Com va sorgir l’oportunitat de formar part de ‘Ciudad de sombras’?
Havia treballat prèviament amb el Jorge Torregrossa a la seva sèrie ‘El cuerpo el llamas’, també de la mateixa productora, i pràcticament és el mateix equip de rodatge. M’ho van proposar i vaig llegir els guions, tot i que ja tenia gairebé decidit que seria un sí, perquè treballar amb el Jorge és una meravella de talent i bones praxis; amb la productora igual i amb tot l’equip de rodatge som família gairebé, així que vaig acceptar. Tot i que és veritat que interpreto un altre policia -cosa que ja he fet en diverses ocasions-, aquesta sèrie em venia molt de gust des del moment que vaig llegir les novel·les. Vaig connectar de seguida amb el personatge del Milo, que crec que és un personatge meravellós i molt respectat dins del circuit de la novel·la negra europea. És un personatge que podia entendre perfectament a nivell ideològic i moral, i va ser un autèntic plaer poder-lo interpretar.
“Quan es tracta d’una adaptació, és fonamental poder accedir a l’autor original per captar l’essència de la història, com si fos un mapa de punts que després vas omplint”
La sèrie adapta la novel·la ‘El verdugo de Gaudí’, d’Aro Sáinz de la Maza. Com ha estat el procés de traslladar aquesta història a la pantalla?
El primer que vaig fer per entendre el personatge va ser submergir-me en les quatre novel·les, que pràcticament vaig llegir en només dos mesos. Per a mi, quan es tracta d’una adaptació, és fonamental poder accedir a l’autor original per captar l’essència de la història, com si fos un mapa de punts que després vas omplint i refrescant a mesura que avances. En tota adaptació, és clar que hi ha elements que es queden fora, però tens la possibilitat de tornar a les fonts i dir: “En aquesta escena, el personatge literari ho diu d’una manera que té un matís diferent”. I el Jorge sempre estava molt obert a aquest tipus de propostes. Hi havia una gran responsabilitat, perquè l’Aro Sáinz de la Maza té molts seguidors, i són novel·les que han estat premiades dins del gènere de la novel·la negra. De fet, se’l coneix com l’autor de la novel·la negra de Barcelona. És molt respectat i, per tant, hi havia aquesta responsabilitat de ser molt fidel al personatge del Milo. Crec que ho hem aconseguit. L’autor va venir a veure’ns al rodatge, i també va veure els capítols amb nosaltres durant la preestrena, i sé que està satisfet amb el resultat. Per a mi, això era molt important. Tot i això, és cert que en les adaptacions sempre queden coses fora. Parlem d’una novel·la de 700 pàgines, i com que només teníem sis capítols, va ser necessari readaptar i simplificar algunes trames i subtrames per ajustar-les al format.
Però en tot cas els lectors es quedaran contents.
Si! I tant! Com a lector de les novel·les, estic molt satisfet; l'Aro també ho està. El dia de la preestrena, van venir també alguns lectors i estaven encantats de veure la sèrie. És cert que, en les adaptacions de llibres, cada lector té el seu propi univers creat al voltant del personatge, i quan els mostres una versió diferent, les expectatives no sempre són fàcilment superables. Però crec que, al final, estaran contents amb el resultat.
Per qui encara no l’hagi vist o llegit els llibres, com explicaria ‘Ciudad de sombras’ més enllà d’un thriller policíac?
El que més caracteritza la sèrie és que el cas que investiguen els dos protagonistes està directament vinculat amb una ferida que afecta molts dels personatges. Una part molt important de la sèrie és tota la crítica social que hi ha al darrere i que planteja que tota la modernitat, deixa un rastre de damnificats pel camí. Per deixar una ciutat ben “arreglada” per als turistes, s’han tirat a terra carrers, barris sencers i cases de la Barceloneta, on abans la gent dinava a peu de sorra. Això s'ha fet per obrir un passeig marítim espectacular, pensat perquè els turistes el visitin, però després, el que arriba són els turistes borratxos que ho fan malbé i pixen a les cantonades. La crítica social que hi ha darrere, aporta una capa de nostàlgia i tristesa, que s’alinea perfectament amb els dos protagonistes, que també porten cadascun la seva pròpia ferida vital.
“És una mena de lliçó per a tota Barcelona, han escollit un dels edificis més emblemàtics, situat al passeig més exclusiu de la ciutat, per penjar-hi el primer cadàver”
Precisament, la sèrie arrenca amb un crim molt impactant a la Pedrera. És molt simbòlic que els assassinats tinguin lloc en edificis de Gaudí, símbols de bellesa i orgull cultural, no?
És una mena de lliçó per a tota Barcelona, han escollit un dels edificis més emblemàtics, situat al passeig més exclusiu de la ciutat, per penjar-hi el primer cadàver. És una firma gairebé autoral, una acció que l’executor, o els executors, duen a terme per advertir la resta de la ciutat. A més, ho han fet utilitzant una furgoneta amb el logotip de “Barcelona posa’t guapa”. I al llarg dels capítols es veu que darrere d’aquesta imatge impol·luta que volen donar de la ciutat, s’amaga tota una xarxa de corrupció política i moral, que està directament relacionada amb els responsables de l’assassinat.
Com va ser rodar en aquests espais tan espectaculars? Imagino que, pel fet de ser llocs tan turístics, devia ser força complicat.
A nivell logístic, va ser un veritable desafiament [riu]. Només et deixen rodar a les nits o, per exemple, al Palau Güell, que és un lloc fascinant, només es podia gravar els dilluns. Això volia dir que havíem de tornar-hi sí o sí cada dilluns, i els diumenges havíem de gravar als altres indrets de Gaudí, com la Colònia Güell o la Pedrera. Així que durant cinc mesos, els nostres caps de setmana van ser els dijous i divendres, perquè els altres dies els havíem d'aprofitar per rodar. També hi va haver moltes nits en què vam gravar simulant que era de dia. Per exemple, totes les escenes a la Pedrera, que representa que passen de dia, realment les vam fer a la nit. Durant el dia, era impossible, perquè des de les nou del matí hi havia cues interminables de turistes intentant entrar [riu].
El personatge que interpreta, en Milo Malart, és un policia fosc i amb moltes capes. Què és el que més li interessava d’ell i com va treballar per construir-lo?
El que més em cridava l’atenció i el que volia preparar millor era la continuïtat de les seves ferides i fantasmes. No només està el dol per la pèrdua d’un ésser estimat, que no pot superar per la culpa i la sensació d'impossibilitat de trobar respostes, sinó que també hi ha una por a una condemna familiar, probablement relacionada amb un trauma. A més, es troba immers en un cas molt fosc, que també l'està pertorbant profundament, i, per si no n'hi hagués prou, està enmig d'una separació de parella. Tot aquest univers de ferides que l’acompanya com un núvol gris sobre el cap em va semblar molt atractiu, perquè, com a actors, sovint la nostra feina és molt extenuant i, d’alguna manera, terapèutica. Però mantenir la continuïtat d’aquesta càrrega emocional em semblava tot un repte, especialment en un rodatge tan llarg de cinc mesos, on vas rodant en diferents moments, endavant i enrere.
Aquest és també l’últim treball de Verónica Echegui. Com es viu aquesta estrena tan marcada per la seva absència?
Tinc sentiments molt contradictoris. La pèrdua del talent immens d’una actriu tan única com la Verònica és irreparable. Encara estem processant el xoc. Em sento molt afortunat d’haver pogut treballar amb ella. La vida és realment injusta quan se’ns endú a algú tan jove i amb tant talent com la Vero. Durant el rodatge vam compartir molts moments especials, perquè passàvem moltes hores junts. Vam riure molt el dia que vam haver de rodar banyant-nos a la Barceloneta de nit en ple desembre. Va ser un dia divertit.
Parlàvem abans dels canvis i de la transformació de Barcelona, però com a andorrà que en pensa dels canvis tan profunds que hi ha hagut al Principat en els últims anys?
Jo m’estic fent gran, i cada vegada em fa més nostàlgia pensar en com era el món abans. Com era abans de les xarxes socials, abans que tothom volgués treure’n un benefici de tot… També suposo que quan vivia a Andorra era més jove i innocent, creia en uns valors diferents sobre la humanitat. Però cada cop que torno al país, em sorprèn la transformació, i no és cap a la direcció que a mi m’agradaria, però és el camí que s’ha decidit seguir. Al final, tot acabarà sent una enorme caravana de cotxes, i la gent haurà d’acabar comprant caravanes per viure, perquè els lloguers estan pels núvols, a nivells insostenibles, com passa a tot Occident. A vegades és tan desesperant sentir tants comentaris ignorants al respecte i veure que els que manen no tenen la voluntat de fer res per arreglar les coses per la gent treballadora, que és qui realment fa moure el país.
Li agradaria tornar al país a fer algun projecte?
Sempre que hi hagi un projecte que sigui atractiu, que em vingui de gust explicar i que es pugui quadrar a nivell de calendari, encantat de la vida. Ja he fet cosetes aquí a Andorra i no m’importaria tornar una temporadeta.
Parlant de projectes, ve d’uns anys de molta feina i de sèries que han tingut molt èxit i que se n’ha parlat molt com ‘El cuerpo en llamas’. Quin balanç en fa i que té preparat de cara al vinent?
Aquest any ha estat molt satisfactori, perquè més enllà de la sèrie, vaig tenir l’oportunitat de fer una pel·lícula per a tots els públics, ‘Leo&Lou’, que va passar pels cinemes i que vaig poder veure amb el meu fill. Per a mi, això va ser una de les experiències més gratificants de la meva carrera. A més, acabo de rodar una pel·lícula titulada ‘Las vidas posibles de mi madre’, dirigida per Jorge Dorado, on narra la història de la seva mare. La pel·lícula explica la segona meitat del segle XX a través dels ulls d’una dona independent que se’n va anar a viure a París, i anys més tard, el seu fill descobreix unes cintes de casset en què ella relata la seva història. A més, tinc pendent l’estrena d’una pel·lícula independent, ‘Els mals noms’, que va guanyar el premi a millor òpera prima al Festival de Sevilla. És una pel·lícula preciosa sobre una persona intersexual que va viure a les terres de Castelló durant la Guerra Civil, va rondar per la muntanya i va ser maqui. És una història fascinant. I també hi ha altres projectes que encara no puc avançar. De moment, l’any comença amb molt bones perspectives.
Comentaris