‘Sorda’ neix primer com a curtmetratge i després ja fa el salt a pel·lícula. En quin moment vau decidir que la història necessitava créixer?
Quan vam acabar el curt i vam veure com havia quedat, la veritat és que ens va agradar molt com ho feia la Miriam (Garlo) davant de la càmera, vam pensar que la història podia connectar... I en aquell moment, quan vam veure el curt acabat, vam pensar que la història podia continuar, perquè de fet era només un plantejament: què passaria si aquella parella té fills? Llavors, de seguida vam pensar, i què passa si realment en tenen? Quan, a més, vam veure que el curt funcionava molt bé, començava a connectar amb el públic, a aconseguir difusió en festivals i a guanyar premis, això va reforçar la idea que la gent tenia més ganes de continuar la història. Així que ens hi vam llançar.
Per a la gent que no hagi vist la pel·lícula, com la definiria?
És un acostament del món de la sordesa al món oient. Perquè és veritat que és una comunitat que està molt a prop nostre, amb la qual convivim, però que si no hi tens algú molt proper, és com una desconeguda. En el nostre cas, la Miriam Garlo, que és la protagonista, és germana de l’Eva Libertad, la directora i guionista del llargmetratge. Llavors teníem tota la seva experiència molt a prop, amb la qual cosa aquesta unió entre aquests dos mons i la complexitat d’aquest vincle la teníem tan a prop que volíem explorar-la.
Com reflectir el que s’escolta i el que no s’escolta? Entenc que és bastant complicat. Què ha estat més difícil de representar de la sordesa?
Pel que fa al so, sí que vam tenir debats, perquè en el curt, per exemple, entràvem en el so de la protagonista, en aquest “so sord” que anomenàvem nosaltres. Entràvem i en sortíem diverses vegades. Per al llargmetratge, l’Eva Libertad, la directora, el que va voler va ser mantenir el punt de vista de la pel·lícula molt a prop de la protagonista, però només al final entrar en aquest so sord per acabar de ficar-nos dins del personatge. Això per una banda.
Aquesta sensorialitat sorda, tot i que estava explorada durant tota la pel·lícula, a nivell sonor només estava explorada al final. Però més enllà d’això, totes les interaccions que tenen els personatges sords, aquesta interacció amb el món oient és present durant tota la pel·lícula i és el que genera el conflicte més gran. Aquest desig d’entendre, de comunicar-se, és el que es posa en dificultat, el que crea el conflicte.
Més enllà de la sordesa, també s’aborda la maternitat des d’una perspectiva poc habitual. Quin retorn heu rebut per part de dones que viuen aquesta realitat?
Hi ha hagut, evidentment, diversitat, perquè les experiències de maternitat són diverses. Hi ha hagut moltes dones oients que entenen perfectament aquests dubtes, aquestes pors, aquests conflictes que té el personatge de l’Àngela (Miriam Garlo).
I, després, dins la comunitat sorda, també hi ha hagut diversitat perquè, d’una banda, en general els agrada que la realitat de la sordesa estigui reflectida a la pantalla i que d’alguna manera es mostrin els conflictes als quals s’enfronten quotidianament. També hi ha dones sordes que diuen que la seva experiència amb la maternitat no és la del personatge, òbviament, perquè hi ha molta diversitat en aquest sentit, i que tenen un altre tipus d’experiència potser menys conflictiva. Llavors, no és que volguéssim amb el personatge de l’Àngela representar tota l’experiència de la sordesa d’una dona sorda, sinó explicar l’experiència d’una persona sorda.
“És un acostament del món de la sordesa al món oient. Perquè és veritat que és una comunitat que està molt a prop nostre, amb la qual convivim, però que si no hi tens algú molt proper, és com una desconeguda.”
Heu rebut el retorn que esperàveu, o esperàveu algun tipus de retorn en concret, tant del públic sord com oient?
Doncs del públic oient, sobretot, el que ens retornen és que és la primera vegada que es posen a la pell d’una persona sorda, és a dir, que els ha obert com la consciència d’aquesta realitat, que és tan propera, però alhora tan invisible.
I de la comunitat sorda hi ha hagut molt d’agraïment i moltes ganes de compartir, de visibilitzar la seva situació, i també veus que, òbviament, diuen que això no és representatiu de totes les persones sordes, perquè com en el món oient hi ha molta diversitat i hi ha altres realitats, però sí que és important posar el focus en aquesta dificultat.
Havent tractat una realitat minoritària, com esteu vivint el fet que tant la pel·lícula com el curt hagin tingut tant reconeixement a nivell de festivals i guardons? Com esteu vivint aquest moment?
Primer amb molta alegria, sobretot pel suport i l’afecte que estem rebent de la nostra regió i de moltes companyes i companys, de moltes persones que s’acosten a la sordesa per primera vegada, això la veritat és que està sent molt bonic. Alhora també ens anima a encarar nous projectes amb aquestes ganes de descobrir realitats i compartir-les. I després també volem complir amb expectatives sobre la nostra trajectòria. Volem que el següent en què ens embarquem tingui també un valor social.
Ara sentiu la responsabilitat d’explicar històries que reflecteixin diferents realitats socials o us obriu a un altre tipus de temes?
Bona pregunta. En principi, sí que ens interessa continuar explorant aquesta línia perquè som feministes, som activistes, vivim en aquest món que ens sembla molt complex i ens agrada reflexionar-hi. Llavors fer un altre tipus de cinema més centrat en l’entreteniment, de moment, no és el que més ens crida. No sé si en algun moment explorarem aquesta possibilitat, però ara mateix també veiem el cinema com una manera de reflexionar, de compartir, d’indagar qüestions que ens interessen, que ens interpel·len, que creiem que són importants.
De fet, hi ha el rumor que podria haver-hi una segona part de ‘Sorda’. Es pot confirmar?
No és una decisió que hàgim pres, és més aviat un comentari que ha sorgit en molts col·loquis amb el públic, perquè algunes persones creuen que el final és molt obert. Llavors preguntaven: però la parella continua junta o no continua junta? Perquè té un punt d’ambigüitat. És veritat que per a nosaltres la parella continuava junta, però realment portar un nadó al món obre molts conflictes, moltes possibilitats, moltes històries.
Aleshores sí que alguna vegada en aquests col·loquis pensàvem: què li passaria a aquesta parella amb aquesta filla d’aquí a deu anys? Com afrontarien l’adolescència, un moment tan difícil en la vida d’un ésser humà? Llavors aquí sí que d’alguna manera fantasiàvem amb asomar-nos a la vida d’aquesta família d’aquí a deu anys. Però no és una decisió ni un pla encara, sinó més aviat una fantasia, tornar a reprendre aquesta història.
Sí que és veritat que deixa un ventall molt ampli de possibles camins futurs. Més enllà de la sordesa, quins temes queden pendents al cinema per ser representats?
Em sembla que n’hi ha moltíssims, i més en aquest moment tan convuls de la història. Jo, per exemple, que soc vegana, crec que és un tema que no està prou tractat, per no dir que gairebé no ho està. Però en el cinema, la responsabilitat que tenim en la nostra alimentació i en el que estem fent amb el planeta és escassa. A nivell d’ecologisme també em sembla que hi ha molt per fer. I després, en aquest món, amb les guerres... A veure, sempre hi ha hagut guerres, però ara mateix...
Sí, és un tema molt present últimament.
Clar, que d’alguna manera estan adquirint una nova dimensió perquè són globals, perquè afecten una economia global, perquè comença a introduir-se la intel·ligència artificial en les guerres. Llavors, les dinàmiques socials, les dinàmiques psicològiques, les lluites de poder, la manipulació, aquests mecanismes que connecten qualsevol racó del món amb el que passa en un estret o en un golf... Són infinites les coses sobre les quals reflexionar, aprofundir i millorar en el món.
Més a títol personal, perquè la idea de ‘Sorda’ ja venia lligada a la realitat de la germana d’Eva. I de cara al futur, quines temàtiques us plantegeu?
Ara mateix tenim un altre projecte que estem finançant, però no l’escriu ni el dirigeix l’Eva Libertad, l’està escrivint i el dirigirà un company, però és de la nostra productora, de Nexus. És sobre la comunicació dins d’una família, les masculinitats, l’abús infantil... És una pel·lícula que es diu ‘Tres días de verano’ i que encara està en fase de desenvolupament. I després l’Eva Libertad, com que encara està amb la promoció de la pel·lícula, encara no ha començat el següent projecte, però segur que serà de temàtica social.
De moment encara esteu amb la ressaca de ‘Sorda’. Vols afegir alguna última cosa del que heu viscut amb ‘Sorda’?
Tot aquest reconeixement és molt valuós. També considerem que, evidentment, el cinema és una professió i un projecte col·lectiu i està basat en la feina no només de tots els equips i de totes les persones que han intervingut en la pel·lícula, sinó que també s’ha pogut desenvolupar gràcies als nostres referents i al treball d’altres col·lectius. I penso, per exemple, en l’Associació de Dones Cineastes obrint camí. Per a nosaltres, fer cinema des de la regió de Múrcia, tot i que ha estat en coproducció amb Catalunya, i que sigui una productora encapçalada per dones, amb una directora i una guionista dones, també té uns valors que creiem que, en aquest moment en què la indústria cinematogràfica s’està obrint a altres realitats, són importants.
Tot el projecte en si és bastant revolucionari, no?
A Múrcia sí. La veritat és que la nostra indústria està començant a desenvolupar-se i aquesta pel·lícula és un impuls clar per al nostre sector aquí a la regió. I a nivell d’igualtat de gènere dins del cinema, també volem que contribueixi a generar més igualtat.
Comentaris