro quan eren júniors, el Jordi Trias o el Souleymane Drame -que també van jugar aquí-, etc.
I, mentrestant, treballant amb clients dins el sector comercial al Crèdit Andorrà. Està fet vostè per tractar amb les persones.
Sí, entenc que és el meu fort. De fet, al Crèdit vaig entrar-hi amb una edat que normalment ja no agafen a ningú, amb 42 anys. Però clar, ja feia temps que estava al país, i el meu do és una mica aquest, fer de comercial, feia vendes pel carrer com aquell qui diu i anava a veure els potencials clients ‘in situ’. El meu actiu és aquest. Potser no en tinc ni punyetera idea d’Excel (riu), però a nivell de convèncer a la gent sempre m’ha marcat.
Aquesta ‘qualitat’ va portar-lo també al Nike Camp d’Andorra, on va estar més de vint anys?
Correcte. El Nike Camp va començar a fer-se l’any 1998-99, que recordo que va venir el Sasha Djordjevic. Es va començar amb bàsquet, que venien tots els bons. Per exemple, Juan Carlos Navarro va fer vint anys consecutius sense fallar-ne cap.
Sí, sí. Regirant per les seves xarxes socials s’hi poden veure un munt d’estrelles. És vostè el Gerard Romero d’Andorra.
Sí, gràcies al Nike Camp vaig relacionar-me amb molts d’ells. Vaig conèixer al Pau Gasol l’estiu abans de marxar cap a Memphis Grizzlies, que era un ‘pipiolo’. I dos anys abans ens havíem enfrontat amb el Bàsquet Andorra al Lycée, que va ser un gran esdeveniment per a la gent. Tant júnior com cadet. Gràcies a això, en principi, vaig fer bons contactes.
Quines funcions feia al Nike Camp?
Jo era el que m’encarregava, a través de l’empresa del MICFootball, amb el Jordi Robert -que porta el Rafa Nadal i el màrqueting de Nike- i el Pere Guardiola, de buscar les instal·lacions i tot aquest tema, ja que residia a Andorra. I a partir del tercer o quart any, Nike va dir que els interessava que els jugadors que pugessin aquí de la marca, que inicialment era només bàsquet, però després també vaig gestionar el futbol, tinguessin algú amb qui comptar. De futbol, per exemple, vaig estar també dos o tres dies amb el Piqué.
També Iniesta, Busquets, Marta Corredera, Riqui Puig, Olga García, Rodrigo Moreno... Per nomenar-ne alguns.
Exacte. Mira, de fet, l’altre ens vam trobar amb el Rodrigo Moreno (a l’amistós de l’FC Andorra contra l’Al-Rayyan qatarí) i em va cridar ‘Bufa, com estàs’... I amb els de bàsquet també amb tots: Sergio Llull, Rudy Fernández, Raul López, Juan Carlos Navarro, Àlex Mumbrú, Guillem Vives, Pierre Oriola... Venien aquí dos o tres dies, i després anaven directament a la concentració de la selecció. Per exemple, l’any del Japó que recordo que es va guanyar el Mundial, venien d’Andorra. Jo els feia de ‘cicerone’, algun que altre ‘soparet’... Ells es trobaven molt a gust perquè tenien una persona que els hi organitzava.
Alguna ‘festeta’ també hauria caigut...
Moltes, moltes festetes (riu). A ells els agradava molt venir a l’estiu a Andorra perquè els respectaven molt. Estant de festa o no. No els atabalaven, per exemple, quan estaven sopant. Recordo que els primers a venir van ser Roberto Dueñas i Djordjevic, i això és el que em van confessar.
“Els respecto sempre una barbaritat i hem agafat una amistat bona. Quan ens veiem, sortim a sopar si ens va bé, o algun ‘missatget’ pels nostres aniversaris o per Nadal. Gràcies a l’esport he aconseguit aquestes amistats”
Quina anècdota recordarà per sempre amb algun d’aquest munt de jugadors?
Va haver-hi moltes anècdotes. Un dia, recordo, algun d’ells va agafar un tractor del carrer i es va fer uns cent metres. Resumint, agafàvem unes ‘tajes’ de collons. Jo, per exemple, va haver-hi un dia que havíem sortit la nit anterior, després d’estar amb els nens, el pavelló estava ple i a l’hora de repartir els premis del campus me’ls havia deixat a l’hotel. Hi havia el Pau Gasol i no sé qui més, vam agafar les pilotes i ell les va signar totes com a premis. I els nens més contents que mai. Però el més bo de tot això és que agafes amistat amb tots ells.
És que, no sé com s’ho fa, però és una persona molt preuada per totes aquestes estrelles.
Sí, tot gràcies a això. Jo soc culer a morir, per exemple. I a vegades estàs en xats amb ‘merengues’ i llegeixes ‘El Llull aquest és un pocavergonya’ o el Rudy... I jo, per exemple, els respecto sempre una barbaritat i hem agafat una amistat bona. Quan ens veiem, sortim a sopar si ens va bé, o algun ‘missatget’ pels nostres aniversaris o per Nadal. Gràcies a l’esport he aconseguit aquestes amistats. Amb el Riqui Puig també va ser així, el Marc Bartra... Això és el que t’emportes. Ells em veuen com una persona que, quan estàs allà, els ha ajudat i s’han sentit a gust.
Una mica el que li passa actualment amb els jugadors de l’FC Andorra.
Em passa exactament el mateix. Jon Karrikaburu, Julen Lobete, Àlex Pastor, Iker Benito... Ens escrivim amb tots, em pregunten com estem i a vegades fins i tot algú s’enyora. ‘Estoy en Rumanía y ojalá tuviera un ‘Bufa’ por aquí’ em diuen... Això va ser un actiu pel club. Quan vaig entrar aquí va ser perquè els jugadors, en el primer any a Segona divisió, els més veterans van dir que, per les peculiaritats d’Andorra pel que fa a papers, buscar allotjament i tal, a mi em tenen 24 hores al dia. Em pot trucar un jugador que es troba malament a la nit i em moc per buscar el metge, o algú que s’ha deixat les claus dins de casa a mitjanit i truco al serraller...
“Jo soc home de bàsquet, no en tinc ni punyetera idea de futbol. Sempre els hi dic. He estat títol nacional des de ben jovenet, he viscut el bàsquet a Badalona... Per mi el bàsquet ha estat la meva vida”
Amb què es queda, amb el bàsquet o el futbol?
Jo soc home de bàsquet, no en tinc ni punyetera idea de futbol. Sempre els hi dic. He estat títol nacional des de ben jovenet, he viscut el bàsquet a Badalona... Per mi el bàsquet ha estat la meva vida. Ara bé, el que aprofito dels 35 anys que porto al país fent de comercial, relacions públiques, etc. ho miro d’aplicar al futbol. Jo sé que als jugadors els hi serveix d’ajuda i al club també, perquè també es diu que ‘quan arribes a Andorra, ho tens tot i t’ajuden a integrar-te’. El que interessa quan arriba un jugador nou és que estigui pocs dies a l’hotel i només pensi a entrenar i posar-se al dia. No perquè hi sigui jo, però penso que pel club tenir aquesta figura és un actiu important.
Parlant de l’FC Andorra, com veu l’equip per aquesta temporada?
A títol personal, primer de tot pel que fa a les incorporacions, tot i que són joves, penso que són molt bones decisions. Els nois es veuen amb ganes i amb molta ambició. També penso que s’ha après de l’any que es va baixar a l’hora d’incorporar segons quins perfils. Hi havia jugadors que no ajudaven al grup. En canvi, l’any passat va ser un grup excepcional. També es barrejaven més jugadors veterans i tal, però molt bé: gent com Clemente, Morgado, que tampoc van tenir els minuts esperats, van ser gent molt maca. I aquesta temporada són més joves, però venen amb molta gana. Per com vam acabar l’any passat, estic molt il·lusionat.
I al nou entrenador? És tan bo com diuen l’Ibai?
És molt treballador, molt. Pel que jo he vist als primers entrenaments, a mi m’agrada perquè, quan jo era entrenador, si em caracteritzava per alguna cosa és perquè li donava molta importància a nivell psicològic. En aquest sentit, els anima molt, corregeix el que ha de corregir però sempre en positiu, i em dona molt bones sensacions.
La lliga comença la setmana vinent i l’FC Andorra té un inici complicat, contra dos històrics com el Las Palmas i el Saragossa fora de casa.
És clar, tot canvia. Però el nostre debut a Segona divisió va ser al camp de l’Oviedo, al Carlos Tartiere, amb un gol de Pau Casadesús al minut 94 que feia cinc minuts que havia sortit. Aquesta lliga ja sabem que és una bestiesa, molt igualada. Així que potser val més jugar al camp del Las Palmas al principi, que serà un equip que evidentment lluitarà per l’ascens, que no pas més endavant. Però s’han de jugar tots.
A més, aquest últim any s’ha comptat amb el suport incondicional del Gerard (Piqué) i això s’ha notat molt.
Sí. Aquest any passat, arran de la destitució del Ferran (Costa), ell va començar a veure que, com que es va decidir posar al ‘Beto’, que era el segon i, tot i ser acollonant el que va fer, va implicar-se més. També l’entenc. És el seu projecte. Va venir als desplaçaments, als partits de casa ja hi era un dia abans, i això pels jugadors joves els ha anat molt bé. Per tots els que l’han seguit, tenir-lo allà gairebé en el dia a dia, ha estat un al·licient. A més, ell es posava en algun ‘rondo’ i no anava mai al mig. La qualitat que té ja la sabem tots. I l’ADN del qual ha viscut tota la vida és el nostre també, el de l’FC Andorra. Això ens va ajudar molt.
Comentaris (5)