Amb la novel·la històrica ‘L’home de mirada clara. Charles Romeu, veguer francès de 1887 a 1933’, ens transporta als moments clau de la història d’Andorra a través dels ulls d’un alt funcionari francès. Les seves obres reflecteixen una fascinació pel passat i una sensibilitat especial per capturar l’essència del Principat.
En el gènere negre, les seves novel·les, que giren al tomb d’un comissari dit Cerni Llop i d’un batlle ja jubilat batejat com a Climent Masoliver, han captivat tant lectors com crítics. ‘Mort sota zero’, ‘Scrap mortal’, ‘Olor de difunt’ —guardonada amb el premi València Negra a la millor novel·la escrita en català— i ‘Vots de sang’, les dues últimes publicades per Llibres del Delicte, són les seves obre literàries criminòlogues. Amb la darrera ha guanyat el ‘Lloret negre’.
Què suposa haver-se embutxacat el ‘Lloret negre’ per al comissari Llop i els seus companys d’aventures? I per a la seva creadora?
Per al comissari Cerni Llop i l’exbatlle Climent Masoliver és un reconeixement que confirma que les seves històries connecten amb el lector. És un bon tàndem que combina l’Andorra moderna amb l’Andorra antiga. I per a mi, com a autora, és una alegria immensa i un gran estímul per continuar escrivint. Veure que totes les hores invertides i la il·lusió que hi poso han valgut la pena és molt motivador.
Assegurava poc després de rebre el premi que encara no s’ho creia i destacava el fet d’haver rebut el guardó ex aequo amb Oriol Canals. Per què?
Traspassar la frontera de manera literària és molt difícil i s’ha de treballar intensament sense tenir la seguretat que funcionarà. Són gairebé 30 anys d’escriure i batallar. Quan reps un premi, com el de ‘Lloret negre’, és un reconeixement immens que impulsa a que et coneguin més lectors. Ser finalista ja va ser per mi un gran premi i guanyar-lo junt amb l’Oriol Canals, que és un supervendes amb un llibre magnífic, encoratja a seguir treballant buscant l’excel·lència. Em sembla bonic que un premi celebri dues maneres d’entendre el gènere i que en lloc de dividir, sumi. Cadascú aporta la seva mirada, i això diu molt de la vitalitat del gènere.
“Traspassar la frontera de manera literària és molt difícil i s’ha de treballar intensament sense tenir la seguretat que funcionarà. Són gairebé 30 anys d’escriure i batallar”
Vostè es va endinsar almenys públicament en la novel·la negra a partir del 2018, quan el gènere ja començava a estar en auge. Es va enfilar a un gènere d’èxit o va ser pura casualitat?
Des de petita soc lectora de novel·la de misteri i sempre m’ha atret moltíssim el suspens. Ha estat un camí literari natural, de cap manera ha estat casualitat. Ha trigat a venir perquè vaig començar a publicar amb els ‘Pioners de l’hoteleria andorrana, del segle XVI al segle XX’ i després va ser la novel·la històrica ‘L’home de mirada clara (Charles Romeu)’. A la fi va arribar el moment d’escriure novel·la negra que sempre havia portat dins però no havia trobat el seu encaix perquè tenia altres projectes. El que tenia clar és que havia de passar a Andorra sí o sí.
Vostè ho ha dit: va començar escrivint dels pioners hotelers per ser exitosa novel·lant crims. Per què?
Perquè soc observadora i m’agrada narrar històries. Amb la novel·la de gènere negre vaig veure que podia barrejar la història, la societat i la intriga. Era una evolució natural a més d’intentar recuperar tradicions nostres que desapareixen. I la veritat és que gaudeixo molt escrivint-les.
Què sent aconseguint ser llegida amb històries que vostè clarament andorranitza. És a dir, no se li fa gens estrany escriure per a un públic ampli en català malgrat situar un crim al tomb d’unes eleccions a Ordino.
Em sento molt afortunada. Escriure des d’Andorra i per al món català és una manera de demostrar que les bones històries no necessiten grans capitals com a escenari. El crim pot aparèixer a qualsevol racó, i el lector ho agraeix perquè descobreix realitats noves. A més no deixa de ser que sovint es visita Andorra però no s’aconsegueix conèixer realment el tarannà andorrà més enllà de l’eix comercial. A través de les meves novel·les endinso el lector en aquest món pirinenc, en els seus costums i en els seus paisatges de gran bellesa als quals dono un ambient misteriós. I quan acabi la novel·la que sàpiga una mica més de la nostra història i de la verdadera essència andorrana.
“Per mi és bàsic planificar molt bé la trama i deixar que els personatges agafin forma. No tinc una fórmula màgica, però sí un mètode: disciplina, recerca i reescriptura”
Quin és el secret de la seva fórmula d’èxit a l’hora d’escriure? Té algun mètode concret? Gairebé s’ha professionalitzat…
El secret és la constància i fugir dels tòpics. Per mi és bàsic planificar molt bé la trama i deixar que els personatges agafin forma. No tinc una fórmula màgica, però sí un mètode: disciplina, recerca i reescriptura.
Ja té el cinquè ‘capítol’ de la nissaga del comissari Llop al forn. Veu un topall a les històries del comissari o encara té vida per donar guerra?
La propera novel·la encara s’està coent. No albiro cap topall amb el comissari Cerni Llop i l’exbatlle Climent Masoliver, que per mi encara tenen molta vida i moltes històries per explicar. Mentre hi hagi crims que em vinguin de gust imaginar i lectors amb ganes d’acompanyar-los, no els jubilaré pas.
Es planteja compatibilitzar amb altres gèneres o, per ara, la novel·la negra li dona prou satisfaccions com per mantenir-s’hi aferrada?
Sense dubte la novel·la negra m’està donant moltes satisfaccions però també m’apassiona la història i especialment l’andorrana. Tinc varis projectes al cap però encara no he posat fil a l’agulla.
“S’ha fet un gran pas endavant i cada cop hi ha més interès per conèixer als escriptors andorrans, tant dins com a fora del país. Està clar que s’ha de continuar picant pedra per arribar a un màxim de lectors”
Amb vostè i molts altres col·legues queda clar que ni el català ni les localitzacions nostrades són un impediment per escriure històries d’èxit i, a més, d’un gènere molt internacionalitzat però sovint emmarcat en determinades literatures (britànica, sueca…).
Exacte. El lector busca bones històries, i tant li fa si passen a Londres, a Estocolm o a Ordino. Quan vaig començar a escriure novel·la negra, alguna que altra persona m’havia demanat perquè escrivia sobre Andorra perquè no hi tenia cap interès. No vaig fer cas i vaig tirar pel dret perquè jo volia parlar d’allò que coneixia, de les nostres arrels i de la nostra manera de ser. El català i el nostre entorn són una oportunitat de donar veu pròpia al gènere i sobretot a la literatura andorrana.
Justament rep vostè el ‘Lloret negre’ el mateix dia que queda desert el ‘Mort qui us ha mort’ en què vostè era membre del jurat. Tant desastre eren les propostes? Què hi han trobat a faltar?
El jurat va considerar que les obres presentades no complien amb allò que es demanava tant a nivell de qualitat literària com dels aspectes bàsics del gènere. Millor deixar-lo desert un any que no pas donar-lo per inèrcia.
En general com veu la salut de la literatura andorrana? Es diu que molt bé… però vol dir que potser no hi ha molta producció però no tant consum?
Hi ha una producció creixent i variada, i això és molt positiu. S’ha fet un gran pas endavant i cada cop hi ha més interès per conèixer als escriptors andorrans, tant dins com a fora del país. Està clar que s’ha de continuar picant pedra per arribar a un màxim de lectors per tal d’incrementar el consum.
Comentaris