“El meu desig és que cada membre del jurat em digui quina cosa del llibre els ha fet vibrar més”

Per què va decidir presentar-se al Premi Carlemany?

Aquesta novel·la la vaig començar a escriure el 2018 i la vaig acabar un any més tard. El llibre és molt diferent d’aquella versió, perquè no només era el primer esborrany d’aquesta novel·la, sinó també la primera vegada que m’asseia seriosament a intentar trobar una editorial. Vaig trobar una representant i vaig enviar el llibre a diversos llocs. Els comentaris que rebia eren una mica confusos. En aquell moment, no entenia per què no funcionava, però ara que la vaig reescriure el 2023, m’adono que la primera versió tenia moltes mancances. Aquesta també en té, però això potser no hauria de dir-ho ara [bromeja]. Parlant amb la representant, vam decidir que, igual que amb altres llibres que he escrit i hem presentat a algun premi, miraríem si n’hi havia algun que pogués encaixar i que ens motivés tant a mi com a l’agència. Ens van parlar del Carlemany, que, a més, és per al foment de la lectura. Sé que és més difícil, perquè depens dels gustos dels joves. No hi ha uns criteris literaris o editorials basats en si es vendrà el llibre o no. Es tracta simplement d’agafar un grup de nois i noies i veure si els agrada o no. Depèn molt del que el llibre transmeti en aquell moment. Vaig decidir intentar-ho, i vaig tenir sort.

Com va viure el moment de la trucada que el va informar que era el guanyador?

Va ser estrany, perquè al telèfon m’hi sortia: ‘Trucada entrant, número d’Andorra’. Al principi no m’ho creia. D’una banda, em vaig emocionar, i de l’altra, vaig pensar: ‘No m’estaran prenent el pèl?’, però no, no era ningú de l’agència, ni un col·lega que potser et fa la broma. Vaig haver de mirar dues vegades el telèfon per comprovar que realment m’havien trucat dues vegades des d’Andorra [riu]. Després em va trucar la Glòria Gasch, que és la directora de Columna Edicions, i m’ho va explicar. I jo, molt content. Això m’ho van dir a finals de gener, i m’he hagut d’esperar fins ara. Aquest dimecres ha sortit el llibre a la venda, i és com si hagués passat molt de temps. Tenia moltes ganes de dir: ‘Existeix! No vaig fer un post a Instagram inventant-me alguna cosa d’un premi’ [riu].

Com va descobrir la seva vocació literària?

Sempre he estat, d’alguna manera, atret per les històries. Hi ha un matís que m’agrada especificar: saps això que es diu de persones que, des de ben petites, sempre han llegit? Doncs jo no. Crec que no va ser fins als 12 o 13 anys que vaig començar a llegir més seriosament. Veia els llibres com una cosa de l’escola. Me’ls llegia encantat, però no hi indagava, i no va ser fins que vaig ser una mica més gran que, amb el meu millor amic, vaig començar a descobrir-ne més. Ell em va començar a deixar llibres. I el que ho va canviar tot va ser El Hobbit. Va ser el primer llibre amb el qual em vaig adonar que tenia més ganes de continuar llegint que de jugar a la PlayStation. Amb el temps, m’he adonat que els videojocs que més m’agradaven també eren aquells que tenien una bona història. Vaig començar a estudiar Filosofia, i hi va haver un moment en què, plantejant-me quin seria el següent pas, vaig veure clar que el que m’interessava eren els llibres, pel fet d’aprendre a crear històries. Em vaig fer editor, fins que vaig veure que el que realment em venia de gust era escriure les meves pròpies històries. Tot i que de moment continuo treballant d’editor -encara que la meva idea és deixar-ho-, també escric per a altra gent i, sobretot, faig de traductor. De fet, vaig deixar una editorial per fer-me freelance. La vocació d’escriptor sempre l’he tinguda. Hi va haver una època en què els blogs estaven molt de moda, i va ser tota una revelació. Podies escriure el que volguessis -i gairebé sempre era perquè ho veia la noia o el noi que t’agradava [riu], era per fer-te una mica l’intens-. Va ser llavors quan em vaig adonar que el que escrivia no eren només coses personals -que també, sinó que, sobretot, eren històries. Em posava a escriure i, doncs, el que sortís. I va sortir això.

Parla d’aquests inicis com a noi jove entrant en el món de la lectura. Susposo que fa especial il·lusió saber que el jurat que ha elegit el seu llibre són un grup de nois i noies.

Te la jugues molt, però trobo que és molt bonic, perquè jo, que he treballat en editorials, sé com funciona el món dels premis i dels jurats. Normalment, les persones que els trien pensen molt en quins valors transmet l’obra, quin potencial té de vendes o, per exemple, si l’any anterior era una aventura de pirates i aquest any en presenten una de mariners, la descartaran encara que la novel·la sigui millor que l’anterior, simplement perquè la temàtica és similar… Hi ha molts factors. En canvi, crec que aquests nois i noies, això els és igual: o els agrada o no; o els fa sentir alguna cosa o no. Jo m’ho imagino així, i per tant, quan et truquen i et diuen que han triat la teva -i a més, la meva, que és bastant gruixuda-, em fa molta il·lusió.

“No ens podem queixar que els joves cada cop llegeixin menys, si el que els dones sempre va baixant el nivell. I aquí és on entra l’altra veu que tinc al meu cap que em diu: ‘Jose no t’oblidis que les editorials són empreses i volen els diners’ i, per tant, la paraula risc no hi és”

Sovint es diu que els joves els costa arrancar a llegir, tot i que cada vegada hi ha més adolescents que ho fan. Creu que és així? 

Les estadístiques diuen que llegeixen més, però cal mirar què llegeixen. Darrerament ha entrat amb força la novel·la gràfica, que, al cap i a la fi, és un còmic. Això, en el fons, vol dir treure lletres per posar imatges. Jo no hi estic en contra, però si això ho comptem com a lectura de llibres, aleshores no necessàriament llegeixen més, sinó que compren més còmics. I això està molt bé. Però una cosa que sempre defenso és que s’està infantilitzant molt el lector. Crec que aquest llibre, en concret, no cau en això, no per haver guanyat un premi, sinó perquè simplement no segueix aquest patró. Si ho penses, hi ha desenes de raons per no triar-lo: és llarg, no té una trama molt definida, no hi ha un final clar de “sí o no”. Hi ha molta filosofia, moltes dades reals, molta música… Però és igual: si agrada, és perquè no segueix cap fórmula. Té una fórmula per a mi, que soc qui l’ha escrit, però no és una fórmula evident. I no em considero cap geni ni dic que hagi trobat la clau. El que passa és que molts llibres infantils i juvenils no arrisquen, perquè es decideix anar al segur. Com que els nens i nenes llegeixen poc, es busca assegurar el tret. I anar al segur, avui, vol dir fer una història on, si ara es porten els mòbils, els protagonistes hi estiguin vinculats; que s’hi parli d’assetjament, de drogues, d’amors…S’intenta construir una història, sí, però no ens podem queixar que els joves cada cop llegeixin menys si el que els oferim sempre va rebaixant de nivell. I aquí és on entra una altra veu que tinc al cap, que em diu: “Jose, no t’oblidis que les editorials són empreses i volen fer diners.” Per tant, la paraula “risc” no hi és. Si això és el que es ven, és això el que s’aposta. Per això em fa tanta il·lusió aquest premi: perquè no han pensat en el risc. Qui ho ha llegit ha valorat el text. No han valorat si era arriscat o no, si tenia potencial comercial o no… I aquest és, per mi, el problema: que sí que crec que llegeixen més, però els has de donar contingut. No pots estar afluixant la màquina per por de perdre lectors.

Per què creu que han connectat amb el seu llibre?

Tracta molts temes que ells es poden fer preguntes, però no de manera literal. És a dir, no dic que els joves es preguntin: ‘Què és la família’, ‘Què és l’amor?’, ‘Què és l’art?’... No és això. Una de les coses que m’agrada del llibre, és que tot i que dona una resposta, en realitat no dona cap resposta, sinó que et dona l’opinió d’un personatge, o dona veu a altres personatges, però no et diu ‘Això és així’. Jo vaig escriure el llibre pensant amb gent jove i el que a mi m’hagués agradat llegir quan vaig acabar el batxillerat, però també se l’ha llegit gent més gran i a tots els ha remogut bastant amb retrospectiva sobre coses que pensaven, o que potser ara ja es tard per viatjar… M’hauran de dir perquè l’han triat, però el que trobo que potser és el que millor funciona del llibre és que és real. No perquè hi hagi fets reals, sinó que és verídic. Hi ha veritat, i és fàcil que el lector no ho vegi com si li estan venent alguna cosa. Si llegeixes un thriller, si ets mínimament intel·ligent, es veu que gairebé tot el que t’estan explicant el que vol és enredar-te per portar-te a cert lloc i sorprendre’t al final. I és el que ha de fer una novel·la de thriller. O la romàntica, el mateix que passarà entre el noi i la noia. Aquí no hi ha trama. Realment no hi ha trama en aquest llibre, però és com cru. I m’agrada pensar que la gent jove s’enganxa no perquè sigui un gira full, sinó perquè pensi que són coses que els hi podria passar a ells. 

Parlava ara del protagonista. Aquest és en Daniel, un noi que decideix emprendre un viatge per Europa després de perdre un company de classe.

Quan vaig començar a escriure la novel·la, no volia que fos el típic llibre. Però sí que volia explicar la història d’un noi que coneix una noia en un lloc d’Irlanda, perquè jo havia estat treballant en un alberg allà. Vaig pensar que estaria bé incorporar elements de l’experiència personal, perquè, al final, és amb la matèria primera amb què treballes. Tot i que volia mantenir-ho tot a un nivell molt simple i àgil, se’m filtraven totes les reflexions i les meves ratllades. Hi va haver un moment, influenciat per les dues novel·les que més o menys havia llegit l’any anterior, que vaig decidir deixar-me anar i vaig pensar: vejam què en surt. Com que havia utilitzat la meva pròpia experiència, el meu somni -encara que no sabia si el llibre es publicaria mai- era que, si algú el llegia, quan l’acabés tingués ganes d’agafar la maleta, marxar a Irlanda i anar a treballar en un alberg. Quan es va acabar la part d’Irlanda dins la història, em vaig preguntar: I si se’n va a un altre lloc?. A partir d’aquí, vaig agafar la idea d’escriure un viatge més llarg, i tots els llocs per on el protagonista passa són llocs on jo hi he estat. El 70% de les persones, dels llocs i, fins i tot, et diria que de les converses, són reals. Modificades i adaptades, però reals.

La novel·la també toca temes molt complexes.

El tema de la mort i del suïcidi és una cosa amb la qual estic familiaritzat. Pero jo no volia escriure un llibre que parlés exclusivament d’això. De fet, en una de les primeres ressenyes que es van fer del llibre, començaven dient que un company de classe és suïcida, i jo vaig demanar que ho modifiquessin. Perquè si veus la paraula ‘suïcidi’, automàticament tot es focalitza en això, i passa a ser percebut com un llibre sobre salut mental i suïcidi. A més, tothom es farà la pregunta: ‘Li ha passat això a l’autor?’. En realitat, allò és només l’inici de la història. Quan et passa una cosa així, et fas preguntes, encara que no ho vulguis. I més si ets jove, perquè, tot i que és una frase molt típica, gairebé sempre es diu: ‘Ostres, no m’ho esperava’ o ‘Semblava que era feliç, o que no estava gaire malament’. I això també m’interessa molt: tot el que passa per dins d’algú i que no s’exterioritza. En lloc de donar respostes del tipus ‘així és com se sentia aquesta persona’, vaig intentar no alliçonar ningú. Vaig decidir que fos el protagonista -que és una persona bastant ingènua- es fes aquestes preguntes. Però l’objectiu del llibre no és estar tota l’estona buscant el motiu pel qual el company es va suïcidar. Vas agafant idees: que potser cal connectar amb els altres, que potser cal parlar… Una de les coses que més m’agrada de la novel·la és el pròleg, quan el protagonista li diu al professor: ‘Jo no sé si marxar a viatjar li hauria salvat la vida a aquest noi. Suposo que no’. Però a ell, marxar li va anar molt bé. I això sí que és 100% el que em va passar a mi. És a dir, potser la meva vida hauria acabat al mateix punt -no ho sé-, però en aquell moment, anar-me’n a Irlanda i viure aquella experiència em va obrir portes. La idea ve d’aquí: d’aquestes preguntes que jo mateix m’he fet. I organitzar-les no és una manera d’alliçonar, sinó de posar-les damunt la taula, com si fossin eines. Jo poso les preguntes, i si algú ho llegeix, pot agafar-ne alguna. I si no t’interessa el tema de la salut mental i només t’interessa la part del viatge, també és molt interessant.

Clar, precisament com diu el títol el llibre tracta de sortir a gaudir del món ‘Abans no s’apagui’ les ganes.

És una mica el viatge iniciàtic de sempre, de conèixer-te a tu mateix. Però, en lloc de fer-lo d’una manera èpica -com trobar l’amor de la teva vida, una persona molt culta i interessant et doni respostes, o que hi hagi una gran revelació-, no. És molt més pràctic. Que sigui menys èpic pot semblar negatiu, en el sentit que, ja que fas un llibre, potser hauria de tenir tota l’adrenalina possible. Però crec que, si ho forces, es perd l’essència. Jo, de veritat, crec que hi ha joves que, quan tanquin el llibre, tindran ganes de viatjar. I no perquè el que li passa al protagonista sigui èpic. No és Hollywood, no hi ha explosions, ni ninjes. Però el que m’interessa és que la història et podria passar a tu. Perquè és senzilla. I ets tu qui la fa èpica. És un llibre de viatges, sí, però pensat per animar la gent a viatjar.

Els viatges, la música també i tot això és una mica també les teves passions. Sempre intenta en els teus textos reflectir-ho d’alguna manera?

Realment no. Intencionadament, segur que no. En altres llibres que he escrit; n’hi ha un que no s’ha publicat, que està guardat al calaix, que va d’uns nens que han d’organitzar un concert, i ‘Abans no s’apagui’ és un llibre que parla de tot. Si vas a Irlanda, és impossible no parlar de música. Si surts de festa amb els amics -que surten al llibre-, la música és molt important. Potser abans no hi havia tant romanticisme musical, perquè no escoltàvem música tot el dia. En canvi, nosaltres vivim amb música. Llavors és molt fàcil que, si estàs descrivint un ambient, l’autor parli de música. Això, a més, sumat al fet que, tot i que no soc músic, sí que toco bastant la guitarra i una mica la bateria, fa que em surti molt incorporar la música. És el que deia abans: és la meva matèria primera. Suposo que, vulgui o no vulgui, sempre es filtra.

“Al final l’objectiu és que la gent s’enganxi una mica a la lectura i que vegin que no tot són històries prefabricades”

El llibre acaba de sortir, quina espera que sigui l’acollida?

Reconec que el fet que sigui un llibre premiat, teòricament, hauria d’ajudar, com a mínim, a visibilitzar-lo. Però, tot i que no he treballat molts anys com a editor, ja fa uns quants anys que estic vinculat al sector, i he vist que la qualitat d’un llibre no garanteix que després es transformi, ja no dic en vendes, sinó en popularitat, és a dir, que es mogui i que la gent en parli. És molt difícil, perquè si un llibre, al cap de dues setmanes, no s’ha venut molt i no es manté viu per si sol, s’acaba guardant al prestatge... i al prestatge es perd. No tinc grans expectatives. El que sí que m’agrada és somiar una mica que hi arribarà gent jove, i que, potser, encara que no el comprin, sí que en parlaran amb altra gent. Per mi, l’ideal seria això: que algú se’l llegeixi amb un amic i li digui: ‘Ei, anem a treballar en un alberg, anem a fer l’Interrail o fem el Camí de Santiago’. Aquesta és la meva expectativa. I tant de bo serveixi perquè la gent s’enganxi una mica a llegir, i que vegi que no tot són històries prefabricades.

A principis de juny hi haurà l’esperada entrega del premi.

Per mi, l’ideal, i el que desitjo, és que siguin els nois i noies del jurat qui m’ho expliquin. Amb confiança, els agafaré i els diré: ‘Què heu fet? Per què? Se us n’ha anat l’olla!’ Però també els ho agrairé molt. Ara no us feu enrere [riu]. El meu desig és que cada membre del jurat em digui quina part del llibre els ha fet vibrar més, i veure que són coses diferents. Per exemple, que algú em digui que, quan es parla de salut mental al principi, hi ha una conversa que troba molt potent, i de la qual jo, personalment, estic bastant satisfet de com la vaig saber expressar. O que algú altre em digui: ‘Tot això m’avorria, però a mi m’ha encantat quan surten de festa per Holanda, com lliguen, com ballen, com descrius les relacions entre els amics’. I un altre potser em dirà: ‘Els viatges m’és igual, però m’ha arribat molt quan s’enamora, o quan li diuen que no’. Perquè això voldria dir que totes les parts han estat treballades i que qualsevol mena de lector pot trobar-hi alguna cosa a la qual agafar-se per continuar llegint. Això seria l’ideal. Així que ja ho saben: espero que em donin el seu feedback.