Amb Gamboa hem tractat la qüestió a l’avança per mirar d’entendre una mica millor com funcionen aquestes cooperatives i les oportunitats que suposen.
Per situar-nos, quan parlem de cooperatives d’habitatge, de què parlem exactament?
La cooperativa d’habitatge és una forma de tinença, es tracta d’una forma de propietat col·lectiva en què la cooperativa és la propietària de l’edifici i estableix un contracte de dret d’ús a les persones sòcies de la cooperativa per gaudir de l’ús d’un habitatge de manera definida. A més a més, és un model autogestionat i autopromogut, per tant, on les usuàries i futures habitants tenen un rol molt actiu, tenen el control del procés. I en el procés de construir l’edifici, diem que també es construeix comunitat perquè amb els debats, amb el treball i també amb el disseny de l’edifici hi ha tota una part d’imaginar la comunitat i imaginar com es vol viure que potencia noves formes de convivència. Per tant diguem que és una manera de relacionar-se amb la tinença de l’habitatge, però també suposa un model alternatiu de convivència.
“La cooperativa d’habitatge és una manera de relacionar-se amb la tinença de l’habitatge però també un model alternatiu de convivència”
És un model molt diferent del que segurament havíem vist sempre, bàsicament perquè els participen hi són en tot el procés, no només per definir l’espai, sinó en això que comentava de la manera de viure.
Exacte. Al final, és veritat que crec que és com un marc obert on cada comunitat pot establir fins a quin punt vol aquesta interacció comunitària. Però sí, jo crec que estem en una societat i en un entorn on cada cop vivim en unitats més petites, de vegades més soles, més atomitzades i les cooperatives suposen un espai per aquesta reflexió a l’entorn d’aquestes formes més col·lectives, més comunitàries, també més de solidaritat i de suport mutu. Per tant, hi ha un component polític enfront a la propietat i aquestes maneres de viure. I justament aquí, el procés de l’arquitectura és instrumental i és clau, perquè en el moment en que pensem què necessitem en aquell habitatge, fem tota aquesta reflexió sobre el programa i els espais per a aquesta convivència col·lectiva. I aquí, que per mi ha estat un dels trets diferencials, hi ha un aprenentatge de la possible innovació en l’habitatge col·lectiu, perquè de cop, es desdibuixa una mica aquesta dicotomia entre el que és l’espai comú, que normalment és l’escala i un replà o l’entrada, com aquest espai mínim dels habitatges col·lectius convencionals, i després tenim els habitatges individuals. En canvi, en les cooperatives s’eixampla aquesta transició i, per tant, tenim tota una sèrie d’espais comunitaris que ens permeten, per un costat, repensar també què és la tipologia, què és l’habitatge en sí, perquè anem col·lectivitzant i compartint una sèrie de serveis i ens dotem d’una infraestructura que permet tenir uns hàbits, unes convivències, una quotidianitat diferent.
Cada cooperativa posa els límits que vol pel que fa als espais comunitaris i la convivència?
Exacte. Tot el que és la decisió respecte a l’arquitectura forma part d’un procés i al final, l’última decisió i el que serien les necessitats estan basades en el grup. Cada grup pot marcar aquí si imagina un grau de convivència més o menys elevat. Però al final hem de pensar que tenim, per un costat, uns habitatges que són autònoms i que són complets, és a dir, que no vol dir que perquè hi hagi una cuina comunitària, no hi haurà una cuina en l’habitatge. Amb grans números i amb alguna experiència que hem tingut, alguna vegada hem calculat que un 10% de l’habitatge que es redueix en pro d’aconseguir aquests espais comunitaris. Imaginem, per exemple, que en comptes de tenir 28 rentadores en tenim dues o tres de compartides, doncs aquests espais de l’habitatge passen a reduir-se. O en comptes de plantejar una cuina que estigui pensada per cuinar-hi el dia que hi ha una celebració familiar de 10 o 15 persones, és una cuina dimensionada per al dia a dia de tres o quatre. O una habitació de convidades, que és un espai en què hem de tenir una habitació, a vegades mig estudi o que està infrautilitzada, que pràcticament no la fem servir, pendents de si un parell de cops l’any tenim convidats, aquest espai també es posa en comú.
D’alguna manera s’hi surt guanyant.
Al final diem que estem intentant optimitzar al màxim les superfícies perquè tinguin un ús intensiu i, per tant, no és que estiguem minimitzant l’habitatge per minimitzar-lo, al contrari, moltes vegades el que fem és donar-hi la volta. Tenim 40, 50, 60 o 70 metres quadrats individuals d’un caràcter més privatiu, més un seguit d’espais comunitaris que complementen i, per tant, parlem d’aquest luxe compartit, perquè són uns espais que no podries disposar-ne en un habitatge convencional i que amb les cooperatives en pots fer ús. També l’interessant és entendre que aquests espais comunitaris tenen maneres de gestionar-se diferents. Tu pots fer servir la cuina o el menjador per una celebració familiar, per una trobada amb amics o la pots fer servir per reunions i celebracions de tota la cooperativa. Però s’ha de plantejar o es planteja sempre un model obert, inclusiu, i que jo crec que hi ha moltes maneres de viure en una cooperativa. Per tant, potser hi haurà persones dels que tenen infants, per exemple, que en fan un ús més intensiu, que hi ha unes dinàmiques més de les famílies, però potser no vol dir que tothom ho hagi fet tots junts. És a dir, hi ha tot uns potencials de viure en comunitat, però no ha de ser una imposició o una obligació, al contrari.
“Es planteja sempre un model obert i inclusiu, crec que hi ha moltes maneres de viure en un cooperativa”
Creu que a vegades hi ha cert estigma sobre les cooperatives d’habitatge, que des d’alguns sectors es veu com quelcom de tornar al moviment ‘hippy’ i a les comunes?
No, justament jo crec que per això faig l’èmfasi en el sentit que al final hi ha un habitatge individual, que cadascú pot decidir quina és la seva forma de relacionar-se cap als espais comunitaris. Per a mi és donar la volta, més enllà d’un estigma, el que hi ha és una reflexió sobre com esdevenir més sostenibles socialment, cada cop hi ha tot un procés d’envelliment de la societat, cada cop hi ha més persones soles, persones que viuen en habitatges que estan pensats per viure-hi quatre o cinc persones i n’hi ha una de sola... o fins i tot, també, la part ambiental. Aquesta reflexió dels espais comunitaris també va molt acompanyada d’una reflexió de com reduïm l’impacte ambiental de les activitats quotidianes. Per tant, és plantejar com ens ajustem als límits planetaris, amb una manera de ser i d’estar en el món que respongui a les necessitats ambientals i socials. Per tant, potser el que toca seria començar a qüestionar-nos estètiques molt individuals o com estem vivint, perquè potser no ens podem permetre com a societat segons quins models de vida i de consum dels recursos.
La fórmula de la cooperativa és viable per a qualsevol persona? I ho dic no tant pel tema de les relacions comunitaris, sinó també per la part econòmica, perquè la inversió que s’ha de fer és important.
Jo crec que l’habitatge cooperatiu ha de formar part de la política d’habitatge, de la mateixa manera que hi ha ajudes en la compra, hi ha ajudes pel lloguer i lloguers per diferents perfils econòmics, incloent lloguers d’emergència. Al final la necessitat d’habitatge és màxima i les accions que hi ha d’haver des del sector privat i públic haurien de multiplicar-se i crec que aquest tema de recollir totes les necessitats i situacions diferents també és absolutament imprescindible. Jo crec que hi ha d’haver un sector cooperatiu que doni resposta a un model no especulatiu, estable i accessible al que s’hi puguin apropar i aproximar totes aquelles persones que desitgen realment aquest model de vida i aquest model de tinença. Perquè, evidentment, les persones que no se sentin còmodes, crec que tenen altres opcions en el mercat o amb les polítiques que es poden desenvolupar en els diferents territoris. Per tant, crec que sí que és veritat que en les cooperatives hi ha una alineació política i social que jo crec que és necessària. I per l’altre costat, sí que és veritat que és un model jove, que a dia d’avui potser no és tot l’inclusiu que hauria de ser, perquè requereix una aportació inicial que potser en alguns casos hi ha algun sector de la població que no pot arribar a tenir aquests estalvis.
De quant parlem?
Estem parlant, per exemple, en el cas de la Borda, que va ser el primer projecte que es va desenvolupar en sòl públic a Barcelona, hi havia una aportació inicial per capitalitzar la cooperativa, de 18.500 euros. En algun dels projectes, actualment, s’arriba a posar 20.000 o 24.000 euros, per tant, sí que pot ser una barrera per aquests perfils de rentes més baixos. I també, al mateix temps, en la majoria d’ocasions, estem desenvolupant aquest habitatge en sòl públic. Per tant, també hi ha uns criteris de màximes rendes. Llavors, hi ha una part econòmica que suposa aquestes limitacions per dalt i per baix i al mateix temps hi ha una part de la gent, de si coneix el model, de si sap aproximar-s’hi, si també disposa del temps perquè és un model d’autopromoció on hi ha una implicació. Per això crec que l’interessant és que hem de lluitar des de tots els fronts possibles per aconseguir habitatge assequible i accessible. I, en aquest sentit, crec que les cooperatives el que volen és contribuir a intentar augmentar aquest parc. Per tant, crec que ha de ser una manera coral i entenem que hi haurà diferents solucions per als diferents perfils.
“Potser el que toca seria començar a qüestionar-nos com estem vivint perquè potser no ens podem permetre com a societat segons quins models de vida i de consum dels recursos”
És un model que tant permet col·laboració pública com privada?
Exacte. Al final, en el context català i en el context de Barcelona, que és on he estat treballant de manera més intensiva, la gran majoria de promocions s’han desenvolupat en un sòl públic, bàsicament perquè estem en un context on hi ha mancança de sòl i perquè el sòl és molt costós. Per tant, per fer-les viables i assequibles, la col·laboració público-privada ha estat imprescindible. Un element importantíssim és que a les cooperatives, el model que s’està desenvolupant, per exemple, a Barcelona i en altres ciutats com Manresa, és que l’ajuntament fa una cessió del dret de superfície del sòl. És a dir, no perdem sòl públic, el sòl segueix pertanyent a l’ens públic, i es desenvolupa aquest dret de superfícies durant 75 anys, prorrogables.
Això què suposa?
Que la cooperativa té el dret a utilitzar aquest sòl, de pagar un cànon anual i després ella construeix l’edifici a sobre. I com bé deia, s’ha iniciat el model i hi ha tota una política pública que li dona el suport, però també s’està estudiant des del sector com poder incidir més en el parc d’habitatge privat. Per tant, ja des de la part de tenir la compra del sòl o de l’edifici o de part de la cooperativa o, evidentment, fer que privats puguin fer aquesta cessió del sòl, en què el sòl segueix pertanyent al privat i la cooperativa, pagant un canó anual, en pot fer ús i edificar-hi, com aquest dret de vol a sobre de solar. A més a més, també s’estan explorant des del sector altres fórmules com poden ser les ‘commuity land trust’, que són formes tripartides de custòdia de la terra, que serien també fórmules per explorar on hi hagi una compra per part de diferents agents. I l’objectiu quin és? De fet, l’objectiu és garantir que hi hagi una manera de blindar l’especulació i que hi hagi diferents agents, per nosaltres és una garantia.
Amb una cessió de 75 anys prorrogable, realment és un pis per a tota la vida. No es planteja la situació que algú et pugui fer fora d’un dia per l’altre.
No, no, exacte. És a dir, al final jo crec que un dels valors fonamentals del cooperativisme d’habitatge, el que busca és donar estabilitat a les persones usuàries. Com comentava, la cooperativa estableix un dret d’ús a un contracte de manera permanent, diguem, indefinida. Per tant, els usuaris poden gaudir de l’habitatge de manera indefinida. I, en aquest sentit, aquests contractes estableixen uns anys com un protocol, però sempre és prorrogable i renegociable. Per tant, al final l’objectiu de les cooperatives és poder garantir aquest dret, que aquí és on està la clau, per a nosaltres l’habitatge és un dret, no s’ha d’entendre com un bé d’inversió. I el fet de donar estabilitat i seguretat i també tenir el poder de decisió com a part de la cooperativa són trets fonamentals del cooperativisme.
“Hem de lluitar des de tots els fronts possibles per aconseguir habitatge assequible i accessible i les cooperatives el que volen és contribuir a intentar augmentar aquest parc”
No deu ser fàcil convèncer privats perquè se sumin a projecte cooperatives si han de cedir el sòl per tants anys.
Hi ha hagut experiències amb privats que han fet compres de solars i cessions, amb fundacions i diferents agents més enllà de l’administració. Crec que al final tot sol forma part d’un estudi, d’un pla de viabilitat i entendre una mica quin és el rendiment que el privat vol obtenir amb aquesta cessió. Però, evidentment, el que suposa és que hi ha una altra gent, que és la cooperativa, que fa tot l’esforç del desenvolupament, de la inversió inicial i, per tant, també facilita a aquest promotor privat que pugui acabar construint i traient rendiments del solar que té. Però sens dubte, i aquesta també és la clau, quin és aquest benefici? Quin és aquest rendiment? És ajustar molt per poder aconseguir realment que hi hagi un habitatge assequible. Per tant, cal entendre que si busquem el màxim benefici i rendiment en l’àmbit de l’habitatge està tenint un impacte directe en les vides de les persones, fent-ho cada cop més difícil. Hi ha una part que és entendre que hi ha una responsabilitat col·lectiva de tots els agents que afecten en l’àmbit urbà i rural per poder garantir aquest dret a l’habitatge i que hi hagi un benefici compartit, perquè sense dubte, al final, hi haurà uns cànons anuals, hi haurà un retorn per part de les cooperatives cap a aquests privats, però evidentment potser s’allunya del que seria el benefici d’una promoció convencional. Però bé, crec que aquí forma part d’aquest tipus de viabilitat, d’aquestes negociacions i també una mica d’entendre que al final hem d’entendre l’habitatge com un dret bàsic.
La fórmula de la cooperativa també deu servir per rehabilitar habitatges. Potser així l’aportació econòmica s’abarateix?
Crec que és súper pertinent aquest punt, especialment en zones denses i poblades i ja molt construïdes, que el fet d’intervenir en el parc existent és fonamental, també per un punt component de sostenibilitat, és a dir, com podem millorar el que ja tenim i no haver d’enderrocar o construir de nou. A Barcelona ara mateix nosaltres construïm dos edificis existents i rehabilitant-los en el format cooperatiu. Jo crec que és absolutament necessari perquè té un potencial, perquè, evidentment, tenim molts habitatges ja construïts a les nostres ciutats i fins i tot, a vegades tenim edificis amb persones que estan vivint potser en formes més precàries de lloguer, que són blocs que podrien arribar a cooperativitzar-se. Per tant, un dels objectius que tenim també és entendre una mica les diferents condicions i veure quins són aquests potencials. A més a més, pot ser que sigui un procés inclús més ràpids segons quin sigui l’estat, però, evidentment, el cost dependrà molt de quin és una mica l’estat de l’edifici, també de si s’ha de fer una compra o una cessió, i també, evidentment de de la mida. En ocasions ens trobem que si són projectes una mica més grans acaba sent més accessible perquè hi ha uns costos indirectes i inicials, que a les promocions molt petites és molt difícil d’assumir. Per tant, el component econòmic s’ha d’estudiar amb molta cura per acabar de veure la viabilitat.
Podem dir que les cooperatives d’habitatge són una mica el futur? O han de ser una pota més de totes aquestes mesures que s’han d’anar prenent per solucionar aquesta crisi de l’habitatge que es dona arreu del món?
Per nosaltres l’imprescindible és posar aquest focus i aquesta necessitat d’anar construint col·lectivament un parc d’habitatge no especulatiu i estable. En aquest sentit, l’objectiu del cooperativisme d’habitatge és poder fomentar aquesta concepció que intenta establir aquest nou model de dir tindrem propietaris, podrem tenir llogaters, però també apareix aquest cooperativisme en cessió d’ús. S’està construint de mica en mica, a Barcelona, per exemple, està amb centenars d’habitatges en fase de construcció o ja de convivència, per tant, una mica l’objectiu és poder contribuir a aconseguir més estabilitat i unes lògiques no especulatives en l’habitatge. A més, crec que hi ha una part econòmica i també, sens dubte, és aquesta part social i ambiental que estan afavorint maneres de viure més socials i ambientalment sostenibles per atendre els reptes del canvi climàtic, de canvis socials, de les seves estructures, de distribució de cures. Per tant, bé, crec que està encaminat a donar resposta als reptes I, per tant, sí que pot ser un bon model de futur.
“En zones denses i poblades i ja molt construïdes, que el fet d’intervenir en el parc existent és fonamental, també per un punt component de sostenibilitat”
Veiem cooperatives destinades a la gent gran, però altres més per a famílies o altres exemples més intergeneracional. Dona diverses opcions.
Exacte. Al final acaba sent un marc legal, econòmic, organitzatiu, una estructura social que pot adaptar-se a diferents condicions i crec que això també és un gran potencial. Cal entendre també que cada context local i territorial tindrà unes demandes i unes necessitats concretes, i a nivell social, exacte, s’ha vist que el cooperativisme pot ser amb comunitats intergeneracionals, en comunitats més intencionals, i justament, ara també estan apareixent cooperatives sèniors que plantegen entendre que en la fase final de la vida hi ha tot un seguit de debats i de necessitats entorn dels graus de dependència, els graus de cures, i això també moltes vegades suposa un cost, sumat a una situació en què el sector públic tampoc arriba. Per tant, és una fórmula que cada cop està tenint bona recepció i més cabuda. També està havent-hi cooperatives de persones amb diversitats funcionals, també hi ha hagut cooperatives per permetre accedir a l’habitatge estable a comunitats migrants o, inclús, l’any passat, el 2024, vam acabar el projecte de La Morada, que és una cooperativa de dones lesbianes i comunitats LGTBIQ+ que també volen visibilitzar com les diferències i desigualtats en termes de gènere també dificulten l’accés a l ‘habitatge, per tant, fer palès que aquest col·lectiu és més vulnerable. I, a més, l’envelliment, quan surt de la forma de família heteronormativa, també és difícil. Per tant, és bonic veure que estem generant un model que hi ha una part econòmica i una part relacionada amb la tinença, com comentava al principi, però també parlem que són infraestructures per a les necessitats de la vida, per vides que mereixen ser viscudes i que hi hagi un confort, una seguretat, una vida digna i crec que, bé, tenint en compte com està acollint aquests diferents col·lectius i donar-hi resposta és un avantatge del model.
Comentaris (9)