Juli Barrero // Músic

“El reconeixement és poder omplir la nevera cada dia gràcies a la música des de fa anys”

Ha remenat tota la vida amb música. Juli Barrero (Manresa, 1975) va aterrar al Principat per treballar com a dependent d’una botiga d’instruments. A la seva ciutat natal ja havia estat enrolat en diferents projectes musicals i encara des d’Andorra estant hi ha continuat molt vinculat. Amb els dos peus a cada lloc. Acaba de publicar ‘Líquid’, el seu primer treball discogràfic en solitari, fruit de les composicions que va ‘parir’ durant el confinament de la primavera del 2020.

Juli Barrero acaba d'editar el seu EP 'Líquid'.
Juli Barrero acaba d'editar el seu EP 'Líquid'.
NATÀLIA MONTANÉ

Són quatre de la quinzena de peces que va compondre en reclusió -‘Plou a la Massana’, ‘Dones d’aigua’, ‘Il·lumina el meu món’ i ‘Llei de vida’- els que formen l’EP que ha publicat en vinil per una qüestió de romanticisme però que des d’aquest dilluns també es poden escoltar per totes les plataformes especialitzades -Spotify, Amazon, iTunes…-. Barrero ha comptat amb un bon nombre de col·laboradors, de primer nivell, per fer realitat el seu projecte més personal, enregistrat a cavall de Sant Vicenç de Castellet i Madrid però amb molta participació andorrana.

Barrero, que es prepara ara ja per al llançament dels vídeo-clips i la presentació del directe on presentarà la totalitat dels temes que va parir en confinament, una cita que s’ha de donar el 15 de gener al Teatre de les Fontetes, és actualment professor titular de tècnica vocal de l’Espai de Música Moderna d’Andorra. També és el coordinador de l’Escola de Música de les Valls del Nord, director de l’Andorra Gospel Cor i està vinculat a projectes de caràcter més social com la coral de la Llar de Lòria o els tallers de cant de Xeridell.

Juli Barrero presentant el vinil al Fòrum de l'FNAC.

Relacionat

De ‘Líquid’ a vinil: la música de confinament de Juli Barrero

Músic abans que res -el projecte més prolífic en què durant els darrers anys ha participat és la formació vocal White Heaven Vocal Grup-, Juli Barrero ha tocat i toca un munt de tecles. Com la de les càmeres de fotografia. Quan la música noi li permetria viure del tot, la fotografia era un bon complement. I encara fa col·laboracions fixes com a fotògraf de capçalera a la revista ‘A Voz Lusa’. Radiofonista a estones algunes estones, o actor o quelcom similar en algunes ocasions, ara se centra en ‘Líquid’. Perquè en l’aigua comença tot i, ara per ara, Barrero fa una aturada per dedicar-s’hi en cos i ànima.

Escolti, per què publica l’EP en vinil? Per tornar als orígens?

Això és llegeix des de dos punts de vista. Primer, hi ha el punt de vista romàntic. No li ho negaré. Primer és el romanticisme. El fet de tenir acabat un treball de forma física, per a molts encara té un sentit important. Després, el vinil està realment tornant. És un format que està tornant. Els CDs ja no es venen, no existeixen, però la cultura de la immediatesa en què la música s’ha instal·lat des que Spotify s’ha convertit en el gran proveïdor de música fa que això faci un efecte rebot i hi hagi una contracultura.

Què vol dir?

Que aquesta contracultura fa que hi hagi qui vulgui gaudir de la peça en tan què peça. I gaudir d’un vinil significa no només gaudir de les cançons sinó gaudir de les gràfiques, de posar el disc i escoltar-lo i tenir aquella peça que és un moment concret d’un artista o d’un grup.

“‘Líquid’ és la primera vegada que faig el meu projecte i la primera vegada que en lloc de treballar d’una manera coral com fins ara treballo senzillament per A mi. És l’inici d’un altre projecte, no sé si serà troncal o no en la meva vida, però sí que ha començat amb molta il·lusió”

Però vaja, vostè ho ha volgut abastar tot. També està a plataformes.

A plataformes hi has d’estar sí o sí. Si no estàs a les plataformes avui en dia no ets ningú. Però és que, a més a més, les plataformes també són la forma d’arribar a l’altra punta del món. Si jo, per exemple, en un fòrum de músics, tinc un col·lega que és de Taiwan m’és molt més senzill fer-li arribar un enllaç que no pas acudir a l’oficina postal, fer-li un paquet i enviar-li. Home, si és molt amic ja ho faré també. Però imagini que en tinc un a Taiwan, un a Acapulco i un altre no sé on… Doncs les xarxes, la immediatesa, comporta això. I, de fet, no es pot estar girat de cul a la tecnologia i al progrés, evidentment. Per altra banda, les xarxes ens han portat coses boníssimes. Per aquest projecte jo he tingut un munt de reunions, un munt de contactes, amb gent que no estan a Andorra. Fa vint anys m’hauria hagut de fer un fart de quilòmetres i, ara, aquests quilòmetres els hem reduït a la mínima expressió. Això també són xarxes. Això també és estar a l’última. I crec que també s’hi ha d’estar.

Entesos.

Dins del vinil hi ha un codi de descàrrega. Totes aquelles persones que comprin el vinil tenen la possibilitat de baixar en alta qualitat, la música. Aquesta sí és una de les coses que no poden donar les plataformes, de moment. Bé, ho estan començant a donar però ho estan cobrant a part. Tornem a recuperar la Hi-Fi de la música, la alta fidelitat de la música. Ens estem acostumant a escoltar música en aparells cada cop més senzills, aparells que remenen quantitats ingents d’informació, però no a tenir una gran qualitat de so. Llavors, això a mi el que em dóna és la possibilitat que la gent, més enllà de les plataformes, que ho pugui escoltar amb bona qualitat.

Barrero fa anys que es dedica a la música de forma professional i pràcticament en exclusiva.
Barrero fa anys que es dedica a la música de forma professional i pràcticament en exclusiva.

De fet, alta qualitat per poder escoltar un projecte en què s’hi han de posar els cinc sentits.

Sens dubte. Però això és una tendència molt clara en el món de la música actual. A la dècada del 1980 ja es va començar a separar una mica la música comercial del que és una música no diré sibarita però sí que mira d’anar més enllà. Separar allò que és l’actitud cultural de la música amb el que és l’actitud comercial, de la música. Hi ha gent que són magnífics fent peces que artísticament són impecables i que funcionen molt bé comercialment. Però jo no sóc tan bo i, o faig una cosa comercial o faig una cosa amb la intenció que la gent l’escolti.

“Editar en vinil té un punt romàntic. No li ho negaré. Primer és el romanticisme. El fet de tenir acabat un treball de forma física, per a molts encara té un sentit important. Després, el vinil està realment tornant. És un format que està tornant”

Posi’m un exemple.

Li ho anava a dir. N’és un exemple la cançó ‘Dones d’aigua’. És una cançó pleníssima de matisos, pleníssima de petits detalls, on hem treballat amb instruments de metall, amb instruments de corda… Hi ha una bicicleta que jo la tinc física i que apareixerà en el vídeo clip d’aquesta cançó i que la vam portar a l’estudi per jugar amb els sons. Per poder plasmar els sons de la bicicleta en el disc. Podríem haver agafat sons de biblioteca? Sí. Però les ganes que tinc en aquest treball de cuidar fins al darrer detall són les que em porten a fer una cosa el més elaborada possible dins de les meves humils possibilitats.

El fet que volgués fer una cosa tan treballada i que el confinament donés pel que va donar, que van ser aquestes quatre peces, és el que han fet que acabés dient… ‘quatre i prou’?

No és exactament així. De fet durant el confinament vaig tenir desenes d’idees. I totes aquestes es van acabar convertint no en quatre cançons sinó amb prop d’una quinzena. Cançons acabades. Amb principi, final, estructura, lletra… amb tot. D’aquesta quinzena de cançons, per qüestions també econòmiques, vaig haver de decidir si volia premiar la qualitat o la quantitat. Evidentment entrar a estudi té unes despeses i tu pots agafar en lloc de quatre cançons, deu, invertir el mínim temps en cadascuna d’elles, i sortirà el resultat que es pugui obtenir. Però evidentment, tenint uns recursos limitats que són els que són, podia haver optat per vuit, per nou, per deu temes, perquè el confinament, ja ho he dit, em va donar per una quinzena de temes, tots de la meva autoria… però en aquest cas vaig decidir agafar quatre temes molt xulos, que fossin molt representatius, que els hi poguéssim donar moltes voltes i aquests quatre temes els vam estar collant fins que vam dir: ‘Ja els tenim, estan com han d’estar.’ Hi ha una gran feina de pre-producció i una gran feina de post-producció. Això són moltes hores. Segurament són tantes o més que si haguéssim fet un treball de deu temes. I hores té una equivalència directe a recursos econòmics. I en aquesta dicotomia vaig triar abans qualitat que quantitat.

Les altres deu o dotze peces, suposo que si mai hi ha un directe, allí s’hi escolten.

En el directe hi seran totes o gairebé totes, sí.

El disc en vinil, que ja està a la venda.
El disc en vinil, que ja està a la venda.

I més enllà del fil argumental, o millor encara, del moment de creació, el confinament, tenen aquests temes un leit motiv que els uneixi? Una línia?

Aquí m’ataca en un dels meus punts fluixos. Bé, fluixos o no fluixos. Té diverses lectures. Però també m’ho diuen els meus productors. Jo sóc molt eclèctic. Sóc molt eclèctic a l’hora de consumir música i també sóc molt eclèctic a l’hora de composar música. Llavors, realment m’agrada una gran varietat de música i m’agrada també experimentar amb moltes possibilitats. De fet, dins del disc, tot té una línia pop rock amb molta herència del rock català perquè no deixa de ser allò que he mamat des de sempre i el que més o menys portes a dins, però també s’hi poden sentir moltes influències de folk, s’hi poden sentir moltes influències de rock americà, i fins i tot alguna picada d’ullet al hard rock. Amb quatre temes cadascun sembla del seu seu pare i la seva mare. El que els fa homogenis és el so, el tractament del so. Hi ha hagut grans professionals que m’han ajudat, perquè sol tampoc no fas mai res, a què sonés tot unificat. Val la pena remarcar que en el ‘màstering’, que és un part essencial del procés, és l’última part, hi ha estat treballant el Juanjo Muñoz, el guitarrista de Gossos, la mescla, l’ha realitzat el Jordi Armengol, que és el guitarrista mític i el productor del Lluís Llach. El guitarrista que acompanyava Llach als concerts de l’Olímpia de París. A més a més, tinc la gran sort que aquest mateix Jordi Armengol és amb qui estem comptant per fer els directes, que això és un luxe increïble.

“Sóc molt eclèctic a l’hora de consumir música i també sóc molt eclèctic a l’hora de composar música. M’agrada una gran varietat de música i m’agrada també experimentar. Dins del disc, tot té una línia pop rock amb molta herència del rock català, però també s’hi poden sentir moltes influències de folk, s’hi poden sentir moltes influències de rock americà, i fins i tot alguna picada d’ullet al hard rock”

Bones companyies.

I tant! I en Toni Matos, el bateria de ‘Plou a la Massana’, és el bateria d’Antonio Orozco. El Nacho Lesco és el teclista d’Estopa… és clar, són músics de tanta qualitat que per poc bé que tu facis les coses, són capaços de plasmar exactament la idea que tu tens i de fer-ho amb una excel·lència brutal.

Escolti, i com ha aplegat tota aquesta gent?

(Riu) Perquè portem molts anys, perquè portem molts anys. Una figura essencial aquí és el Miquel Coll. És el productor i aglutinador de moltes coses i, a part, és cosí meu. La meva mare i la seva són cosines. Ens coneixem des de sempre, tota la vida, des que vam néixer. Tots dos ens entenem molt bé musicalment, hem mamat de la mateixa font i ell és un gran músic. I fa molts anys que ens remenem per aquest molt i tenim certs contactes que ens han anat molt bé. No per res, perquè tothom ha cobrat el que tocava i ha estat tractat com a professionals. Però de vegades, segons d’on vinguis, aquesta gent no et fa ni cas i segons d’on vinguis hi posen tots els sentits i més. A més, el món de la música professional tampoc no és tan gran i en molts casos tenim companys comuns o hem treballat amb algú que ha treballat amb algú d’ells. Amb un o dos nivells estem tots a l’abast de tots.

No sé si vostè té la sensació d’estar prou reconegut a Andorra? Té aquesta dicotomia d’Andorra, de Manresa i no sé si ni acaba d’esclatar aquí ni allà…

No tinc aquesta sensació. Jo he treballat molt, però he treballat en projectes molt variats, molt diferents. Tornem a allò de ser molt eclèctic. No he estat mai centrat en un projecte concret. He estat en projectes que han durat molts anys amb els quals he fet coses molt xules i molt interessants i, de fet, encara estic ficat en projectes que estan funcionant, però el fet de dispersar de vegades fa que no tinguis aquesta força. El tema del reconeixement és una qüestió que em preocupa molt relativament. Li explico.

Barrero és considera eclèctic tant com a consumidor com en la faceta de compositor de música.
Barrero és considera eclèctic tant com a consumidor com en la faceta de compositor de música.

Expliqui’m.

Hi ha un grup que per mi és referent, de fet, per mi no, que és referent aquí a Andorra, que és Persefone. Persefone és un grup que aquí a Andorra els trobes passejant pel carrer i treballant. De fet, algun d’ells treballa netejant canonades literalment. En canvi, van al Japó i omplen pavellons. I van a Noruega i són tractats com a estrelles. Llavors, per a mi, això del reconeixement… El meu reconeixement és el continuar treballant. I sembla romàntic, però al cap i a la fi, he triat una feina, o unes feines, que són molt difícils. De fet, el fet de poder continuar, de poder omplir la nevera gràcies a la música des de fa anys, per a mi ja és un reconeixement. I Manresa és el lloc on he nascut i tinc la meva família de sang i Andorra és on he viscut els darrers 25 anys i és on hi tinc la meva família adoptiva i els amics. No és que tingui un peu a cada lloc. És que tinc els dos peus a cada lloc. I tant important és un lloc com l’altre. Tan meu em sento un espai com l’altre.

“Jo he treballat molt, però he treballat en projectes molt variats, molt diferents. No he estat mai centrat en un projecte concret. He estat en projectes que han durat molts anys amb els quals he fet coses molt interessants, però la dispersió de vegades fa que no tinguis tanta força”

Dins d’aquesta trajectòria seva, ‘Liquid’ ha de ser alguna cosa?

De moment, ja ho és. ‘Líquid’ és la primera vegada que faig el meu projecte i la primera vegada que en lloc de treballar d’una manera coral com fins ara treballo senzillament per mi. És l’inici d’un altre projecte, no sé si serà troncal o no en la meva vida, però sí que ha començat amb molta il·lusió i aportant-hi tota la meva experiència i energia.

Miri, i acabo, i potser serà una tonteria, però ara em ve al cap l’exemple de Rosana, que ningú no la coneixia en el gran públic però era la compositora i lletrista d’una muntanya de grans artistes, i el dia que es va decidir a fer un treball propi, va fer el salt a la fama.

Home, si arribés a la desena part de la desena part d’allà on ha arribat la Rosana, jo ja li asseguro que em donaria no per satisfet sinó pel següent. Perquè és una artista que ha demostrat una pila d’anys que és una gran professional. De fet, a mi m’encantaria que se’m reconegués en aquesta línia. No en la línia d’algú que fa un disc i més o menys funciona si no en la línia d’un professional de la música que engega un professional. Si s’hi fixa, en el cas de la Rosana, que és un exemple que m’encanta, és una professional que ha treballat durant molts anys en moltes coses i després ha fet el seu propi projecte. Primer ha tingut un bagatge, primer ha tingut una experiència, primer ha tingut uns coneixements, no només tècnics de la música, sinó coneixements genèrics. S’ha format com a professional i, després, a tot això li ha donat el seu segell personal. Escolta, ja li dic, si jo puc fer la desena part de la desena part de tot això, ja em dono per més que satisfet.

Etiquetes

Comentaris

Trending

Com la majoria de webs, utilitzem cookies (galetes), tant pròpies com de tercers, per a recopilar informació estadística de la vostra navegació i soferir-vos un servei personalitzat. Si continueu navegant, considerem que n'accepteu l'ús.